Primavera a un racó africà

 La piuladissa dels ocells m’acaba de despertar. Fa estona que se sent la vaca del padrí que s’ha posat a pasturar quan encara era de nit. La resta de família segueix dormint, i em vesteixo procurant fer el mínim soroll per a no despertar-los.

Ahir vaig demanar permís al pare per a que em deixés anar sol a passar un dia i una nit a les muntanyes, i m’ho va concedir. La mare pateix amb les meves sortides però sap que haig de ser valent. Ja he sortit més d’un dia sol cap a les muntanyes, però mai no he passat una nit sol fora de casa. M’ha deixat al prestatge enlairat, un sarró amb un tall d’ingera que va preparar per a mi, una ampolla amb cafè i una mica de fruita per la set. “Kirubel, sigues fort i valent, però no t’arrisquis innecessàriament”.

Les mares sempre tan previsores, penso: que no ho veu que ja sóc gairebé un home?

Surto de la cabana amb la primera llum i vaig a l’abeurador de la vaca i les cabres per a rentar-me la cara. Al cel hi ha una estrella que encara brilla. La vaca que fa estona m’ha despertat em mira sorpresa: “què deu fer aquest aquí?” Sembla que es pregunti. El vedell que jeu al seu costat en veure’m s’aixeca i s’amaga rera el cos protector de la seva mare. El sol comença a tocar les puntes més altes dels cims que hi ha a un dels costats de la vall. 

Fa fresca, no m’he posat gaire roba, penso que la caminada m’escalfarà. Començo a pujar en direcció a l’altura assolellada. La ratlla de claror va baixant a mesura que jo m’hi acosto. Una mica més lent del que pujo va baixant la ratlla del sol.

L’aire de l’alçada es fa més fresc. És la fresca de la primavera, sempre elegant i perfumada. Quan ens trobem la llum del sol i jo, esbufego tant que ja no em cal la seva escalfor. M’assec a una pedra a contemplar l’espectacle d’una sortida de sol des de l’alçada. 

Veig el riu que baixa mansament. Algun núvol, de tant en tant vol privar la sortida de l’astre, i això fa que tot l’entorn encara tingui més bellesa. Una bellesa rogenca.

El Mont Labilela mostra la seva punta punxeguda. Lluny, al vessant de l’altre costat de la vall veig un petit ramat de cabres salvatges que caminen lentament entre les tarteres. Aquí a dalt no hi ha tants ocells com a prop del poble, però de tant en tant, un que té una cua molt afinada se m’acosta: : “què deu fer aquest aquí?” també es pregunta. Alguna cosa ha espantat les cabres, que de cop i volta fugen, muntanya amunt, saltant per les roques sense cap esforç. A prop meu, un rajolí d’aigua, molt tímidament es va obrint camí, per a, més avall, engrandir el cabdal del riu que solca la vall. 

Des d’aquí es veu el poble on viu la Qali, la meva estimada. Veig la seva cabana de lluny, a fora hi ha moviment. Miro i veig que és la Qali que s’ha despertat i que mira a banda i banda de la cabana. Sap que avui jo pujaré la muntanya. Mira cap a dalt, però no em deu veure. Em llençaria  tartera avall per a anar-la a trobar. Me n’estic, ja ho faré a la tornada. Duc el sol al cor, la primavera a les venes, i correré igual que les cabres, per a trobar-me amb ella. He fet un poema per a la Qali, me l’he après de memòria i un dia li diré:

Tan sols hi ha una paraula

que ens pugui orientar

és penyora i llibertat:

estimar i ser estimat.

És la nit i també el dia

és silenci i és cançó

és tristesa i alegria

és enyor i és passió.

Tan sols hi ha una paraula

que ens faci perdurar

és la llum i el color

és amor, amor, amor.

Encara em resten dos dies de caminada i una nit al ras. Aprofitaré per visitar els oncles i cosins que viuen a l’altre costat de les muntanyes.

M’agrada el vent de primavera

Que eixuga la roba humida,

Que fa volar les fulles.

Cel d’estrelles i de foc.

I fa arrelar els arbres,

arrissa l’aigua del riu

fa somriure les noies.

Terra imant de llibertat!

