diumenge, 27 d’octubre del 2013

Camins de vi...

Camins de vi... de vicicleta i de faltes d’ortografia. Quan el passejant sobre dues rodes contempla les fileres de ceps arrenglerats que xuclen del sòl, el suc de les seves entranyes i del sol la claror del firmament i l’escalfor del foc.
 És la promesa d’un nou vi i de nous aromes. És la collita de tardor del compromís de la primavera i de la calor de l’estiu.
És la renaixença anual que acabarà a una copa que acompanyarem fins els llavis que comuniquen directament amb el cor, quan una maca beu macabeu.
Camins de vi... de victòries i de derrotes. De sorpreses, d’enganys i desenganys.
Camins de vi... de viticultors que amb el seu ofici intenten sorprendre cada anyada amb un nou vi, de color roig com la sang a vegades, i que infon una dolça sensació de follia a qui el pren. Amb mesura o sense.
Camins de vi... de vinyes. De vinyes del Priorat, dels Costers del Segre, del Penedès, del Maresme, de l’Empordà, i de tantes i tantes comarques, d’aquí i de la resta de la península que preparen aquest elixir, que ens fa més despresos, més fraternals, més enamorats, que ens fa que siguem més a prop de la llibertat. 
Quan una incipient embriaguesa és l’embrió d’una promesa de felicitat. De lluïssor en la mirada, de brillantor a l’horitzó del paisatge, i de llum a l’interior del nostre cos. Camins de vi... de visions gairebé al·lucinògenes si n’hem abusat.
Camins de vi... de vivències. Quan hem alçat les copes per la salut dels nostres éssers estimats, quan hem brindat en memòria dels que ja no hi són i que trobem a faltar, quan hem brindat de nou, tal com feien els nostres ancestres, al crit gairebé musical de: Visca Catalunya! Visca l’amor!! Érem petits quan sentíem aquesta crida i ja ens adonàvem que era més que un brindis, més que un desig.
Camins de vi... de vida. Quan ens hem fos amb la nostra persona estimada després  de buidar una ampolla, i ens deixem emportar per una musica de jazz que es clava a les artèries.  De moments que acaben a l’infinit. Camins de vi... de vibracions endins del cos.
Camins de vi... de Víblia i de mentides que a vegades ve de gust creure. Del personatge bíblic que anant a vela va descobrir les virtuts, i els perills d’aquest màgic beuratge. Aventures i desventures dels que van torrats. Placidesa o ansietat que provoca la beguda. Riallades o plors als que van engatats i porten un bon pet!
Els gustos i sabors del terreny que retorna a la boca. Del fonoll ressec, de la regalèssia, de la fruita vermella dels boscos propers. El miracle del raïm fermentat, tot ens ho empassem juntament amb l’esperit golut del vi. El regust de la tardor actual i de la llunyana primavera.
Camins de vi... de viatges efectuats sota el seu guiatge. Camins de vi.. de vincles que servarem per sempre amb qui hem compartit ampolla i copa, porró o porrona.
Camins de vi... de violàcia llum del capvespre. 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

En Jordà torna a la Fageda

A en Jordà li van assegurar que els seus progenitors el van concebre sobre aquesta catifa humida de fulles toves. Potser per això des de fa anys, cada canvi d’estació torna a la Fageda. Anys que un darrere l’altre sumen segles i que ara sembla que dormin sota l’arbreda que a vegades vol amagar la llum del cel. Segles profunds sota el fullam que amaga el terra.
Com si dugués el temps imprès a la pell, els records, o les imatges el fan sentir indefens i imprecís. A vegades canvia el mirar per contemplar, escoltar per sentir, olorar per ser impregnat, saber per percebre... Com el verdet de les estacions que arrapat a les roques de la lava resseca dels segles, fa reverdir la seva negror.
En un arbre hi veu un cor dibuixat. Ja no sap si és el que ell mateix va ratllar amb la punta d’una navalla quan desitjava tant la seva estimada i no sabia si seria correspost. Han passat alguns decennis i com un serpent ha canviat de pell unes quantes vegades.
En Jordà intenta copsar la vida amb els ulls de l’ànima, fer un viatge cap els somnis, partint del no somni. Potser a través dels camins i de la llum que s'entreveu entre el brancam creu que retrobarà les seves arrels.
Reconeix que mai no sabrem quin és el nostre origen encara que ens el vulguin explicar aquells que ens diuen que en saben més que nosaltres. Perquè hi ha gent que s’entossudeix a negar l’autenticitat de les llegendes? A posar en dubte l’existència de les encantàries i dels follets dels boscos. Dels esperits errants, dels cavalls de foc i d’alquimistes que amb el sol de la tarda converteixen les fulles grogues en or líquid.
Es treu una llibreta de la butxaca i els follets de la Fageda el veuen escriure unes ratlles:


