A peu per la Terra Alta 2.0

     Comencem la caminada de l'antic traçat del tren a l’antiga estació d’Arnes - Lledó, a tocar de la Franja d’Aragó. 

     El Francesc, que fa alguns anys que s’ha afegit a fer rutes a peu, ens acompanya. En començar al camí me’ls miro i els veig igual de feliços que jo mateix.

     El 1989 en Josep Maria Espinàs va publicar “A peu per la Terra Alta”. L’Enric i jo el vam llegir entusiasmats. “Quan siguem grans hem de fer aquesta caminada” ens vam dir. Però no volem emular exactament la seva gesta i ho fem per l’anomenada “Via Verda”.

     No entrem als pobles per a conversar amb la seva gent com feia el mestre Espinàs. Admirem Horta de Sant Joan des de lluny.

    Les Roques de Benet són velles conegudes. Tots tres les vam creuar pel costat mateix quan vam fer els “Estels del Sud”.

     El tren passava per llocs de vertiginosa bellesa.

       Encara en resta un petit tros de via.

      En veure, de lluny, la Serra de Pàndols penso interiorment: “Que bonica és la pau” i maleeixo als feixistes que la van trencar.

     A l’antiga estació de Bot fem un repòs.

      Hi ha un antic vagó restaurant, però avui és tancat. Ens mengem els entrepans que duem.

     Per la proximitat de la Batalla de l’Ebre, alguns ponts encara mantenen la verola de la metralla.

     La calma pacífica del riu Canaleta reconforta.

    Arribem a la Fontcalda on, igual que l’Espinàs fa 37 anys, hi passarem la nit.

     La mestressa de l’hostatgeria encara no ha arribat. Mentre l’esperem aprofitem per banyar-nos a l’aigua tèbia de la Fontcalda.

     Estem sols al Santuari. L’han obert expressament per a nosaltres i n’estem agraïts.

     Després de sopar fem un volt per la vora del curs del riu Canaleta.

      Demà seguirem caminant per la Terra Alta, vers el Baix Ebre.

        (continuarà)

El bosc dels més menuts

 

Entro en silenci al bosc dels més menuts.

Allà on la vida és en miniatura. Un pugó se’m posa a sobre la roba.

 Vigila petit, que les marietes se’t cruspiran.

Vigila marieta que el pit-roig menja insectes.

Al bosc treballa tothom.

Fins i tot els borinots.

La pluja de la tarda ha fet més atractius els lliris iris.

Ha aigualit el desig de qui bufa angelets.

De gota en gota ha crescut el torrent.

Algú guaita sobre la pedra.

I també sobre el pedrís.

Els petitons tenen caràcter.

Ara que l’hivern s’acaba

Sé que trobaré a faltar els seus matins freds.

Dels dies que podem admirar les nostres muntanyes vestides de blanc.

Sorprendre un poble adormit i embolcallat amb els llençols de la boira matutina.

O que sigui la boira qui et sorprèn a dins del bosc.

Quan la fred acarona les plantes.

Fins a deixar-les nues.

Mentre espera que reverdeixin.

El primer vespre d’hivern vas deixar bocabadats els teus espectadors.

Amb la cadència musical del “Passeig del Carme” d’en Pere Tàpies.

O amb un poema d’Ausiàs March, musicat per en Raimon:

 “... Bullirà el mar com la cassola en forn...”.

“... mudant color e l’estat natural”

I floriran les flors en els llocs més insospitats.

Ara que les platges encara són solitàries.

Mentre esperem l’arribada del bon temps.

Que l'any que ve...

                                  Que l'any que ve puguem tornar a florir.

        Sense perdre el camí.

Que les boires no ens impedeixin veure-hi clar.

I el sol foradi les foscors del cor.

Que les petjades que seguim siguin les encertades.

Sabent que la nostra petjada és de pas.

Que quan tornem a casa hi siguem benvinguts.

Que després d’una maltempsada torni el bon temps.

I, que si trobem una creu al nostre camí, sigui la d’un cim.