Batalla de Baladredo

Fa més de 30 anys que sovintejo el Pallars Sobirà: la Vall d’Àneu, la del Cardós i la Vallferrera.

Com és sabut la Guerra Civil, especialment al juliol de l’any 1938 va ser molt cruenta en aquests paratges de tant a prop de la frontera i del riu de la Noguera Pallaresa.

Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb alguns supervivents d’aquells fets, que per edat ara ja deuen ser morts.

Prop del Coll de Baladredo, va haver-hi la batalla més cruel, i el que és pitjor, amb moltes baixes humanes, sobretot del bàndol republicà.  

Un pastor, m’explicà que les llaunes que es troben per aquells paratges, no és que siguin d’excursionistes deixats, sinó que encara són les que van abandonar els soldats republicans que estaven escampats en aquells paratges. 

Fins i tot algunes que no estan rovellades, que eren de salmó, i com que són d’alumini no es rovellen.

Aquestes es veu que provenien de Noruega, que simpatitzava amb la causa republicana. 

Fins fa uns 30 anys encara es trobaven restes òssies dels malaguanyats soldats. 

Particularment he trobat moltes llaunes, restes de bombes i metralla, i algunes soles de sabates de goma, del calçat dels soldats.

Al bosc de Virós, al cim del Farro encara hi ha les restes de les parets de pedra de les cabanes (xavoles, en diuen els del Pallars) d’un campament republicà.

Des del Farro dominaven el poble de Tírvia que va ser especialment bombardejat per les tropes feixistes.

Els franquistes es feren forts a Llavorsí i s’establiren, entre altres llocs, més amunt de Biuse, al que en diuen la Castelleta, on encara es conserven, millor i tot que les republicanes, les seves defenses.

I algunes trinxeres, que es desdibuixen amb el pas dels anys.

Per descomptat que aquest no és un blog d’història. 

Explico el que m’han contat. 

Insereixo algunes fotografies que he fet, des d'uns anys cap aquí.

Enguany tornarem a aquests esplèndids paratges a passar-hi uns dies.

Tan bonica que és la pau!!

Garota de Tavallera

  - Mar, tinc una sorpresa per a tu - diu en Marc escampant en forma de circumferència un grapat de closques de garota sobre la taula.

   - I per a què vull totes aquests closques? diu la Mar mirant-se en Marc amb un somriure burleta.

   - Si apaguem el llum ho sabràs.- diu mentre ell mateix tanca l’interruptor.

   - Òndia!! - fa la Mar amb els ulls plens d’il·lusió. - És l’espai? Com ho has fet?

  - No has escoltat mai el mar dins d’una cargola? Doncs amb aquestes garotes veus el firmament: així de senzill.

    - Això té truc! - diu la Mar amb veu incrèdula, mentre encén el llum.

    - Ja veus que no hi ha cap pantalla -  diu ell - torna a apagar-la va!

   - Ooooohhh! La lluna! Com ho fas?

   - Són closques de la Tavallera, que ja saps que és una cala que té màgia - diu el Marc mentre del sarró treu una altra pila de closques.

  - Quines petxines més lluminoses! - diu ella - I aquestes què fan?

   - Fan bonic, no en tens prou? Són orelles de mar - Diu mentre en fa un dibuix. I afegeix - La meva tieta en diu sabatetes de la mare de Déu.

   - I tot això ho has trobat a la Tavallera?

   - Reconec que algunes són d’altres cales del Port de la Selva i de Llançà. Però les bones són de la Tavallera. Vols que hi anem demà? - li proposa.

     - On m’estàs portant Marc? - rondina la Mar aturant-se, davant l’ermita de Sant Baldiri de Tavallera.

   - Ja t’he dit que aniríem a una cala solitària... i per presumir s’ha de patir -  diu ell sense deixar de somriure.

  - Hauria d’haver portat les botes de muntanya i no aquestes sandàlies de merda! - diu la Mar assenyalant-se els peus.

  - No falta gaire. Aviat començarem la baixada al mar. I aleshores només faltaran vint minuts... això sí, els pitjors.

   - Sí que ha valgut la pena la caminada - diu la Mar quan hi arriben. Es mira embadalida l’aigua, mentre es treu la roba per entrar, nua, al mar.

“Mira quina cosa més bonica,
més plena de gràcia,
és aquesta noia
que ve i que passa
en un dolç balanceig
camí de la mar.”

Canta en Marc amb la música de Caetano Veloso.

Es treu la roba i també es llença al mar.

    - Que freda està! - es queixa ell.

    - Per presumir s’ha de patir, valent! - diu la Mar rient.

Quan surten de l’aigua, en un gest de galanteria, ell la vol eixugar amb la tovallola.