És el misteri que atrapa 
els caminants,
I els fa retrobar la il·lusió.

La màgia que sorprèn 
els infants,
que corren sobre les fulles
d’una jove tardor,
que de sobte els fa grans.

Arreu sona una cançó:
és la veu del poeta
Que ressona a cada racó.
De la tarda al foscant
Apareix una inesperada silueta.
Que captiva el caminant...


Deixa d’escriure, repenja el llapis sobre l’orella i s’entafora la llibreta al fons de la butxaca del jup.
Rere la frondositat hi pot trobar, per exemple l’espontaneïtat d’una idea. La simplicitat que explica la tendència d’una estació. Com al començament de la tardor, quan la verdor de les fulles dels arbres contrasta tant amb el color de les fulles mortes que jeuen a terra i l'omplen  d’ocres rogencs. Els colors que fa segles que es porten i que no passen de moda. Els colors que ens alliberen dels preceptes innecessaris del consumisme.
Pensa que una impressió només és la sensació del qui la contempla, de qui la sap llegir més amb el cor que amb la mirada, com el vent que belluga el brancatge i arrossega les fulles de terra, i ens acaricia els sentits com una cadència musical.
En Jordà, amb recança, busca la sortida de la seva Fageda. Les encantèries no el veuen girar-se. 
No s'enyora per endavant perquè sap que tornarà. 

 Quin material deu haver-hi amagat a les profunditats de la nostra psique? Es pregunta en Jordà. 
Just acabada de fer la pregunta no en vol saber la resposta, no sigui que algun savi li vulgui demostrar científicament els secrets de la felicitat. 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Amor a Banyoles

