dijous, 23 de juny de 2011

L'Oucomballa

La casualitat o la causalitat lunar ha fet coincidir enguany, el Corpus amb la vigília de Sant Joan, ço que vol dir que avui les cireres de l’Oucomballa conviuran amb les de la coca de fruita i pinyons. I els foc i petards de la Patum es barrejaran amb els de la Revetlla.  I les catifes de ginesta i altres flors de Sitges, la Garriga i de moltes altres poblacions de Catalunya conviuran amb les banderetes i serpentines de papers de colors dels terrats. I els que preparin Falles del Pirineu potser ho faran quan d’altres tornin de la Processó.
Quan jo era petit la meva tieta Maria, per part de pare, deia que la millor ocasió per veure els que viuen sense treballar era anant a contemplar la Processó de Corpus. I el meu oncle josep, per part de mare, construïa el seu Oucomballa a l’eixida de casa seva, a Sants. Girava l’aixeta del safareig  i aconseguia que el raig d’aigua anés amunt. Un any ho va provar amb una pilota de ping pong.

L’any 1976 els Dharma van fer l’Oucomballa. Aquella música que combinava la guitarra elèctrica amb el so d’un saxo soprano que alguns confonien amb una tenora m’acompanyà eufòricament en el pas de la dictadura que s’acabava i la democràcia que naixia. Aquella música per a mi era el pas del blanc i negre al color.
Quan avui vagi a fer una visita a l’Oucomballa del Claustre de la Catedral, de la Casa de l’Ardiaca, i si puc algun més, em tornaré a preguntar com és possible que aquest ou s’aguanti amb la força d’un simple raig d’aigua. És com nosaltres balla, balla i balla, girant i girant. I si cau, s’aixeca i torna a començar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada