L’últim sol, l’última lluna

Desolats.  Desangelats.

L’àngel de la guarda es va adormir, mentre el sol es ponia.

No vetllava prou bé el seu malalt i es van adormir tots dos.

Contemplem Montserrat des de la distància.

     L’Olga Xirinacs, arran del post del 2015 “Figures de pessebre” va conèixer aquesta figura que la mare segueix posant al seu pessebre i li va dedicar un poema:

Aquella jaia gastada

que ja passa dels cent anys,

té una cara ben pastada

i sap milers de refranys.

Que visqui amb tu sense afanys,

que aquell que prepara sopes

no cau mai en cap engany.

                                                                                  (Olga Xirinacs)Sortim a contemplar la posta de sol a la ciutat.I la sortida de lluna, entre les torres bessones de Badal.De l’última lluna plena de l’any.I l’any que ve, si podem, ens deixarem portar pel corrent, allà on ens dugui...

Intentant capgirar la maldat per transformar-la en el nom d’aquesta plaça.

                                                                                 (Foto: Mireia Pujol)

Nadal embombollat

A la República dels Infants ha esclatat el Nadal.Per llei han establert que els únics bombardeigs han de ser de bombolles.

Bombolles com bombons.Borrallons de bon cor.

Mentre durin les bombolles hi haurà festa. 

      Hauran de passar el Nadal protegits per bombolles invisibles. Així ells mateixos també protegiran a la besàvia, als avis i a les tietes.

      Enguany a la taula de Nadal hi haurà moltes cadires buides. L’any que ve  els infants tornaran a gaudir de cadires plenes, tot i que són conscients que, tristament, una cadira ha quedat buida per sempre.

Els aerosols reposen a les plantes verdes que resisteixen l’hivern.

     Les ànimes de càntirs, les nenes més bondadoses, tornaran a penjar a les branques, amb un cordill, les fulles que han caigut a terra.

Faran córrer bombolles de bons propòsits.

Que les bombolles de mentides esclatin aviat.

I que les bombolles que van carregades de veritat siguin duradores.

Vas bé per anar a Sants

      Vaig néixer (mal m’està el dir-ho) a Sants.      Per a molts, Sants és una estació de tren.

      L’any 1955 Sants s’escrivia Sans. Més endavant es va escriure Sants, d’acord amb la teoria que el nom vindria de Santa Maria dels Sants, o sigui de santedat.

      Per altra banda hi ha qui defensa que ve de sanitat.

      Una altra dita diu: “esguerrats cap a Sants” Aquí es curava la gent? Tradicionalment a Sants hi va haver molts “curanderus”. O sanadors, i tornaríem a l’arrel de sanitat per sobre la de santedat.

      El geògraf Pau Vila, un dia va venir a Sants a fer una conferència i en ser preguntat pel tema de si hem d’escriure Sants o Sans va dir que totes dues són vàlides, ja que el nom del nostre poble no ve ni de santedat ni de sanitat sinó d’una paraula precristiana “sas” d’origen iber que voldria dir lloc alçat. 

      I va explicar que, si en temps dels ibers, des de Barcelona es mirava en direcció a Sants, la població es veia damunt d’un pujol.

      A vegades exerceixo de santsenc, i m’agrada reivindicar personatges històrics de Sants, com el Falet de la manguera. No és que fos bomber, tot i que es veu que treballava amb una mànega de regar.  Nascut al segle XIX era un senyor molt ben dotat i d’aquí, que fent un joc de paraules amb el seu ofici, li va quedar aquest motiu. Al menys això és el que m’explicava la meva àvia, nascuda quan Sants era un poble independent de Barcelona.

      Per l’afició al ciclisme i la fundació de la Volta Ciclista de Catalunya feta per la Unió Esportiva de Sants, a la plaça hi ha el monument al Ciclista.

      La Font del Nen de l’escultor Vallmitjana l’he vist a 3 llocs diferents. Quan vaig néixer era a la plaça de Víctor Balaguer, anomenada popularment plaça del Ninyu, en referència a l’escultura del Nen. Després va estar un temps a la plaça de Sants i actualment és als jardins de can Mantega.

      La veritat és que qui va restaurar les cares de la font es devia inspirar en l’Ecce Homo. L’operari devia ser de Gràcia!

      La xemeneia del Vapor Vell recorda el passat tèxtil de Sants.

      El que era la fàbrica del Vapor Nou ara és el  parc de l’Espanya Industrial.

      Darrerament, degut a l’especulació i el que s’anomena gentrificació, molts veïns de Sants es mobilitzen contra els desnonaments.

      Avui mateix n’hi ha hagut un al carrer Gayarre. 

      Des de Barcelona han vingut 12 fugonetes de policia a impedir que les perilloses santsenques protegissin els desnonats.

      En marxar he trobat al terra una de les armes que duia una de les persones desnonades.

Un santsenc a Sants

      El santsenc passeja pels “seus” carrers.

      El Tribunal Suprem ha revocat el tercer grau a les preses i presos polítics. 

       I també els denega l’article 100,2 que els faria una mica més flexibles les injustes penes a que la (in)justícia els va condemnar.

       Jordi Sànchez ha viscut i treballat molts anys a Sants i és un d’aquests presos polítics.

      I encara sort que no els afusellen, com ha reclamat de fer recentment un general retirat de l’exèrcit espanyol i uns quants híper-ventilats més. 

      A més de 26 milions de persones.

       El santsenc pensa que possiblement a ell li tocaria anar al paredó. 

      El feixisme a l’Estat espanyol està més desbocat que un camió sense frens baixant de la muntanya de Collserola. 

       Sants parla clar.

      Bé... no sempre.

      Els gegants de Sants: la Núria Feliu, la Xinxa, el Pol i el Xava fa mesos que no poden sortir a ballar als carrers. 

       Els Borinots també fa molt que no poden aixecar castells a la placeta.

       Encara hauran de passar uns quants mesos.

      A Canpedró, la fundació on en Jordi Sànchez fa de voluntari l'esperen.

      “Llum als ulls i força al braç”. 

      És el vers maragallià que en Jordi Sànchez sempre empra en els seus parlaments i escrits.

      Nosaltres també tenim ganes d’abraçar-lo de nou. 

      A Sants i a tot arreu.