Fa alguns dies m’explicaven la desaparició de la Tura, prop de l’Estany de Banyoles. Fil per randa, tal com m’ho va contar en Martí, un fadrí de Porqueres. Es veu que la Tura anava cada dia a la vora de l’estany, s’asseia a una palanca de fusta, es descalçava, agafava un llibre i es posava a llegir.
Algun dia l’havien vist mullar-se els peus. En Martí, (com en Pereira) afirmava que llegia històries antigues, d’aquelles que es perden en la llunyania dels segles, sobre un monstre que hi havia a Banyoles. 
Algunes vegades el propi Martí s’havia acostat a la Tura, i un matí van començar una conversa. Ella li explicà el seu interès per descobrir la veritat sobre l’anomenat monstre de Banyoles. Era un drac? Vivia a l’aigua i dormia a una cova, tal com deien les antigues llegendes? Tots dos afirmaven haver tingut una indescriptible sensació de proximitat del monstre.
El Martí li deia que qui sabia un munt d’històries antigues era el seu besavi, el padrí Aniol, que vivia a una masia dels afores de Serinyà. I una tarda tots dos l’anaren a veure. Veritablement el padrí era un pou de saviesa. Guardava llibres de l’any de la picor, i un d’ells era el manuscrit d’una mena de monjo que havia vingut de molt lluny. El monjo també buscava el monstre, i un dia no retornà. Però la saviesa del religiós no es va perdre ja que justament li havia deixat el seu llibre al jove Aniol, i ara era ell qui coneixia la manera de desxifrar les paraules del llibre, que estaven escrites en llatí.
Segons aquella mena de manual, només veuen el monstre les persones que estan enamorades, i el poden veure quan tanquen els ulls. És un fenomen que solament poden apreciar les persones que s’abandonen a l’amor. I així fou com tots dos un matí van sucumbir, a la ribera mateix de l’estany, entre murmuris d’aigua i de paraules enamorades a les envestides de la possessió de l’amor.
I la Tura on és? li vaig preguntar al Martí, amb l’esperança de que aquesta història tingués un final feliç.
“Estigues tranquil”. Va afirmar en Martí. Finalment la Tura i jo hem trobat el monstre, dins del foc que no crema, capbussant-nos en l’aigua que no afoga, embardissant-nos en els boscos sense espines, caient pels abismes sense fi, volant per crepuscles sense perdre el sentit, enduent-nos lànguides moixaines, arribant a l’origen de l’eternitat, perduts en el pentagrama de les músiques més harmonioses, amb una clau de sol a les mans, de músiques tocades per una arpa suau i un oboè finíssim.
El monstre és l’amor! Aquell amor que va trobar l’antic monjo que escrivia en llatí. Probablement amb la monja que es va escapar aquell mateix dia de la dictadura del convent. El cel rogenc que plora per totes aquelles persones que no creuen en la força de l’amor ni en les llegendes que ens l’expliquen.
En Martí s’allunya cap a ponent, allà on guarda el seu arc, allà on té les seves riqueses, que de cap manera no són materials, allà on ell i la Tura jeuen en una màrfega d’aire de núvols, allà on la monja xiuxiueja paraules, molt fluixet per a que no les escolti la Mare Superiora. Allà on el frare ha deixat d’escriure en llatí i ara escriu poemes d’amor i d’esperança. Allà on els follets del boscos de les Estunes festegen amb les belles misterioses goges. Allà on els infants llisquen per tobogans sense fi. 
Allà on el cel s’ha fet un set perquè ja estava molt gastat i la fada bona, cus amb fil de foc per a que no s’escapin les estrelles i caiguin a l’aigua de Banyoles mentre els incrèduls dormen donant voltes dins d’una capsa de música. 
Fins que soni el despertador digital.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Tornaria a parlar de Josep Fortuny

Tornaria a parlar tendrament” de tu Josep, del ritme que has impregnat a la teva música, i a les vides de moltíssimes persones, entre les quals m’hi compto. Marcats també per les teves paraules tendres, i contundents quan convé. 
Considero que l’artista, el poeta ha de ser així com has estat tu, comprensiu i solidari amb el feble i agressiu i combatiu contra el poderós.

