Els arbres

    
     M’endinso a l’alzinar i m’aturo a xerrar una estona amb la meva vella amiga, l’alzina Alfonsina.         —Ja saps que en aquest alzinar, des de temps immemorials compartim el bosc amb els nostres amics, els roures —em diu l’Alfonsina —. Però d’un temps ençà tenim un petit problema —afegeix.

               —I doncs? —pregunto.

               —Que el pi Crespí i l’alzina Fina s’han embolicat, en els dos sentits de la paraula.

                —I quina és la qüestió? —faig estranyat.

                —Que les altres alzines diuen que la Fina és una fresca, que es deixa abraçar per un pi intrús davant de tothom.

          —Actualment, qui és el vostre jutge de pau?

          —Per edat i per saviesa és el roure Palau.

            Com que sé on viu, vaig a visitar-lo.

     Les seves fulles il·luminades de sol, semblen d’or líquid.

         —Avi Palau, us volia fer una consulta de part de l’Alzina Alfonsina, que avui no es pot moure de casa —l’informo.

        —Deixaré caure una fulla on, amb lletres d’aigua, he escrit la meva opinió —diu solemnement —. Que és vinculant! —sentencia.

    Recullo la fulla i la llegeixo: “Tots els arbres del bosc tenen els mateixos drets. Sense distinció d’espècie, de casta, d’alçada o de color. Que cadascú esculli la seva manera d’estimar-se. Independentment de si tenen fulla caduca o perenne. De si són mascles, femelles o el que cada individu triï per definir-se. Estem agermanats amb tots els arbres i matolls dels boscos de la resta del món.”

     —Com que haig de fer un viatge a la pineda de Baltasana, explicaré als arbres que hi trobi, això que has dit —m’ofereixo.

     Em resta temps: pujo a l’alt Berguedà i em comunico, també amb els avets i els rosers salvatges.

      Amb les soques més velles.

      I els brots més joves. 

       Just quan marxo, en una prada entre dues avetoses, sento una veu que em diu: