dimecres, 25 de desembre del 2013

Un conte de Nadal

Una figura arriba cansada al llogarret. No recorda el nom del petit poble, i gairebé fins i tot ha oblidat el seu. És un poble d’enlloc. Ve de lluny, d’allà on comencen tots els camins, de dies que són de nit i de nits que són a anys de distància.
Camina descalç de somnis i d’esperances, només s’abriga d’antigues cançons de Nadal, i a dins del cap li ressonen simbombes, ferrets, panderetes i refrecs de culleretes a les escates de vidre d’una ampolla d’anís. 
Els cabells del seu cap són coberts de nuvolades i a la barba du la gebrada dels marges dels camps. 
A la llunyana infantesa, a casa seva havien acollit un home vell, que viatjava amb el seu nét Pauet, i que resseguien els camins, com fa ara ell mateix. Era un Nadal d’abundoses nevades. Aquella mateixa nit de Nadal en Pauet va poder estovar el tió de la casa, i va compartir joguines i mandarines amb la resta de mainada de la casa. Fins i tot es trobà a les mans, i per a que se l’endugués un Patufet d’en Folch i Torres. 
En Pauet, al costat del senzill pessebre de la casa cantava ”El noi de la mare” i altres nadales, potser amb veu i preu d’agraïment a qui els acollia. Es van quedar a casa tres dies, fins que el temporal els va permetre seguir el trajecte. Havien compartit escudella, porró i torró. 
Aquell avi no va caminar gaires nadals més i en Pauet es fongué en futurs Sants Esteves i caps d’any.
Mentalment va cantant “panses i figues i nous i olives”. A les butxaques només li resten volves de neu i molles de neules. La vida dóna moltes voltes, pensa. Fa segles que no celebra un Nadal com cal, tants que n’havia tingut.
La vida, a vegades, després de la plenitud, regala misèria. La vida, a vegades, després de la salut, regala malalties. La vida, a vegades, després de la companyia regala solitud. La vida, a vegades, després de l’amor regala desenganys. La vida, a vegades treu el sostre i regala estrelles. I canvia els llençols per unes caixes de cartró.
Ja no pot més, s’ha d’aturar a descansar. La nit li cau a sobre i no sap on la passarà. 
S’asseu a un portal, sembla una casa de ningú i repenjat al portal de fusta s’endormisca una mica. Es desperta de sobte. Un infant ha obert i se l’està mirant. “Avi Pau!” crida. “Hi ha un senyor a la porta!”
“Fes-lo entrar” se sent una veu des de dins de l’estança. “Compartirem escudella, porró i torró”. I la història torna a començar... 
És la màgia del Nadal.

dilluns, 16 de desembre del 2013

Fita a fita

D’ençà que hi ha hagut l’acord consensuat, per les forces polítiques democràtiques catalanes, sobre la data i la pregunta que es farà als que creiem que tenim dret a decidir el futur polític del nostre país, que s’han fet tota mena d’acudits als diaris, a les reunions socials, i sobretot a les xarxes com el Twitter, o el WhatsApp, que són els tam-tam actuals. Es fa difícil afegir res que no s’hagi dit sobre el tema.
En principi agradà poc la doble pregunta, i en canvi, amb els dies la gent l’ha anat acceptant.
Hi ha molta gent del país que creu que cal fer les coses poc a poc, pas a pas, dia a dia i any rere any, la veritat és que no m’ha estranyat la doble pregunta, i la veritat, també comença a agradar-me. Una pregunta seguida d’una altra, com una matruska russa a dins d’una altra.
Perquè a mi també m’agrada conèixer el país carrer a carrer, poble a poble, xano-xano, i a la gent de tu a tu. I sé que gota a gota s’omple un gorg, que mica en mica s’omple la pica, que cèntim a cèntim hi ha qui es fa ric, que fita a fita es pugen les muntanyes més altes, que a vegades és més segur prendre determinis d’un a un, però que si convé també es pot fer de dos en dos.
Que cal mirar a banda i banda abans de creuar, i mesurar-ho tot pam a pam. Treballem de sol a sol, parlem clar i català i anomenem al pa, pa i al vi, vi. I així anem fent la viu-viu.
També hi havia qui no creia en l’èxit de la Via per la independència, i el neguitejava un rau-rau, sobretot quan començà a caure aquella mica de xim-xim. Mans amb mans, ben ran-ran els uns dels altres, vam omplir carrers i carreteres de gom a gom. La gent es felicitava fent-se petons a galta i galta, i després brindaven les copes fent xin-xin.
I ara el país va fent un xup-xup imparable. La gent ens mirem fit a fit. Els que a l’hora de dinar es conformen a fer nyam-nyam amb un pica-pica, o als que agraden menjars fins fa poc exòtics com el cus-cus.
Sabem que el Barça guanya la lliga gol a gol, partit a partit, com quan érem petits guanyàvem el joc del darrere el parxís, tirant d’oca a oca. Al dòmino, comença a jugar qui té el doble sis, i els votants de Catalunya tenen a les seves mans el doble sí.
És un punt de partida. Vist que ens agraden, les portes obertes de bat a bat, i són necessàries tantes coses dobles, serà fàcil respondre la doble pregunta.