No ens esperàvem la teva mort, que de tan prematura que ha estat, ens ha agafat desprevinguts. Totes les morts dels éssers estimats ens deixen una mica més desvalguts del que érem. Amb una sensació de buidor que ens sembla que mai més podrem omplir. En definitiva, més vulnerables.
Busco en les teves paraules algun vers o alguna estrofa que ens orienti. Sempre ens parles de la lluita per la llibertat. Individual o col·lectiva. 
La teva poesia, dita a vegades amb ràbia i amb paraules gruixudes, que d’entrada semblen aspres, denuncia la injustícia de les guerres, dels “Estats-carronya”. 
D’altres vegades, amb la tendresa d’una onada suau ens parles del dolç enyorament de la llunyana infantesa:
Oh Petit Príncep damunt l’onada
 calmosa i negra on dormen els estels”...
Quantes vegades he escoltat els teus versos i m’he deixat portar per la música que hi posaves tu, l’Esteve, el Joan i la resta dels Dharma! En ella hi he sentit tot l’enyor per al Jordi i l’Esteve que van marxar abans que tu.
Perquè com tu saps, aquell sentiment que no es pot abastar amb la paraula, sí que es pot  definir amb la música. La música que durant més de 40 anys ens ha acompanyat als que us escoltàvem des d’abans de que us diguéssiu Companyia Elèctrica Dharma.
Ens fem una altra vegada la pregunta que tu mateix et feies:
 “No sé com t’ho faràs
per sortir d’aquest forat...
estàs rabiüt, sents que el món t’ha enganyat.
Només parlo de tu, tan cansat”.
I és així mateix. Ens sentim cansats, però al mateix temps agraïts. Pel ritme dels teus timbals i els "sermons" amables i combatius que afegies als vostres concerts. 
Ens resten moltes poesies i escrits per tornar a llegir, molts discs per tornar a escoltar. La música dels Dharma sempre ens acompanya, electritzant, i no s’acaba mai. Sempre hi ha una frase que et faci pensar, un compàs musical que et torni a fer somniar.
    Ara la xarxa d’internet també en va plena. La darrera proclama que vas fer al Camp del Barça el passat mes de juny, el dia del Concert per la Llibertat, quan els Dharma vàreu posar drets tot l’estadi és constantment escoltada. La gent va celebrar el vostre retorn.
Ens vas advertir que “és massa tard per ser pessimista”. Intentarem no ser-ho. Farem veure que tenim esperança i així potser ens retorna. De la nostra derrota n’han de sortir les eines per construir aquest món que demanes, que exigim: “Un món senzill, un món sincer, un món valent”. Pel teu nét i els de tothom. Pels infants que vindran i es mereixen trobar un món com el que vas somniar  tu quan també ho eres.
La lluita serà llarga. Divendres dia 4 d’octubre, el mateix dia de l’acte públic de comiat que la família i els amics de la música i la cultura et van fer, les notícies ens parlaven de centenars de morts al mar de les costes de Lampedusa, entre el Nord d’Àfrica i el sud d’Europa. Entre les guerres de Líbia i altres països i la “pau” del nostre continent. Entre la desesperació i la possibilitat de supervivència. Persones que demanaven acollida, però que els van enviar al fons del mar.
El teu cor, que ha deixat de bategar, segur que com sempre és amb el de tots aquells que també ho han deixat de fer, ofegats en la misèria. I no parlo de la misèria dels que es van ofegar en el mar, si no de la dels que van provocar la seva fugida i dels que miraven cap a una altra banda mentre la barca naufragava.

Això no ha estat un accident sinó un homicidi col·lectiu perpetrat pels països que amb les seves guerres expulsen els desvalguts, o els que amb la seva corrupció ho fan amb les classes més pobres de les seves terres. I dels estats veïns occidentals que amb la seva prepotència no els han volgut acollir.
Per què els poderosos odien tant als febles? Malauradament la història es repeteix. També els nostres avantpassats, no fa gaires anys van haver de fugir perseguits pel franquisme, i en lloc de refugi, molts d’ells van trobar la mort als camps de les platges d’Argelers sur Mer.
Argelers, Lampedusa... Hem comprovat novament que l’aigua del mar és salada de tantes llàgrimes que s’hi han vessat.
Josep! Com ho hem de fer? Els Estats-carronya i les bèsties de guerra segueixen amb les seves festes criminals. Els militars i alguns polítics segueixen organitzant guerres per enriquir-se ells, o els seus amos, els fabricants d'armament i d'esclaus. Són insaciables.
Estimem la teva lluita, i "la teva alegria, la teva tristesa", que és la nostra. Ha valgut la pena compartir la vida amb una persona com tu.

Divendres, després del teu comiat, en arribar als carrers de Sants, que com jo mateix ja fa dies que t’enyoren, ens va caure a sobre una forta pluja, i el cel del barri i el de tot Catalunya va ser creuat per milers de llamps.
(foto: Mireia Pujol)
A vegades no crec en les coincidències. El llamp és un dels símbols de la Companyia Elèctrica Dharma.
I tota aquella energia en forma de llampecs ens anava repetint: Força Josep, Força Dharma!
                                                                                                    (foto: Mireia Pujol)
Més tard el cel s'asserenà i es tenyí de color sang. 
Com tu sempre ens dius, després de la pluja, ve la calma. Després de la foscor, reneix el dia. I t'imaginem somrient, com sempre, com quan ens trobàvem als carrers de Sants.