dimarts, 28 de febrer del 2017

Matinals al cinema

La nit s’acaba.
A l’horitzó una llum
pesca l’albada.

La lluna minva
i sobre la mar plana
la llum creixent.

Remor d’onades
quan creix la llum llunyana.
Un hivern plàcid.

Avions creuen
la llum del cel guixada.
Esteles roges.

Boira i onades
quan el dia es desperta
ran de la platja.

L’estatueta
a la il·luminació... ... ...
“Quan neix el dia”.


El cor contempla
en rigorosa estrena:
“El trenc de l’alba”.

Dels creadors
de l’aclamada cinta
“El dia es lleva”
arriba a les pantalles:
“Sobre la mar ben llisa”

dilluns, 20 de febrer del 2017

Sí, volem acollir


  Si algun dia necessitéssim ajuda, ens negaríem a acceptar-la? Ens podem imaginar que un mal dia podem estar ferits, o famolencs, abandonats, perseguits, exhausts... Ens agradaria trobar uns braços oberts?
  Algú que ens curés les ferides, que ens donés un plat de calent, i un sostre digne? Algú que ens retornés l’esperança que vàrem perdre sota les runes de la nostra casa bombardejada?
   Si algun dia estem faltats de feina, ens agradarà que algú ens doni un cop de mà? Que algú ens doni una tarja i ens digui: “vés allà i digues que vens de part meva, que seràs ben atès”
   Si Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Marina Rossell, Paco Ibáñez, Manolo García, Sílvia Bel, Elena Gadel, Dani Macaco, els Dharma, els Gossos, Fermín Muguruza, Txarango, les principals colles castelleres de Catalunya i molts d’altres artistes donen suport a les entitats que ajuden els damnificats per les guerres i els èxodes massius, no els hem de fer cas?
  Hem escoltat les músiques que, com en un macro-cercavila, dissabte 11 de febrer ens van convocar per a la gran manifestació del dissabte 18. Hem escoltat els parlaments de la bona gent que treballa desinteressadament per intentar humanitzar les fronteres.
  Els que es fan rics amb el negoci de l’armament no han escoltat res. A ells només els interessa el so del dolç dringar de les monedes. L’olor embrutida dels bitllets de curs (il)legal. Les rialles que compren amb els guanys, tapen els plors dels infants que han mutilat amb les bales i el foc que aquests negociants de la guerra i la mort han venut als seus botxins.
   Quan es va convocar la manifestació, no em va costar gaire imaginar que seria molt nombrosa. 
  Un país com Catalunya, que ha sofert tant no podia fallar. La ciutat de Barcelona, que ja en temps del Quixot tenia fama de ser “ciutat alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents”, ha tornat a omplir els seus carrers per defensar una causa justa.
   Sí, volem acollir. L’Ajuntament de Barcelona, i molts d’altres ho volen.
   La Generalitat de Catalunya també.
   La nova República que s’està gestant a Catalunya, serà solidària. 

dimarts, 14 de febrer del 2017

Refugiats de la Retirada

     Gener del 1939
   Quan el pare va arribar a casa, semblava un altre. Anava vestit de soldat, prim, brut i amb barba. Per uns instants no el reconeixia. La Montserratona quan el va veure es va anar a amagar rere les faldilles de la mare.
    El pare i la mare es van abraçar. Ploraven tots dos.
       - Jordi, Montserratona! - va dir el pare mentre s’ajupia i obria els braços per a que dins l’abraçada hi cabéssim tots quatre. Se’ns menjava a petons i amb la barba em feia pessigolles.
    La mare va omplir un cossi amb aigua calenta per a que el pare es pogués rentar. Sense la barba encara es veia més prim.
         - Hem de marxar del poble aquest vespre mateix, Jordi.
         - Per què? -  Vaig preguntar - Que estem perdent la guerra?
         - Ja l’hem perduda fill, i ara hem de fugir.
    Ell mateix ens va anar pujant al darrera d’un camió. L’àvia també venia amb nosaltres.
    El camió anava poc a poc, per no atropellar una llarga cua de persones que no tenien cotxe i havien d’anar a peu, carregant maletes, farcells i mantes.
   “Ningú no els pot ajudar?” anava a preguntar-li al pare que dormia al terra del camió.
          - Deixa’l descansar - em demanà la mare - Fa dies que no dorm.
   Després de viatjar tota la nit el conductor del camió va dir que no podia seguir, de tanta neu que hi havia a la carretera.
       - Ara hem de caminar Jordi. Quan siguem a l’altre cantó de les muntanyes estarem salvats.
    La pujada, amb la neu, es feia molt pesada. L’àvia no podia més i el pare la va pujar a coll i be. La mare duia la nena a coll. “Està bullint de febre” vaig sentir que li deia la mare al pare.
     A mi m’hauria agradat que algú també em portés perquè estava molt cansat i tenia els peus xops.
     Els gendarmes francesos feien deixar els fusells als soldats, però el pare ja no el duia. Diu que el va llençar abans d’arribar a casa, perquè pesava massa.
    Finalment ens van portar a una platja. Els barracots eren plens i vàrem haver de passar la nit sobre la sorra, tapats amb mantes. La Montserratona no parava de tossir i de plorar.
   El pare i la mare feien torns per gronxar-la en braços. Jo tenia son però no em podia adormir de tant freds que tenia els peus. I la nena seguia plorant.
    Quan es va fer de dia la Montserratona havia callat. Ara els que ploraven eren la mare, el pare i l’àvia.
         - Ningú no ens pot ajudar? - demanava l’àvia.
   Febrer del 2017
     “Ningú no ens pot ajudar?” Ressona encara una veu a les platges.

dimarts, 7 de febrer del 2017

El poble avança

El poble avança,
la claror no s'apaga.
L'estel ens guia.
  Hem de creure en la imparcialitat de la justícia després d’haver escoltat en boca d’un ministre espanyol?: “Esto la fiscalia te lo afina”
  Quan jutjaran a l’infame personatge que va dir?: “Les hemos destrozado el sistema sanitario”
   Quan dimitirà el que va escriure aquest sms?: “Luis. Sé fuerte”
  Quan dimitirà el que compara una llista de  manifestants pacífics amb la “Llista de Schindler”?
  Quan podrem oblidar la frase pronunciada per una dipputada referint-se als aturats: “Que se jodan
  Quan podrem oblidar la frase pronunciada per un diputat referint-se a l’Estatut de Catalunya: “Le hemos pasado el cepillo”?
 Quan oblidarem el “Habla cristiano” de la dictadura franquista de fa 50 anys...
    ...i el “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano de la “monarquia democràtica” de en fa 15?
  Quan podrem oblidar les imatges d’un aspirant a ppresident del govern d’Espanya, recollint signatures contra l’Estatut de Catalunya?
USTED  NO  PUEDE  HACER  PREGUNTAS !!
Homes i dones
els carrers són del poble
que vol ser lliure.