Quan xiulen les branques

Quan la neu es fon als cims

Quan la passió ens surt de dins...

Foc de llavis i de mans.

Planegen ocells sense esforç

Voleien fulles dels fruiters
Fendeixen velers al galop...

  M’agrada la primavera amb vent.

Aprofito també per visitar altres valls desconegudes per a mi. I descobrir altres espècies que comparteixen amb nosaltres, país i paisatge.

El padrí estarà orgullós de mi. Sóc el seu nét gran i em vol veure un home. Sé que quan torni a casa em farà un bol de llet de la seva vaca.

Ell està orgullós de mi, jo ho estic d'ell.  Per a mi representa la lluita per la supervivència del nostre poble i del nostre continent sencer.

(Fotografies d'Antoni Pujol Guarro. Totes són fetes a Etiòpia)

Liquidació total

 Fa poques setmanes uns escaladors van penjar una gran estelada a Montserrat, concretament a la Gorra Frígia, el turó més republicà de tots. Un acte de reafirmació d’alliberament nacional.

Segons un ministre savi del govern espanyol, Catalunya, si es declarés independent, vagaria per l’espai pels segles dels segles. No sé si és el ministre més llest de tots, ja que és difícil saber quin és el més mega-super-intel·ligent, de tant que ho són tots.

Una botiga de Barcelona tanca. He hagut de llegir sencer 2 vegades el cartell que ho anuncia, per comprendre l’abast real del seu comiat.

Uns savis han descobert les ones gravitacionals que el “Big bang” ha deixat a l’espai.

Notícies inconnexes. Si marxem d’Espanya ens trobarem gravitant als espais còsmics. Tanquem la botiga i ho provem?

Prenem l’avió a l’aeroport del Prat, o al Costa Brava de Girona, al de Lleida-Alguaire,  al de Reus  o a l’aeròdrom de Sabadell, el de la Seu d’Urgell, d’Igualada-Òdena, o des del terrat de casa, tant se val, fem un viatge universal.

Ens enfilem per escales de llum cap a l’espai infinit. Seguint l’empremta de l’explosió volarem, amb ales de records, fins arribar més enllà de la Via Làctia. A fer surf a les ones del Big bang, per allà on vagarem, com diuen els experts més ximples, pels segles dels segles.... que ningú no digui amen, que voldria dir: així sia!

Mentre no aterrem en algun planeta inhòspit contemplarem paisatges especials i espacials. Paisatges possibles o impossibles.

El futur ens espera: somnis galàctics, primaveres siderals ens marquen la ruta estel·lar. 

Els anys-llum il·luminaran les nostres garrigues, llunes atrevides faran més romàntiques les nits als nostres turons. Instants eterns que ens fan navegar des de l’origen dels temps a l’èter del cosmos. 

No ens caldran pedres de força a l'estil de la criptonita. Ens centrifugarem en espais celestes, esquivarem forats negres, exploracions sense límit... no ens podíem imaginar que Ítaca fos tan lluny.

 Però amb la nova teoria de la inflació hi podem arribar en fraccions de segon. Els déus de l’estelada ens han deixat fites per a  que no ens perdem.

És una il·lusió còsmica. L’arribada serà real.

Arma blanca

El Bernat, és un entusiasta de la neu. Ell mateix ho atribueix al fet de que va néixer el dia de Nadal de 1962, just quan queia la gran nevada. La mare no es pogué desplaçar a la clínica prevista, i encara sort que la llevadora no vivia gaire lluny de la Riera Blanca, a Collblanc, i amb l’ajuda d’uns veïns arribà a temps a assistir-la.

Tota la setmana, ha estat pendent de les notícies: anuncien una gran nevada als Pirineus, i en bona mesura també al Pre-Pirineu. I dissabte, que té festa, agafa el cotxe i s’hi dirigeix.

L’aparca al peu de la Tosa d’Alp. Troba la neu tal com l’esperava, esponjosa i blanca, com la rosa de la innocència, com el paper que espera un poema, com la nata, el sucre i la merenga.

Se la menjaria com si fos un plat de menja-blanc de la Selva del Camp, o un bol d’arròs amb llet. S’enfila muntanya amunt. Alguns esquiadors tot just han començat les primeres baixades de la jornada. A la ràdio del cotxe, tot venint, ha escoltat que anunciaven que el risc d’allaus era alt. Fa cas a l’advertència i puja per una pista senyalitzada. 

