dijous, 12 de juliol de 2018

Banyoles, encara

   Fa setmanes que som a l’estiu, i no l’acabàvem de trobar. Finalment l’hem descobert a les riberes de l’estany de Banyoles.
    Amagat sota les ombres de les branques dels arbres.
    Banyoles es fa estimar. S’estima el sol que hi toca, i concretament al juliol s’estimen les seves ombres.
    Digue’m paraules dolces que em facin evocar aquests passeigs.
    El rellotge de l’estiu marca les hores. Són hores festives.
    Camins que envolten el llac. Minuts de rialles i bicicletes. De batecs i de pedaleigs.
    Pedres i naturaOcells i silencis.
    Ens capbussem a les aigües de l'estany, busquem el drac de Banyoles. 
    Peixos i ànecs no són gaire monstruosos, al contrari. 
     Més aviat semblen criatures d’un paradís.
    Gaudeixen el seu juliol.
    Unes casetes fresques per passar l’estiu al poblat neolític de la Draga. Un urbanisme incipient. 
    Mare, això és el Llaç de Banyoles? Pregunta un infant a la vora de l'aigua. 
    És la màgia de la visió de les Pesqueres, a les ribes de l'estany.   
    És l'aspra olor de la Font Pudosa de l’antic balneari.
    Són hores determinatives.
     No sap greu marxar d'un lloc si saps del cert que hi tornaràs.

dijous, 5 de juliol de 2018

Sardanes a Banyoles

    L’última tarda de dissabte del mes de juny d’enguany, les vores de l’estany de Banyoles reben més visitants que mai.
   Gent que ha vingut d’arreu dels Països Catalans. Com cridats pels versos de Lluís Llach:  “Venim del nord, venim del sud, de terra endins, d’estany enllà...” a dansar la sardana per la llibertat. Per la llibertat de les persones que per defensar les seves idees polítiques, estan preses.
   Un fragment de la lletra de la sardana “Somni” de Manuel Pont, musicada per en Saderra descriu el moment anterior a la sardana que es prepara:
“...tot l’estany és un càlid
cigne d’argent.
I va lliscant suau
amb riure blau.
Qui sap on va?
Va a somniar!”
   Tothom sap que l’estany de Banyoles té una considerable dimensió. Gairebé 8 quilòmetres de perímetre. No és poca cosa envoltar el llac amb milers de braços i mans enllaçades. I peus que puntegin una sardana.   Al centre de l’estany i a dalt d’una barca, una cobla en directe comença el “Somni” d’en Saderra.
   Després de "Somni" es dansa “Vent d’octubre” composta expressament per avui pel músic Paco Viciana, a partir d’un poema de J.N. Santaeulàlia:
Som gent tranquil·la
que avancem plegats,
en peu de pau,
cansats de ser vençuts”.
  Mentre fan una tirada de llargs, abandono un moment la rotllana per fer ràpidament unes fotografies. 
  De seguida em reincorporo a la “dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”.
   Vora l’estany mengem una mica. D’aquest també se’n podria dir un sopar groc.
    Quan es fa fosc ens torna al cap la melodia d’en Saderra. I la lletra de "Somni" que descriu perfectament la nit banyolina.
“La nit és com un gran cor.
Quin màgic encís hi ha pertot
quin dolç encant!
L’estany somriu. Resta tot,
dins la nit, somniant!
I les ombres van lentament
vestint l’estany."

  Les banyolines i els banyolins sempre ens sorprenen. Amb ganxet han teixit una immensa xarxa, artística, acolorida.
    Per pescar el so del flabiol i el tamborí, les tibles, les tenores, les trompetes, els fiscorns, el trombó, i el contrabaix...
    ...abans de que se’n vagin a dormir la lluna i els estels.


dijous, 28 de juny de 2018

Temps de flors i cireres

Una flor groga
quan el sol il·lumina
surt de la fosca.

 La gent malvada
us manté segrestades
molt lluny de casa.

Les flors es baden
amb gotes de rosada
com si ploressin.

Pel seu color
i pel que representa:
flor de ginesta.

Unes flors grogues
sobre la gespa verda
fan primavera.

Les flors d’acàcia
cauen amb esperança.
D’amor em parlen.

Hi ha remor d’aigua
on suaument es gronxen
les flors caigudes.

Dolçor als llavis
pels infants arracades
temps de cireres.

Amb plomes d’aigua
sobre la terra fèrtil
s’escriu la vida.

Acolorida
amb rec o amb rosada
creix en silenci.

Les flors de sàlvia
com gotetes de sang
esquitxen l’aire.

Bufo la flor
i els desigs s’escampen
volant per l’aire. 

dijous, 21 de juny de 2018

La Mola em mola

    S’acaba la primavera i començo una excursió. Sóc d’esquena al Cap de Mort, de cara al Cavall Bernat.
     A bon pas, muntanya amunt, paisatges del Vallès. 
    Una altra cara de pedra no sé cap on vol mirar.
    El camí és ombrejat, dins del bosc els ocells canten.
   Puja puja puja puja, finalment sempre s’arriba, a la Mola, a Sant Llorenç, quines vistes cap el Bages, Berguedà i Ripollès.
   De la Mola al Montcau, hi ha camins que fan vertigen a una altura de mil metres. 
    Mirador en forma de mola que descriu tots els indrets, fins allà on la vista arribi.
     Bona gent sempre s’hi troba, companyia i amistat. 
     L’interior de Sant Llorenç, una història de mil anys.
    El primer dia d’estiu Sant Llorenç és un jardí. Tot és ple de papallons que les flors van festejant.
     N’hi ha que tenen més bo el nèctar, són delícia per les vespes, les abelles i formigues.
La serra de Montserrat també mira cap aquí, són dues serres germanes que enllacen Vallès i Bages.
  Hi ha un clàssic que mai no falla, i és perdre’s a la muntanya. Fent una bona marrada, arribo al meu punt d'inici, trobo el Cavall Bernat, gairebé de carambola... Com em mola la Mola!