dimecres, 18 de juliol de 2018

Coma Pedrosa

    El mes que ve farà un any que vàrem pujar el Coma Pedrosa, i com que aviat tornarem als Pirineus, he buscat fotografies per anar fent boca.
   Són les 7 del matí del 14 d’agost de 2017. Fa mitja hora que hem sortit del Pla de Boet a Àreu, (Pallars Sobirà) i trobem un ramat d’isards, matiners com nosaltres.
   A l‘estany d’Escorbes el sol ens ve a rebre. Som a 2380 metres i encara que sigui agost fa fresca.
    Veurem uns quants estanys avui. El refugi de la Baiau, a 2517 metres, és al centre del Cercle lacustre de la Baiau.
    Un cop vorejat l’estany, el refugi és un punt blanc sobre els vessants verds.
   Ens han avisat que a partir de l’estany, comença la pujada més dreta: la Portella de la Baiau.
     Mentre pugem comprovem que no era un avís... era una amenaça!! 
    A fe de Déu que la pujada es fa dura. 
   Des de la Portella de la Baiau, que fa “frontera” amb Andorra, es contempla l’estany Negre, en territori andorrà. 
  També es veu el Coma Pedrosa. Sort que no vaig preguntar perquè li deien així. Només hi ha pedres, és un nom ben encertat. I si per entretenir la pujada les compto? Quan no he arribat a les cent pedres ho deixo córrer. Seria com intentar comptar estrelles en una nit sense lluna a la Vall Ferrera.
  M’estic endarrerint, els meus dos companys fan via.
  A dalt del pic hi ha una gran bandera. No es pot amagar que amb els seus 2942 metres és el cim més alt d’Andorra. És contemplat de no gaire lluny, per la Pica d'Estats, la Seca, la Meca i les valls d’Andorra.
    I una vista dilatada dels estanys de la Baiau i Escorbes, el Pallars i molt més enllà... 
   El Jordi, que és el jove del grup, quan hem baixat al coll del Pic de la Baiau, diu que és petit comparat amb el Coma Pedrosa: “només” fa 2885 metres i ens proposa de pujar-hi. 
   La veritat és que no jo no tenia el pensament de fer-ho, però em  deixo fer. La crida dels cims  és més forta que la meva voluntat. Ja no ve d’aquí. Hi ha una bona vista del Coma Pedrosa.
    Hem de baixar els mil metres de desnivell que hem pujat.
  La baixada a la Portella la fem en un quart, però quan veiem la llonganissa que ens espera per arribar al Pla de Boet, ja és una altra cosa.
    El sol és alt. On al matí feia fred, ara fa calor.
    La baixada és llarga, potser cansada... però la Vall Ferrera mai no és avorrida.


dijous, 12 de juliol de 2018

Banyoles, encara

   Fa setmanes que som a l’estiu, i no l’acabàvem de trobar. Finalment l’hem descobert a les riberes de l’estany de Banyoles.
    Amagat sota les ombres de les branques dels arbres.
    Banyoles es fa estimar. S’estima el sol que hi toca, i concretament al juliol s’estimen les seves ombres.
    Digue’m paraules dolces que em facin evocar aquests passeigs.
    El rellotge de l’estiu marca les hores. Són hores festives.
    Camins que envolten el llac. Minuts de rialles i bicicletes. De batecs i de pedaleigs.
    Pedres i naturaOcells i silencis.
    Ens capbussem a les aigües de l'estany, busquem el drac de Banyoles. 
    Peixos i ànecs no són gaire monstruosos, al contrari. 
     Més aviat semblen criatures d’un paradís.
    Gaudeixen el seu juliol.
    Unes casetes fresques per passar l’estiu al poblat neolític de la Draga. Un urbanisme incipient. 
    Mare, això és el Llaç de Banyoles? Pregunta un infant a la vora de l'aigua. 

    És la màgia de la visió de les Pesqueres, a les ribes de l'estany.   
    És l'aspra olor de la Font Pudosa de l’antic balneari.
    Són hores determinatives.
     No sap greu marxar d'un lloc si saps del cert que hi tornaràs.

dijous, 5 de juliol de 2018

Sardanes a Banyoles

    L’última tarda de dissabte del mes de juny d’enguany, les vores de l’estany de Banyoles reben més visitants que mai.
   Gent que ha vingut d’arreu dels Països Catalans. Com cridats pels versos de Lluís Llach:  “Venim del nord, venim del sud, de terra endins, d’estany enllà...” a dansar la sardana per la llibertat. Per la llibertat de les persones que per defensar les seves idees polítiques, estan preses.
   Un fragment de la lletra de la sardana “Somni” de Manuel Pont, musicada per en Saderra descriu el moment anterior a la sardana que es prepara:
“...tot l’estany és un càlid
cigne d’argent.
I va lliscant suau
amb riure blau.
Qui sap on va?
Va a somniar!”
   Tothom sap que l’estany de Banyoles té una considerable dimensió. Gairebé 8 quilòmetres de perímetre. No és poca cosa envoltar el llac amb milers de braços i mans enllaçades. I peus que puntegin una sardana.   Al centre de l’estany i a dalt d’una barca, una cobla en directe comença el “Somni” d’en Saderra.
   Després de "Somni" es dansa “Vent d’octubre” composta expressament per avui pel músic Paco Viciana, a partir d’un poema de J.N. Santaeulàlia:
Som gent tranquil·la
que avancem plegats,
en peu de pau,
cansats de ser vençuts”.
  Mentre fan una tirada de llargs, abandono un moment la rotllana per fer ràpidament unes fotografies. 
  De seguida em reincorporo a la “dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”.
   Vora l’estany mengem una mica. D’aquest també se’n podria dir un sopar groc.
    Quan es fa fosc ens torna al cap la melodia d’en Saderra. I la lletra de "Somni" que descriu perfectament la nit banyolina.
“La nit és com un gran cor.
Quin màgic encís hi ha pertot
quin dolç encant!
L’estany somriu. Resta tot,
dins la nit, somniant!
I les ombres van lentament
vestint l’estany."

  Les banyolines i els banyolins sempre ens sorprenen. Amb ganxet han teixit una immensa xarxa, artística, acolorida.
    Per pescar el so del flabiol i el tamborí, les tibles, les tenores, les trompetes, els fiscorns, el trombó, i el contrabaix...
    ...abans de que se’n vagin a dormir la lluna i els estels.