Pic d'Areste i estany de la Llibertat

   La Petra i l’Oleguer encaren la pujada a l’Areste quan encara no ha sortit el sol.

En Luigi, que és la parella de la Petra, s’ha hagut de retirar just quan començaven el camí del refugi de la Vall Ferrera, per problemes de calçat, i l’Edurne,  xicota de l’Oleguer ha preferit no pujar i s’ha quedat a les bordes.

  Ella no s’amoïna gaire de l’itinerari que fan. Es limita a seguir l’Oleguer que és qui coneix la Vall Ferrera.

    - No sé si anem pel bon camí - diu ell després d’unes 2 hores de pujada.

    - Què dius Oleguer? No em vas dir que coneixes aquestes muntanyes?

    - Sí, però concretament l’Areste ja et vaig dir que no l’he pujat mai. No és normal veure la Pica i el Sotllo des d’aquest angle.

        - I a sobre, emboirats - afegeix la Petra.

    Han de desfer part de la pujada.

   Troben 3 homes que pugen la costa. Li pregunten al que va més endarrerit si van bé per pujar l’Areste. També hi pugen, però no estan segurs del camí que segueixen perquè tampoc no l’han pujat mai.

   Decideixen seguir-los perquè semblen més orientats.

   Han fet bé de fer-ho. Després de 2 hores més de dura pujada, arriben al cim.

   Els homes els demanen si els poden fer una fotografia.

    - Que es vegi bé la Pica d’Estats al darrere - demana el més vell.

  L’Oleguer descansa mirant cap a llevant. Als seus peus, molt més avall, hi ha l’estany d’Areste.

  Al nord, contemplen l’estany Fons, el pic de Sotllo i la Pica d’Estats. I petitó, a l’esquerra de l’estany Fons, l’estany de la República catalana.

    Els homes comencen la davallada per un camí diferent del que han pujat.

       - És una mica més llarg, però ens estalviarem la verticalitat de la pujada. - diu un d’ells.

  També al nord però una mica a ponent, i amb forma de piràmide com l’Areste, el pic de Baborte.

      - Un dia l’anirem a fer - assenyala l’Oleguer.

   La Petra pregunta al grup d’homes si saben com es diu l’estany que es veu des d’aquí.

     - Fins fa poc no tenia nom. S'anomena estany de la Llibertat i el camí de baixada hi passa molt a prop.

      Quan arribem a l’estany de la Llibertat, un dels homes es despulla i s’hi banya.

     - Ja està batejat! - crida des de la fredor de l'aigua.

Quan marxen els homes, la Petra demana de quedar-se una estona més a la riba de l’estany de la Llibertat.

       - No hem descansat en tot el dia. - suggereix ella quan el grup del que s'ha banyat ja és lluny.

La baixada als Plans de Sotllo encara es fa llarga.

    - Tot el que hem pujat s’ha de baixar - diu l’Oleguer mentre li ofereix la mà a la Petra per estalviar un mal pas.

  Es mirem els ulls. Tot està connectat: les mans, les mirades... hi ha enamorament?
   - Què hem de fer amb les nostres parelles si permetem que l’amor neixi entre nosaltres? - es pregunten.

         Per fi arriben als Plans de Sotllo. Hi ha flors cotoneres. S’aturarien a passar la resta del dia aquí. I de la nit. 

  Però decideixen marxar i deixar aquest amor en dejú i tornar cadascú amb la seva parella.

  Abans de fer el darrer camí que baixa al refugi de Vall Ferrera cal pujar un darrer coll que s’enfila per unes roques. Hi ha una cadena per agafar-se i estalviar-se el perill de prendre mal.

      -  Abans no hi era aquesta cadena - diu l’Oleguer oferint de nou la ma a la Petra.

     - Es pot encadenar la muntanya? - pregunta ella tornant a agafar la ma de l'Oleguer.

Serra de Màniga

Rere els arbres

quan els núvols s’encenen

la nit s’apaga.

    De bon matí, quan gairebé encara és de nit, un excursionista solitari, amb els ulls ben oberts contempla els vessants del Monteixo. 

  Comença a caminar des del refugi del Gall Fer, al bosc de Virós d’Araós, al Pallars Sobirà. 

   A un dels llocs on es troben més restes del que van ser les mines de ferro, que van donar nom a la Vall Ferrera, és a la serra de Màniga.

   Hi ha una pista forestal que estalviaria unes hores de pujada, però no és gaire apta, i prefereix pujar caminant. En alguns trossos podria ser perillosa. Per estalviar revolts l’excursionista fa dreceres. 

   Es talla camí, però son molt costerudes. Fa fresca. Se senten els ocells que canten al bosc. Tret d’això la calma és absoluta.

   Les roques de ferro de la Vall Ferrera desperten l’atracció per a qui duu l'imant al cor.

    Des de la carena de Màniga es contempla una extensa visió de la resta de la serra, lo Covil i al fons el Pic de Salòria.

   Un darrer esforç per arribar al cim.

    El pic de Màniga fa 2515 metres. 4 hores de pujada fan que es valorin. No hi ha pics petits als Pirineus. 

    Amb el llarga-vistes contempla Àreu.

    Des d’Àreu, probablement algú contempla la serra de Màniga, a simple vista.

   Mirant el nord veu la serra del Monteixo i la de la Pica d’Estats: son lluny. O a prop, depèn de com es miri.

    Girant la vista envers llevant i el migdia distingeix les muntanyes de l'Alt Urgell.

    És hora de marxar. Deixa el pic enrere, ha fet un nou amic.

   La baixada es fa llarga... però mai no cansa. Li resta un bon sabor de boca.