Diuen que John Lennon s’interessà per la Yoko, perquè en una exposició de quadres que havia fet ella, hi havia una escala i a dalt de tot una lupa. I amb l’ajuda de la lupa es llegia: yes. Aquell “yes” canvià la vida d’aquell home. Fins aleshores només era un beatle, i a partir d’aquell instant començà a ser un geni.
Yes. Així de senzill. She love’s you yeah! Yes, yes. Entrarem a la història, si volem, democràticament, vot a vot, fita a fita, sí a sí. 

dilluns, 9 de desembre del 2013

Reflexions a Collserola

Hi ha qui diu que Collserola és el pulmó de Barcelona. Segurament que ho és, i també d’altres ciutats del Barcelonès, del Vallès o del Baix Llobregat. Per a moltes persones, a més d’un pulmó, la serra de Collserola és també la seva psicòloga. És un indret ideal per reflexionar, lluny dels fums i els sorolls de la ciutat.
En aquesta època, a més del fred i el sol de la carena, s’hi troba una humitat condensada en les ombres del fons de la vall. Una humitat que perfuma les soques dels pins, les alzines i els roures.
La olor de tardor sembla que ens vol anunciar  la proximitat de l’hivern. El 6 de desembre, hi vàrem estar, mentre uns quants ciutadans, alguns d’ells nostàlgics del franquisme, commemoraven a Barcelona, envoltats de banderes espanyoles i del seu himne militar, el dia de la seva constitució. M’imagino que a la tarda, els escombriaires van tenir una feinada per recollir del terra  molta caspa i moltes escopinades, dels carrers per on van passar, els abanderats espanyolistes.
En Mandela és mort. Alguns polítics mundials, que sempre han estat contraris a les seves idees i gairebé enemics, o sense el gairebé, de tot el que ha representat aquesta figura, a favor de la fraternitat i el socialisme, ara fan veure que els sap greu la seva mort, i li diuen Madiba, com si fossin amics seus. I alguns fariseus aniran al seu enterrament i deuran fer cara compungida. Però potser val més així. És el que predicava en Mandela, oi? Confraternitzar amb l’adversari.
Suposo que és el que haurem de fer quan siguem lliures, ser comprensius amb els que ara no ens deixen ni tan sols decidir el que volem ser. El primer pas sempre l’hem de fer nosaltres, sense esperar que l’altre bellugui ni un mil·límetre les seves posicions d’intransigència. De figures de la magnitud d'en Mandela hem après que l’esperança no està renyida amb la lluita, com la lluita és inherent amb l’ànsia de justícia, i que sense justícia social no hi ha llibertat, i viceversa. Perquè en Madiba estava convençut que sense igualtat social, de poc servia la igualtat racial.
Seguim a la serra que guareix els problemes psicològics. Contemplem l'ermita de Sant Adjutori, i un antic forn, que ens fan tenir una idea de la vida que es feia a Collserola uns quants segles enrere. 
Alguns ciutadans s’esplaien a Collserola, fugint de la visió d’alguns edificis que no els agraden i que ocupen, en el pitjor sentit de la paraula ocupar, una part de Barcelona. 
Per això prefereixen la visió de la muntanya de fons que la de l’edifici proper. El so del vent bellugant el fullam del bosc que el de la corneta fent formar la tropa de soldats.
Ens acostem a l’antic pantà de Collserola, mig abandonat al  bosc.
Les màquines han estat treballant a prop hi han remogut el terra, deixant al descobert algunes modernes peces arqueològiques. Deu ser un contrasentit parlar de modernitat i d’arqueologia al mateix temps, però a vegades trobar residus de fa més de vint anys enrere, fa pensar en la no perdurabilitat dels objectes, malgrat que alguns deixats fan el possible, per fer-los presents unes quantes dècades més.
 La tarda cau i ens demana explicacions. Sí que volem pronunciar-nos. Sí que volem poder dir que sí. I si algú s’ho estima més que digui que no. No havíem quedat que s’ha d’escoltar l’adversari? Per una vegada no podrien començar els altres i fer un pas cap a nosaltres? 
De retorn a casa, els mitjans informatius ens posen al dia del que ha donat de sí la jornada. Escoltem les notícies i per la finestra observem Collserola. Que no s'amoïnin, si ells no fan ni un sol pas, nosaltres en farem dos.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Pedraforca congelat

