Els pares d’en
Bartomeu són de vacances fora de Sants i la colla amb qui acostuma a anar de
festa s’ha quedat a un carrer on hi ha música d’un DJ que a ell se li fa antiquada
i previsible.
Després de recórrer alguns carrers guarnits decideix
aturar-se a la plaça de la Farga. Ha començat un concert de rumba catalana.
Té set i decideix anar a fer una cervesa. Hi
ha cua i amb les aglomeracions la noia del seu davant, que ja ha obtingut la
seva cervesa, rep una empenta i involuntàriament aboca mig got a sobre la camisa
del Bartomeu.
—Ai, perdona! —diu ella, disculpant-se .
—Vaig
a escoltar el concert —diu ella fent-se pas entre el públic que omple la plaça.
—Com
et dius? —pregunta cridant el Bartomeu per a aconseguir que, entre la música,
ella el senti.
— Maria —respon ella també alçant la veu—
Però tothom em diu Marieta.
Després d’unes
quantes cançons la Marieta s’impacienta.
—Anem
a un altre carrer? Creia que tocaven rumba catalana però només fan rumba
castellana!
— Vols que anem al carrer Vallespir?
—proposa el Bartomeu —Crec que t’agradaria, si hi arribem a temps. Toquen els
Putu Nota, i després El Rodrigo de Sants.
—Provem-ho.
—Oficialment Finlàndia. No ets de Sants, oi?
En passar per Alcolea s’aturen una estona a
escoltar la banda que interpreta clàssics dels 70 i 80’s.
Al carrer Valladolid
també hi ha música disco. El Bartomeu li ofereix la mà per a no separar-se
mentre avancen entre la gent. Ella li accepta. —Quanta penya hi ha aquí! —exclama. I
afegeix —Qui és aquest Carles?
—Un manifestant pacífic a qui el jutge vol
engarjolar. — Respon el Bartomeu.
—És el pa de cada dia. Cantants a la presó,
com el Pablo Hassel o a l’exili com el Valtonyc. I tants d’altres!
—Demanem una altra cervesa? —proposa ell.
Van a la barra del bar del Carles.
S’acaben la cervesa
al temps que acaba el concert.
Van baixant pel carrer admirant els ginys que
han construït els veïns. Han tornat a juntar les mans.
—Anem
agafats i no sabem gairebé res l’un de l’altra —diu ella.
—Em dic Bartomeu Montagut —diu. Què més
vols saber de mi?
—Jo Marieta Capulet —respon ella mentre es
deixa anar de la mà. —Ets de la família dels Montagut?
—Sí, però això són històries antigues... Que
tu siguis una Capulet no seria cap inconvenient —diu ell mentre acosta els llavis
als seus.
— Hi ha un inconvenient insalvable. Sóc de Gràcia.
Segueixen avançant
carrer avall callats.
—L’amor obre totes les portes.
—Aquesta és massa rovellada. Vaig a buscar
el bicing per tornar a Gràcia. Adeu Tomeu.
Escolta el soroll de les atraccions i sent la flaire dels cotons
dolços i de les pomes ensucrades.
La Marieta identifica
la veu del Bartomeu, reconeix el tacte de la seva mà i li prem lleugerament. La vida segueix, la Festa continua.