Hem tornat a fer una part de la
travessa dels Pirineus Occidentals que passa per tres comarques diferents: el
Pallars, l’Aran i la Ribagorça. Partim de la Vall Fosca i la primera
etapa la dediquem a pujar, a peu, al refugi de la Colomina, on dormirem, igual
que l’any 2019 quan vam fer els Carros de foc per primera vegada.
El primer coll que pugem a la
segona etapa és el del Pas de l’Os. Un petit tast del que ens espera més endavant,
més alt i més espectacular: el coll de Saburó.
Albirem el refugi de Josep Maria
Blanc, que des de l’alçada, sembla que descansi en una illa, al centre de l’estany
Tort.
Sempre és un plaer llevar-se al
refugi Josep Maria Blanc, a la Vall de Peguera, on comencem la tercera etapa, camí
del següent refugi: el d’Amitges.
Mentre pugem el coll de
Monestero recordo que l’any 2021, quan fèiem una altra variant d’aquesta
travessa, l’anomenada “Carros de foc Plus”, vam trobar-nos en aquest mateix
coll, quatre francesos, un dels quals tenia, almenys, setanta anys. Aleshores
jo en tenia seixanta-sis i em va meravellar la resistència d’aquell grup.
Enguany i, amb molt d’esforç, sobretot
per part meva, els tres que hem passat el coll de Monestero, tenim una edat
semblant: el Francesc, 69, l’Enric, 70 i, jo que soc el més vell: 71 acabats de
fer.
Quan, a l’acabament de la vall
de Monestero, ens apropem a Sant Maurici, veiem de perfil, els Encantats.
Davant mateix de les Agulles d’Amitges,
hi ha el refugi homònim, on passarem la nit.
La quarta etapa és bellíssima.
El primer port de muntanya que hem de superar és el de Ratera.
A Catalunya i a molts punts d’Europa
estem passant una onada de calor terrible. A tocar del Port de Ratera hi ha un
estany que, a començaments de juliol, encara és mig glaçat.
Ens endinsem a l’Aran i abandonem,
expressament, una estona el traçat dels Carros i prenem el GR11. El perfil de l’Estanh
Obago, em recorda la silueta de l’illa de Mallorca.
Com que una part d’aquest GR,
tots tres ja el coneixem, ens aventurem per un camí local per a conèixer nous
estanys. La vall de Colomers, si té una riquesa peculiar, és justament la gran
quantitat d’estanys que té.
El refugi on dormirem és a la
riba de l’Estanh Major de Colomers.
Comencem la cinquena etapa pujant
el Port de Caldes. Es veu un extens muntanyam: a la dreta el Montardo, i a l’esquerra
els Beciverris i els Tumeneja. Entremig i llunyans, s’entreveuen els massissos
de la Maleïda i els Posets.
Deixem l’Aran i entrem a la Ribagorça.
Una mica més amunt de l’estany de les Mangades hi ha l’estany de Monges. En
aquests paratges la Pirene i el Climent es van trobar i es van fer amics.
La darrera nit d’aquesta
travessa la passarem al refugi Ventosa i Calvell. Com que s’hi sopa a les set
del vespre, abans d’anar a dormir els excursionistes surten a la terrassa del
refugi a contemplar el paisatge, com aquell que gaudeix del sol de mitjanit.
Abans de començar la sisena (i
última) etapa, que ens durà a la Vall de Boí, de bon matí admirem, a més de l’Estany
Negre, el Coma lo Forno, els Beciberris, la Punta Harlé i el Pa de Sucre.
Per a mi hi ha alguns conceptes
insuperables. Quatre exemples de pop rock, còmics, concerts multitudinaris i
travesses de muntanya: els Beatles, el Tintín, el Canet Rock i... els Carros de
foc! És un somni recurrent.