Ho fa per la vora d’una pista per evitar riscos, sense molestar els esquiadors. S’ha calçat unes raquetes i s’ajuda amb els pals d’esquí. Ha tingut molta sort amb el dia, hi ha una atmosfera nítida i gaudeix del paisatge.

Mica en mica la serra del Cadí apareix rere la carena que segueix. De lluny veu el senyal geodèsic que corona el cim i s’hi enfila. 

Des del pic admira les Penyes Altes del Moixeró, el Pedraforca, la serra d’Ensija i el Cadí complet. I al nord, tota la serralada del Pirineu, des del Pallars, Andorra i l’Alt Urgell fins la Cerdanya i el llunyà Canigó. Ha pujat la Tosa d’altres vegades, ja fa anys, caminat o amb esquís, i encara mai no havia trobat el refugi del Niu d’Àliga obert. 

Per a ell és una novetat arribar a un cim i poder demanar una cervesa. És un plaer beure’n l’escuma, blanca com la seva estimada. Com si fos un glop de neu amargant, es mulla el bigoti. En demana una altra per allargar el moment. I potser una altra...

Surt a fora. La lluminositat del migdia l’enlluerna. Té set de neu, i s’aventura cap el cim de de la Mena i el Comabella. No vol deixar la carena, però és conscient de que ja és hora de baixar. No es recorda de fer-ho per les pistes i s’endinsa a la neu salvatge. 

Ho fa gaudint amb la intensitat amb que ho faria un amant novell desflorant la neu verge. Blanca com les intencions d’un enamorat, com el vestit d’una núvia, com la roba d’una novícia, com la puresa d’un infant, com el somriure d’un africà, com un cubell de llet de vaca, com les llàgrimes del solitari, com la boira de l’albada, com una salina evaporada, com la bandera blanca enmig d’una batalla, com un ametller florit, com el cor de l’ametlló, com la coloma de la pau, com una pregunta franca, com una resposta sincera, com el cotó-fluix, com el silenci d’una nevada, com la farina sobre el marbre, com la pols d’una ensaïmada, com la cara del forner, com els enagos de l’àvia...

L’acaricia amb la mà oberta. 

De pujada s’ha fixat en una carena atractiva. Encara resten unes hores de llum i decideix acostar-s’hi. Ha de tornar a pujar part del que ja ha baixat. Mentre puja s’enfonsa a la neu.

S’ha oblidat les raquetes, segurament al Niu d’Àliga. Tant se val! Així està més en contacte amb la seva blanca estimada. I s’apropa cada vegada més a la carena. 

La neu fa un voladís arrodonit com una teulada. Blanca com la barba del Gaudí, com les veus de l’Escolania de Montserrat. I s’enfila i s’enfila, gairebé és a tocar de la duresa d’un cel que de tan blau sembla el mar.

De sobte sent un tro, un bramular que fa tremolar el seu entorn. Mira enlaire i veu que la muntanya se li tira a sobre, com un volcà de crispetes, blanca com l’escuma d’una onada, com el bram d’una cascada. Aleshores recorda el perill d’allaus... intenta córrer però ja no hi és a temps. I mentre sucumbeix a la fúria de l’onada de neu que el sepulta, pensa en la seva estimada de veritat. Segurament que s’enamorà d’ella perquè es deia Neus. Ara la veu estirada al llit, quan ell de matinada li ha fet un petó al front. Entre somnis, ella li ha dit: “vés amb compte”. No li ha fet prou cas. També pensa amb la seva filla, a qui van posar Blanca, com el llençol que ara l’embolcalla. Fa fred i la foscor l’envolta. Potser el vindran a buscar, però segurament ja no hi seran a temps. La primavera és propera, i si no el troben, el bon temps ja enretirarà el llençol. Intenta bellugar-se però la pressió de la neu el té immobilitzat.

D'ell, molt més avall només restaran les petjades a la neu, que el bon temps esborrarà. Tanca els ulls i abraçat a la neu espera que la mort vingui a buscar-lo. La lluna està en creixent, no en veurà el ple. Finalment ha sucumbit, ja forma part de l'eternitat, víctima d’una arma blanca.

