dijous, 26 de novembre del 2015

Xurros de xocolata

   Resten pocs cartells de la campanya electoral del 27 S, que fa dos mesos que es va acabar.
   Per això em sorprengué trobar aquest del “vot de la teva vida”, i el vaig fotografiar. L’endemà ja no hi era.
   Tant de bo hi hagi acord i aviat puguin servir xurros de xocolata a tothom qui ho desitgi, fins i tot als personatges del Polònia.
   Brindem per la República Catalana!
   Esperem que no sigui un brindis al sol.

dijous, 19 de novembre del 2015

El fil que no es trenca

El camí es fa llarg, i no sé si anem pel bo. Altres companyes em van dir que per aquestes muntanyes van fer una travessa de 45 quilòmetres. 
Suposo que devien fer nit en algun lloc. Estic cansada.
   Déu n’hi dó el que hem caminat. Sort que nosaltres sí que ho hem fet en dos dies, i per etapes: els Ports d’Arnes, els Estrets, les Pesqueres de Beseit i el seu assut...
L’Artur camina uns metres més endavant que jo. Me’l miro i penso: “això nostre es pot considerar una història d’amor? D’aquelles de novel·la romàntica o d’amants històrics? No ho sé. 
La tardor fa que al paisatge predominin els ocres colrats i els marrons torrats. Els verds, com la meva esperança, no han desaparegut.
      - Estàs cansada? - Em pregunta l’Artur. M’aturo i me’l miro de dalt a baix. Amb una mirada n’ha tingut prou perquè afegeix - Descansem una mica.
       - Una estona ens aniria bé - dic mentre m’assec a una roca.
A vegades tinc la sensació de que tot està perdut. Que ens hem dit massa coses inútils i ens hem callat les essencials.
Contemplo les muntanyes, el riu i el cel que com nosaltres és canviant.
  Passem l’estona. El temps corre més del que voldria, sobretot a la tardor, que els dies són més curts.
    - Anna, ens arribem al gorg a banyar-nos? - em proposa.
L’aigua és freda. La fredor allunya les cabòries. El veig com m’enfoca amb la càmera de fotografiar i giro la cara. 
La guarda dins la motxilla i també es mulla.
Només se sent el murmuri de l’aigua que baixa suaument, i una mica de remor de les ondes que els nostres cossos fan a la superfície de l’aigua.
Ens eixuguem al sol. Miro el cel: està serè, només plouen fulles.
Em trec el bloc de la butxaca i apunto una idea. La nostra vida és com un fil que no es trenca.
Hi ha un fil incandescent
en la tarda que fina.
Rere un núvol lluent
tot és resplendent.

       - Puc veure què estàs dibuixant Anna? Em demana l’Artur.
       - Estava escrivint, però no em convenç.
       - Deixa-m’ho llegir - diu acostant-se. - és un poema d’amor?
     - Ara vols que parlem d’amor? - li dic una mica seriosa mentre tanco la llibreta.
Arribem al poble quan comença a fer-se fosc. Encara falta estona per sopar. La mestressa de la fonda ens pregunta si ens ha anat bé l’excursió.
Després de sopar fem un passeig fins els afores del poble.
         - Has vist la lluna com il·lumina? - em diu assenyalant-la.
       - L’arbre la festeja - li responc. Miro l’escena i afegeixo - ella se’n deu haver enamorat?
        - Ja tornes a parlar d’amor? - Diu intentant agafar-me una mà.
     - Hi ha res més important? - li contesto sense treure les mans de les butxaques de l’anorac.
        - Em demanes la lluna en un cove.
   Tornem cap a la fonda.
   Ens estirem al llit. Rendida de cansament apago el llum. Al cap d’una estona ell el torna a encendre.
      - Em vols llegir ara el poema? - diu buscant entre els llençols la mà que abans he rebutjat.
   Fa estona que estic desperta, i des del  llit, escolto els sorolls que fa l’Artur, que s’està dutxant. M’he posat al lloc que ha deixat buit al llit i abraço el seu coixí mentre faig mandres. S’obre una mica la porta del bany.
         - Anna, quan vulgos - em diu l’Artur, convidant-me a entrar al bany. Quan conjuga així sé que s’ha llevat de bon humor. Me n’adono que estic somrient. Tanco els ulls i intento seguir somniant. 