El desembre, fidel i conseqüent, ha estat obedient a la seva cançó: “El desembre congelat”. De fet, enguany ja fa més d’una setmana que hauríem pogut cantar perfectament “el novembre congelat”.
Han estat dies de temperatures molt baixes, d’aquelles que el rostre se’n defensa rient.
Riure de fred! Quina sort poder-ho fer quan se sap que aviat entraràs a una estança abrigada de les inclemències i caldejada per una estufa o una llar de foc.
 Ho hem fet d'altres vegades. Hem vingut a contemplar el Pedraforca, aquesta immensa muntanya que avui va vestida de blanc, com una núvia.
Sota els peus mateix de l'imponent Pedraforca, des de l’ermita del Castell de Saldes, s'albira l'enforcadura que uneix els pollegons, retallada contra el cel, amenaçador de noves nevades. 
 Com un gegant solitari que duu la testa coronada amb dues banyes, aquesta mítica muntanya, fa un munt de segles, devia espiar com uns intrèpids habitants alçaven les muralles del castell. I també com alçaven, a l’altra vessant, el de Gósol.
Tota aquella gent qui sap on para? Moltes generacions han viscut entre aquestes pedres. Les generacions han anat travessant els segles, vivint i morint dins de les nobles parets del castell, o malvivint i mal morint a les barraques més humils i senzilles (i potser encara més nobles) envoltats per la llum de la vida i la tenebra de la mort.

O fins i tot sobrevivint en una cova que improvisadament els servís de casa, als crus desembres de fa 1000 anys.
Al capdavall, com deia el poeta: “todo pasa y todo queda, però lo nuestro es pasar”. I tant que passarem! Passarem de llarg, gairebé sense adonar-nos de que hem estat en aquestes valls. 
Dels castells només en resten ruïnes, i de les cases gairebé ni les runes. El novembre ha passat i també ho farà el desembre. El Pedraforca, que fa més de 50 anys que contemplem avui, ens veu passar, insignificants com formiguetes als seus peus. 
Inevitablement un dia ja no ens veurà més. Nosaltres també restarem a la intempèrie dels segles.
No ens importa gaire si abans, hem pogut tornar a contemplar la seva silueta, una altre cop. O més, quantes vegades, millor. I hem omplert novament l'esperit, de passió per viure la vida.


