Desglaç a l’Angonella

 

      Finals de maig al refugi de l’Angonella d’Andorra, a 2.240 m.

      Volem visitar els tres estanys d’Angonella.

      El de Baix, és 50 metres més amunt.

       L’estany del Mig és a mig camí de l’hivern i la primavera.

     Hem pujat des del poble de Llorts, i ja portem més de 900 metres de desnivell.

      Es veu que a l’estiu aquests estanys són molt freqüentats pels excursionistes.

       L’estany de Dalt, encara glaçat, és a 2.450 metres.

      Entre setmana i en època de desglaç no hi trobem ningú.

     Només els XEF (Xavier, Enric i Francesc) avui podem escoltar el crit d’una marmota que ja ha sortit del seu cau. No en trobem cap, però en veiem el rastre.

    Hi ha icebergs que s’han després de la glacera.

         Mentre els observem va passant la tarda.

        Algú diria: “no te la fotis!”

        I encara afegiria: “per aquí no hi passis!!”

      És mes segur aquest pont.

     L’endemà i, abans de deixar Andorra, aprofitem per visitar un estany de Pessons.

    Un altre estany de Pessons reflecteix nuvolades de primavera. I la neu que es va fonent.

A peu pel Baix Ebre

     De bon matí deixem enrere la Fontcalda. L’amic i company de caminades, Francesc Heras, en deixa constància en una bella i treballada pintura.

     Encara caminarem una estona per l’interior de la Terra Alta.

         Gairebé sense adonar-nos i sense deixar la Via Verda, travessem la serra de Cavalls i ens endinsem a la comarca del Baix  Ebre.

      Sempre fa goig tornar a admirar l’Ebre. La vida ens ve d’aquest riu. Portem algunes hores de camí, però com diu la Maria del Mar Bonet: l’aigua no cansa.

     El nostre món avui es limita a caminar i contemplar les vores de l’Ebre i els vivers de les seves ribes properes.

    En arribar a l’Assut, sabem que ja no  resta gaire per arribar a Xerta.

   L’Assut travessa admirablement l’Ebre.

      A l’antiga estació de tren de Xerta hi va treballar un nombrós grup de presoners republicans esclavitzats pels franquistes. L’Agustí, el sogre de l’Enric, era un d’ells. L’Enric pinta una aquarel·la en homenatge al que va patir ell i tots aquells soldats innocents.

    Entrem a Xerta per buscar l’alberg on ens allotjarem.

     Des del moll del poble, l’Ebre es veu encara més ample.

       Després de sopar fem un passeig pels horts de fruiters de Xerta. A l’altra banda de l’Ebre es veu el campanar i algunes cases de Tivenys. Tots dos pobles comparteixen riu i Assut.

     Comencem el darrer dia de la caminada per la Via Verda.

      De matí, ran del Canal de l’Ebre, continuem en direcció a Tortosa.

    D’ençà que abans d’ahir vam sortir de la d’Arnes - Lledó hem passat per moltes estacions de l’antiga línia de tren: Horta de Sant Joan, Bot, Prat de Comte, Pinell de Brai, Benifallet, Xerta i aquesta per la que passem ara, la d’Aldover.

Passem per ravals on es cultiven tarongers i d’altres fruiters.

          Al Raval de Jesús, hi ha la Torre d’en Corder. Els nostres amics Jaume i Montse, que viuen a una casa prop de Roquetes, saben que venim per la Via Verda i ens venen a rebre. 

        Ens acullen a casa seva i fem un segon esmorzar: coca casolana i albercocs del seu hort.

    El Jaume ens acompanya a Tortosa. És la fi del trajecte d’avui i dels tres dies de caminada per la Terra Alta i el Baix Ebre.

A peu per la Terra Alta 2.0

     Comencem la caminada de l'antic traçat del tren a l’antiga estació d’Arnes - Lledó, a tocar de la Franja d’Aragó. 

     El Francesc, que fa alguns anys que s’ha afegit a fer rutes a peu, ens acompanya. En començar al camí me’ls miro i els veig igual de feliços que jo mateix.

     El 1989 en Josep Maria Espinàs va publicar “A peu per la Terra Alta”. L’Enric i jo el vam llegir entusiasmats. “Quan siguem grans hem de fer aquesta caminada” ens vam dir. Però no volem emular exactament la seva gesta i ho fem per l’anomenada “Via Verda”.

     No entrem als pobles per a conversar amb la seva gent com feia el mestre Espinàs. Admirem Horta de Sant Joan des de lluny.

    Les Roques de Benet són velles conegudes. Tots tres les vam creuar pel costat mateix quan vam fer els “Estels del Sud”.

     El tren passava per llocs de vertiginosa bellesa.

       Encara en resta un petit tros de via.

      En veure, de lluny, la Serra de Pàndols penso interiorment: “Que bonica és la pau” i maleeixo als feixistes que la van trencar.

     A l’antiga estació de Bot fem un repòs.

      Hi ha un antic vagó restaurant, però avui és tancat. Ens mengem els entrepans que duem.

     Per la proximitat de la Batalla de l’Ebre, alguns ponts encara mantenen la verola de la metralla.

     La calma pacífica del riu Canaleta reconforta.

    Arribem a la Fontcalda on, igual que l’Espinàs fa 37 anys, hi passarem la nit.

     La mestressa de l’hostatgeria encara no ha arribat. Mentre l’esperem aprofitem per banyar-nos a l’aigua tèbia de la Fontcalda.

     Estem sols al Santuari. L’han obert expressament per a nosaltres i n’estem agraïts.

     Després de sopar fem un volt per la vora del curs del riu Canaleta.

      Demà seguirem caminant per la Terra Alta, vers el Baix Ebre.

        (continuarà)