divendres, 13 de novembre del 2015

Escletxes de llum

Una bona amiga m’escriu un watsapp: “Què en farem d’aquest nostre, estimat país?”
  Una altra amiga, el dia de la investidura, em deia, també per watsapp: “vull un president avui mateix”.
 Ella mateixa m’explica per mail que té una amiga que li va enviar un missatge on diu: "confio en la Cup". I que ella li va contestar "quina sort que tens".
  Una companya em diu: Anem b. Molt b.
  Una amiga que ha tornat a Catalunya després de viure uns mesos a Itàlia (va aconseguir votar per correu el 27 S) m’envia una adreça per pressionar Baños i (cosa que no faig) que la faci córrer.
  La mare em telefona: “jo que tenia esperances de veure la independència!!”
I perquè no dir-ho. Després de les dues investidures frustrades, a casa també ens hem desanimat una micarrona. Com en Llach, “tenim pressa, clar que sí”


 Qui hagi passejat pels carrers del Barri Gòtic de Barcelona, o de qualsevol altre poble o ciutat on hi hagi carrerons estrets s’haurà adonat que al matí són foscos. I en algun moment del dia es cola la llum, com si fos per una escletxa.
  Com cantava l’admirat Raimon, en lletra de Salvador Espriu, tornarem a veure “un alçament de llum en la tenebra”. Perquè ara la gent ha romput el silenci i reclama el seu dret a ser lliure.

  La candidatura de “Junts pel Sí”, en els seus actes electorals feien sonar la cançó dels Catarres: “Invencibles!”. De moment ho deixem així. Potser ells se sentien invencibles però i la gent? El poble sembla cansat. El poble sembla que dubta. “Confies en Mas?” “Confies en la CUP?” 
Confio en el poble!! Confio en la gent!! Potser podríem aprofitar la música dels Catarres, i mentre no arriba la victòria cantar: “Incansables!!”
  Tornarà la llum. Per les escletxes o a rajos. Tornaran els colors i veurem brillar l’estel de la nostra bandera.
   La República Catalana ens espera. El vaixell desplega les veles.

   El tren escalfa motors.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Gràcies

   Amb les últimes llums del dia contemplo el Pedraforca llunyà i interiorment penso: gràcies.
    Amb les primeres llums del dia contemplo el Pedraforca llunyà i interiorment penso: gràcies.
   Abismes de boires, mars de joia en el que com a nàufrag, m’arrapo a un tronc que no aguanta el meu pes. La tardor és un final, que s'assembla al mirall d'un nou començament. 
   Un dejà vu que es repeteix cada any. I que cada any és diferent. És el contrari d’un dejà vu corrent, ara dic des del lloc on visc sempre: "això no ho havia viscut encara mai.”
    Gràcies naturalesa per tot el que m’has regalat. Gràcies estimada.
    Gràcies filla, mare, família i amistats. Records del pare i del germà que no hi sou i que m’acompanyeu sempre. 
    El mantell de fullosa cobreix les incògnites dels camins. Les flaires d’humitat ens acompanyen. És difícil perdre el camí, però a vegades, pot passar involuntàriament. 
  La llum colrada per les fulles mortes s’esmorteeix per les ombres del brancatge. Escolto les refilades d’uns ocells coneguts. L’herba del prat recorda les passes que hi feien parelles d’enamorats a la primavera.
    La llum ens embolcalla com un desig. Desig d'amor i desig de vida.
Les bestioles de cada espècie sobreviuen. Els branquillons corsecats donaran pas, d’aquí a uns mesos a noves plançonades.
Des dels cimals que fa dies que esperen les primeres nevades es contemplaran misteris del bosc. Arbredes perfumades, planures solitàries, camins que desapareixen perquè el caminant ha deixat de trepitjar.
Una d’aquestes fulles mortes algun dia seré jo mateix. Ja hem fet el primer pas cap al final.
   La naturalesa té una llei infinita. Tot arriba, tot té un final. I si cal dir adéu, ho farem amb el somriure als llavis, amb la claror de la tardor al cor. Adéu a la llum del noi que vaig ser.
   Malgrat tot, la tardor és estació d’esperança. Una estampa que ha pintat algun arquitecte de la llum.
     El niu és viu.