diumenge, 24 de novembre del 2013

Monument feixista a Tortosa

Malgrat el seu monument d’exaltació feixista ens agrada Tortosa. I encara gaudirem més quan tornem a la capital  del Baix Ebre i hagin retirat aquest pal tan horrorós del centre de l’Ebre al seu pas per Tortosa. 
En temps de pau i de democràcia, per què s’ha de castigar els visitants d’aquesta bella ciutat amb la visió de l’àliga feixista que hi ha al centre del monument, i que l’amenaça amb les seves urpes en actitud agressiva? Mentre no retirin definitivament el monument, no podrien canviar l’ocell depredador i agressiu pel colom de la pau? Ja sabem que no hem d’oblidar la història, però penso que ja seria hora d’honorar una mica més els qui moriren defensant Catalunya, la democràcia i la República, i no tant els del bàndol feixista, que ja han estat massa santificats durant els llarguíssims anys de la dictadura franquista, i bona part de l’actual democràcia.
És el monument que glorifica el franquisme més gran de Catalunya, i si exceptuem el Valle de los Caídos, potser també és el més gran de l’actual Estat Espanyol. I no els fa vergonya als que manen a Tortosa i a tot Catalunya? Voleu dir que els europeus ens prendran gaire seriosament això de que volem ser independents, si se s’assabenten que a una de les capitals catalanes es venera el dictador que amb el seu exèrcit va estar a punt de fer-nos desaparèixer com a país?
D’ençà que s’ha activat a nivell de masses el procés independentista, molts catalans critiquen la manca d’escrúpols democràtics dels espanyols perquè no ens deixen votar en referèndum pel dret a decidir. Ja seria hora de que comencéssim a fer un acte d’humilitat i veiéssim també la palla de l’ull propi.
Ens n’adonaríem que ens podem dir que és indigne, que un país com Catalunya, que vol esdevenir lliure i democràtic, segueixi mantenint el monument que ens recorda qui va guanyar la Batalla de l’Ebre i qui va enfonsar a les seves aigües les il·lusions republicanes. Desfem-nos de la biga que han clavat vertical al mig de l’Ebre i després mirem la palla dels qui ens oprimeixen.
Ara que ha fet 75 anys de l’acabament de la terrible Batalla de l’Ebre, i 38 de la mort del dictador, seria una bona ocasió per retirar el recordatori dels que van guanyar, per reparar l’oblit als defensors de la República. Aquest monument no només embruteix Tortosa. Fa mal a tot Catalunya. Milers de catalans (entre ells un oncle meu) vinguts o portats de totes les comarques, moriren en aquesta sagnant batalla. I la seva memòria, que s’ha de dignificar, ens repercuteix a tots. Sabem que el consistori de Tortosa ignora les peticions de molts dels seus ciutadans quan li demanen la retirada d’aquesta vergonyosa “estaca”. 
Tortosa, quina capital? Molts tortosins fa anys que lluiten per a que retirin aquesta desferra. Sembla que l’Ajuntament de Tortosa prefereix fer la gara gara als partits d’ideologia neofranquista que retirar aquesta infàmia de ferro. A més a més, fa lleig. Haurien de prohibir abocar ferralla a l’Ebre.
No puc donar gaire lliçons. Sóc de Sants i l’Ajuntament de la meva ciutat ha anunciat que vol donar el nom d’un il·lustre falangista a una avinguda del nostre districte, concretament a Montjuïc. L’alcalde de Barcelona vol posar-li Avinguda Samaranch, per a acontentar el partit que governa l’estat i impedeix els catalans que puguem exercir el nostre dret a l’autodeterminació. Aquests alcaldes no saben que Roma no paga els traïdors? 
Quina vergonya quan vinguin visitants d’altres comarques a Barcelona i quan pugin a Montjuïc ho facin per una avinguda amb el nom d’un falangista. Pensaran, i amb raó, que rucs que són a can Fanga!
En els àmbits independentistes s’ha engegat una campanya per demanar un país normal. No considero normal que un país normal dediqui una avinguda a un falangista, per molt olímpic que hagi estat. També Hitler aconseguí les olimpíades per a Berlín, i no hi té cap avinguda en aquella capital. Ni la tindrà.
Tornant a Tortosa.  Fa anys que el Casal Popular Panxampla, la Comissió per a la retirada de símbols feixistes  i altres plataformes de defensa de l’Ebre, estan recollint signatures per retirar aquesta mala visió de Tortosa.
L’Ajuntament de Tortosa sembla que copiï les actituds dels governs de Madrid i no els fa cas. S’ha aliat amb un partit que indubtablement estima amb deliri la democràcia, i sobretot Catalunya, per impedir la retirada d’aquest símbol feixista que tant els entusiasme, i perdó per la ironia. 
L’aigua és vida, el feixisme representa mort. No al transvasament, sí a l’enderrocament del monument franquista. Per molt que l’alcalde de Tortosa digui que no es retirarà, si el poble català ho vol, ho aconseguirà. I la seva independència... també!
“Mentre tot això no arriba”, que diria la cançó del gran Llach, tindrem somnis de photoshop, i veurem com l’amable Cucafera tomba l’àguila de l’estaca...