Del Dijous Gris al dia de la Sordina

S’han acabat les festes del Carnestoltes. A Sants, com a la majoria de llocs es van començar, just fa una setmana, el dia del Dijous Gras. S’hi van veure unes comparses molt ben aconseguides. A una d’elles els participants es van vestir amb unes disfresses molt reals. I l'atrezzo era insuperable! Anaven amb unes vint furgonetes de policia, plenes de mossos que semblaven de veritat. 

L’altra comparsa la componia un grup que es van disfressar de joves indignats, i no tan joves també, i feien una actuació tan verídica que semblava real. Feien veure que protestaven. I alguns comerços de la Carretera de Sants es van incorporar a la representació, sobretot els bancs, aquells que tantes estafes han fet al poble, ara s’afegien a la festa i col·laboraven a la festa popular, i es van decorar amb unes representacions de vidres trencats, amb soroll inclòs, que semblava una destrossa autèntica. 

Després es van desviar pel passeig de Sant Antoni i es van fer algunes barricades amb uns contenidors idèntics als de veritat. Un que anava vestit d’agent de policia feia veure que reprimia les queixes de la gent i amb un altaveu demanava que no es fes servir el mobiliari urbà per aquestes accions incíviques. Si en lloc de blaus, que és com van els mossos haguessin anat grisos com els d’anys enrere, la diada de Dijous Gris hagués quedat clavada a aquells anys en que la policia només defensava els poderosos, tot el contrari que ara.  

No em va donar temps a fer-li una fotografia, hi havia un individu disfressat de Millet amb la pota trencada i tot. Es veu que anava dient que gràcies a aquesta estratagema de posar-se una cama de pega s’havia lliurat d’anar al judici. Potser va exagerar... això no s’ho creuria cap jutge, però el carnaval és així, és el món a l’inrevés i ens mostra uns jutges inútils, tot al contrari, com tothom sap, de la vida real. Aprofitant la disbauxa del carnaval, aquell bon home de la pota enguixada, ens volia fer creure que el delicte l’havia fet el 2009... I som al 2014... Impossible! Ja sabem que un jutge mai endarreria tant el judici a un lladre confés. Bé, tampoc no és gaire, encara no han passat 5 anys.

Dissabte es va fer la rua principal, amb prenyades que feien veure que estaven emprenyades per la nova llei contra la dona, que el govern central vol perpetrar, seguint instruccions clares dels bisbes. Que fantasiós el carnaval, capgirant el món. Fa anys que sabem que l’Església no es fica en els afers de l’estat, i encara menys, els bisbes de la Conferència LlefisCopal, tan caritatius com tots sabem.

Diumenge, ball de bastons... d’aquells bastons que no fan mal. 

I dimecres, dia de la Sardina, la cremà. Com cada any toca la cerimònia de la cremada del Rei del Carnestoltes. 

Enguany també l’ha fet el Pitus Alcober. 
Curiosament l’honor reial li ha tocat al PocaWertgonya. Em sembla que no cal fer gaires presentacions. Tots sabem qui és aquest personatge i li coneixem les seves bones intencions.

 El rei dels poca-soltes ens el representen amb taps a les orelles. Per això sembla el dia de la sordina. 

El poble ha acompanyat el difunt, amb torxes, candeles i música de rèquiems.

Els honors d'encendre la flama purificadora els fa el seu creador.  El rei del Carnestoltes d'enguany és digne hereu del de l’any passat, el simpàtic rei mata-elefants, que també sucumbí al rigor de les flames. I l’any anterior la reina Merkel mans-estisores.

Fa quatre anys també cremà l’il·lustre Fèlix Billet, amb les butxaques vessant euros.

El poble ha gaudit les festes del carnaval, mentre hi ha cues i llistes d’espera, mentre hi ha plantes senceres tancades als hospitals, amb llits que s’omplen de pols. 

Pisos buits, que també s'omplen de pols, amb uns lloguers que generalment superen el sou mitjà d’un treballador. Aquells salaris que encara s’han de moderar més...

Hem mirat el cel, i una lluna creixent ens anuncia que tornarà a ser plena i platejada.  Com les butxaques dels banquers.