    - Tens fred?

    - Prefereixo eixugar-me al sol.

“Noia de cos daurat
pel sol de Tavallera...”

Segueix cantant en Marc sense deixar la tonada del Caetano, i sense deixar de mirar-la.

    - Com estàs Mar...

    - És una pregunta? - somriu ella.

    - Ja et dic la resposta: la mar de bé.

De retorn al camí de Sant Baldiri, fan una mirada cap a la cala. Allà on s’han banyat ja és a l’ombra. La tarda cau ràpidament.

Una lleugera olor de fonoll perfuma el paratge.

   Quan es lleven l’endemà ell li allarga un paquetet. El deixa sobre la taula de l’esmorzar.

   - He fet una escultura per recordar la tarda d’ahir - diu el Marc mentre aixeca la persiana per a que es vegi bé.

  - Què és això tan naïf i horrorós? - diu la Mar quan l’acaba de  desembolicar. - Aquesta garota sembla una gorra de cops! 

- No riguis Mar- es queixa el Marc. - també els Beatles van fer l’Obladi obladà, oi?

- Jo també tinc una petxina per a tu - diu ella tornant a abaixar la persiana.

Un salt al Cadí

Els testimonis oculars

diuen “quin salt, carai quin salt”

Guillem Gispert (Manel) 

       Faig un salt amb l’ànima, un crit amb el cos!

    On vull arribar amb aquest salt em preguntes? Al cel que cobreix la serra del Cadí, a les fondàries del Segre, a flairar les argelagues, tractar-les com si fossin ginesta i punxar-me en olorar-les. A participar de totes les festes que fan les bruixes a les nits de lluna plena, i atrapar la lluna sense cove, a gaudir de les nits estelades d’estiu, a esmolar-me els ullals, a clavar-los a alguna jugular.

     Tornar altre cop al Cadí, transformar-me en mineral, roca assolellada o canal ombrejada, clapa de neu que resisteix l’estiu en els plecs més amagats de la geologia.

    A gaudir de les 6 vides que em resten, convertir-me en gat, tornar-me euga, ser herba, ser flor. Ser la flor diferent del prat.

  Mirar per la finestra i observar el poble mil·lenari als vessants de les muntanyes.

   Tornar-me cargol, de closca nacrada, i no sortir mai de casa. Mentir, però poc.

   Si de cas, només les matinades per beure l’aigua que la rosada ha deixat a les flors blanques, que són les que més m’agraden. A vegades.

    Travessar ponts només per saber què hi ha a l’altra banda del torrent.

     Vestir-me de núvia amb els colors d’un salt d’aigua. 

     Apaivagar la set amb la claror d’una font d’aigua no tractada.

      Ser el primer arbre d’un bosc que encara no existeix.

    Escoltar la piuladissa dels ocells quan comença a fosquejar. I quan falta poc per a que claregi.

    Buscar qualsevol excusa per tornar a observar la serra del Cadí, com si fos un devot davant d’una catedral.

     Marxar pels camins, sempre donant la cara al Cadí, i en bona companyia.

     I saber trobar tots els colors que m’ofereix la Cerdanya.

Canet sense tu

Que diferent és el Canet Rock si tu no hi ets.

  Quan apareix en Mainat a l'escenari per homenatjar les "6 hores de cançó a Canet" de fa més de 40 anys, hi ha més de 60 anys de diferència entre l'intèrpret i alguna persona del públic.

Hora d'homenatges: la Companyia Elèctrica Dharma no és absent del tot.

   Mentre sona el tema "Alèxia" de l'Esteve, passen uns vídeos històrics de la banda, per recordar l'Esteve i el Josep.

  Els mitjans diuen que hi ha 20.000 persones. Els compto un per un. N’hi ha 19.999. Faltes tu.

  Han passat uns dies i encara guardo la màgia de Canet. No puc dir, com faria Aznavour en la seva solitud a Venècia, que Canet fos trist. Canet no era trist perquè sé, que l’any que ve, sí que hi seràs.

    Vindràs a reivindicar la llibertat que encara no tenim sencera.

    Vindràs a escoltar i a cantar tots els rampells dels Manel.

    Vindràs a repenjar una estona el cap a l’espatlla de la nit.

  Vindràs a treure’t la samarreta i quedar-te en sostenidors, quan els Pets cantin i reivindiquin la República.

   Vindràs a enlluernar-te, a beure cervesa, a deixar-te dur pel ritme.

   Vindràs a gaudir de l’infern de Sangtraït, de la Terra, del Vent i de les Pedres. A volar com un ocell!

    Vindràs a ballar amb la Gran Pegatina...

     I et quedaràs a veure com surt el sol, mentre jo me’n vaig a dormir...