Ara que l’hivern s’acaba

Sé que trobaré a faltar els seus matins freds.

Dels dies que podem admirar les nostres muntanyes vestides de blanc.

Sorprendre un poble adormit i embolcallat amb els llençols de la boira matutina.

O que sigui la boira qui et sorprèn a dins del bosc.

Quan la fred acarona les plantes.

Fins a deixar-les nues.

Mentre espera que reverdeixin.

El primer vespre d’hivern vas deixar bocabadats els teus espectadors.

Amb la cadència musical del “Passeig del Carme” d’en Pere Tàpies.

O amb un poema d’Ausiàs March, musicat per en Raimon:

 “... Bullirà el mar com la cassola en forn...”.

“... mudant color e l’estat natural”

I floriran les flors en els llocs més insospitats.

Ara que les platges encara són solitàries.

Mentre esperem l’arribada del bon temps.

Que l'any que ve...

                                  Que l'any que ve puguem tornar a florir.

        Sense perdre el camí.

Que les boires no ens impedeixin veure-hi clar.

I el sol foradi les foscors del cor.

Que les petjades que seguim siguin les encertades.

Sabent que la nostra petjada és de pas.

Que quan tornem a casa hi siguem benvinguts.

Que després d’una maltempsada torni el bon temps.

I, que si trobem una creu al nostre camí, sigui la d’un cim.

Hivern avançat a Queralbs

   Una tarda de tardor al Ripollès. Lluminosa i calmada. Contemplem com davalla la llum al Torreneules i, sobretot, com davalla la temperatura a mesura que avança el vespre.

  De sobte de la banda de Núria ve una mena de blancor acompanyada d’un fred encara més intens.  Ens refugiem a la masia de Can Constans que és on ens allotjarem uns quants dies.

    En una hora ha canviat el paisatge. Descobrim què era la blancor que cobria el Torreneules i que ni els meteoròlegs havien pronosticat: una nevada imprevista.

    L’endemà la matinada ens mostra el poble de Queralbs nevat.

    És hora d’esmorzar. Als que, quan érem infants, vam viure la famosa nevada del Nadal del 1962, la neu ens rejoveneix.

    El torb, escombra tota la neu que pot.

   Els fondals del riu Tosa, com que són a l’obaga, protegits del sol i de la rufa, conserven la neu.

   Ens hem avançat uns dies al pont de la Puríssima, com s’anomenava tradicionalment. O pont de la Constitució que dirien els més castissos de l’altiplà (aquella que a mi se me’n refot).

    M’acosto a fer una fotografia als caramells de glaç. Ha d’haver fet molt de fred perquè es gelin d’aquesta manera.

   Mentre faig les fotografies penso en el Joan Rodó que, ha mort fa alguns mesos, i que havia fotografiat moltes vegades aquest mateix riu. Després publicava les seves excel·lents fotografies de natura al seu blog.

   El Taga també apareixia sovint al blog d’en Joan Rodó. Un parell o tres vegades que ens vam trobar a Queralbs havíem conversat al bar on acostumava a dinar o a prendre un refresc.

   Pujant el cim de l’Adou, comprovem que allà on el torb s’ha endut la neu, l’aigua que neix als vessants d’aquest pic s’ha glaçat. I podem observar el Torreneules, el Balandrau i el Pla de Fontalba, que és d’allà on venim.

    Des del pic de l’Adou contemplem el vell Puigmal, el gegant d’aquesta comarca.

     Als cims de Núria es formen nuvolades.

     Tornem a l’aixopluc de Can Constans.

   La lluna fa el seu darrer creixent de la tardor. El següent quart creixent ja serà a l’hivern, passat Nadal... però això ja serà una altra història.

Tardoral al Puigpedrós

   A finals d’octubre, després d’una nit freda i a estones plujosa, ens llevem a Campllong, més amunt del poble de Meranges. Els 2 quilòmetres finals de carretera que pugen a Malniu s’han de fer a peu perquè, com que avui el refugi és tancat, hi han posat una tanca que impedeix el pas als automòbils.

   El 19 de març de l’any 1973 va ser la primera vegada que vam dormir en aquest refugi. Actualment l’han ampliat pel costat de llevant.

   Pugem muntanya amunt, amb la Tosa d’Alp i la serra del Cadí a l’esquena. I la vall de la Cerdanya tapada per la boira.

   A 2.500 metres, trobem les excavacions del jaciment romà del Coll de Molleres. Fa 52 anys no sabíem que els romans haguessin arribat a viure tan amunt.

   Aquest assentament (el més alt de Catalunya i de tota la zona mediterrània) depenia de Iulia Libica, l’actual Llívia.

   La boira ha obert una porta per on hem pogut entrar al Coll de Molleres.

   En altres anys hauríem trobat neu en aquestes dates. Només hi ha les restes de l'enfarinada que hi va haver aquí a dalt ahir, mentre plovia a la plana.

   El que no ha canviat en aquests 52 anys que han passat és la fesomia del Puigpedrós.

   Si de cas els que hem canviat som nosaltres. A dalt i drets, d'esquerra a dreta; Vidi, Antoni, Andreu, Nuri i Toni. Asseguts; Xavier, Carles i Carme. Hi ha tres persones que han marxat per sempre:  l’Antoni, la Toni i l’Andreu.

A la foto en color: l'Enric, el Francesc i el Xavier. 

   Si el 1973 el Puigpedrós va ser un dels primers cims que vaig fer amb 18 anys, el 2025 és el primer cim de més de 2.000 metres que faig d’ençà que tinc 70 anys. L’Enric amb 69 i el Francesc amb 68 són molt més joves.

   A Meranges hi ha molta afició a fer escultures de fusta. L’escultor Elies Pons és el principal exponent i les seves obres guarneixen alguns carrers del poble. Sembla que han volgut deixar constància del seu art, també al cim del Puigpedrós.

   La boira no impedeix la visió dels estanys dels Engorgs.

        És hora de baixar.

   Prop del refugi de Malniu, fa alguns anys van construir una petita presa i s’ha format un bonic estany, que anomenen "estany Sec", encara que és ple d'aigua.

   A primera hora de la tarda la boira s’ha esvaït  i ens permet contemplar  Meranges, envoltat, com nosaltres mateixos, de tardor. De la nostra tardor.