L’Antoni i el Txad (i 2)

      Puc fer una darrera ullada a l’Àfrica?

      “Kundia. Abadàh”.

A escoltar aquells bells vocables que semblen intel·ligibles però que jo entenc?

      “Toto kemba. Lal netumayóa xanavi”

      Puc tornar a olorar l’alè del desert...

      “Anamaià si ingaià”

      Admirar les fulles del pare del bosc.

      “S’he vos i pa nà,”

      De la gran roca que plora com una mare que enyora els seus fills.

      “Inà masayài ka noré”.

      Torna’m a explicar aquelles històries que no són escrites a cap llibre.  

      “Fadlú foko nena afankara”.

      Paraules d’arenes i de pedres socarrimades pel sol.

      “Bepo si  kim fainnaine”.

     Vull escoltar una vegada més la música d’arpes de carabassa, corns, tambors i palmes.

      “Annaví awal·la kum-miah.”

      M’agrada veure les estrelles de la nit que destaquen a la foscor del cel més pur.

      “Ikellé abelandi”

      Paraules que dius sota la mirada dels ulls del més Gran.

      “A nur ya arí.”

       T’he vist tancar els ulls i reposar el cap sobre un coixí de dunes. 

     T'estimaré sempre, amor meu.  

L’Antoni i el Txad

      Es fa de dia a un poblet del Txad. L’Ahmad com cada dia va a casa del seu avi Yakub per a fer-li companyia i ajudar-lo.

       - Bon dia padrí, com us trobeu avui?

      - Content de veure’t Ahmad - contesta el vell amb un somriure.

     - Padrí, per què dieu que esteu content de veure’m si no em podeu veure? - pregunta el noi fitant els ulls tancats de l’avi.

       -  No hi puc veure però sento les olors. Avui mateix, tot i que encara és hivern m’arriba intensa, l’aroma de la primavera.

       - Què fan les teves cosines Amina i Shana?

       - Haurien de ser a escola avui, però...

       - Ja ho sé Ahmad: els governs, d’aquí i de gairebé tot el món no tenen mai prou diners per fer escoles com cal, i en canvi sí que en tenen per a l’armament i la munició que tant ens perjudica.

       - On em portareu avui, padrí amb la vostra catifa voladora?

       - Anirem molts anys enrere Ahmad, abans de la guerra, quan jo muntava el meu dromedari.

      - Quina guerra avi? La dels Toyota?

      - Ja te l’he explicat Ahmad, moltes vegades.

       - Torneu-me-la a explicar padrí. - demana Ahmed entusiasmat.

       - Els nostres guerrers van derrotar els tancs de l’invasor amb aquests autos adaptats al desert.

       - M’explicareu la dolçor de l’aigua dels oasis?- demana el nen.

       - Ah! Quan es té set l’aigua és el bé més preuat.

       - I també per a totes les coses de la vida, oi padrí?

       - De tornada al poble passem per les ribes de l’Assut, en sento la remor, ja saps que “lo riu és vida”.

     - A l'estiu ens hi banyarem?

        - Una vegada vaig parlar amb un viatger cristià. Em va dir que les nostres muntanyes li recordaven una serra del seu país, on veneren la mare del seu déu, i em va dir que era negra.

       - Si la mare és negra, el seu fill Eisaa també és negre, oi padrí?

       - Diria que al que anomenen Yesu ells el consideren blanc.

       - ...?       - Escolto el xivarri del mercat, l’olor de la fruita, les veus dels venedors.

       - I de què més sentiu l’olor padrí?

       - De la meva filla Bibiro i el teu germà petit Ali.

       - Quan sigui gran vull ser com vos, padrí.

       - Primer has de viure una vida sencera Ahmad. Quan ets petit ets fill, germà, cosí, nebot, net... amb els anys esdevens oncle, gendre, cunyat, pare, sogre, avi, besavi...

      Arriba el capvespre i l'Ahmad agafa la mà del seu avi

        - Intentaré seguir els consells que sempre em doneu: viure feliç la vida, si pot ser completa, amb amor a la pau entre totes les nacions i a la llibertat del meu poble.

       Totes les fotografies van ser fetes per Antoni Pujol Guarro (1952-2020) en el seu darrer viatge a l’Àfrica el mes de març del 2020 al Txad.

Vindrà la primavera

Quan vindrà una primavera

que s’endugui el fred ben lluny?

Quan acabi aquesta espera

que ens retrobi alçat el puny.

Per finir amb tanta maldat

de clavegueres nocturnes

reclamem la llibertat

i anem tots a omplir les urnes.

L’aigua pura a una deu brolla

i una història vol escriure.

Sota el glaç una bombolla

malda per tornar a ser lliure.

Desfarà el sol tot el gebre

flor de neu que amaga el verd.

Dels Pirineus fins a l’Ebre:

un camí que mai no es perd.

Que no és cert, que no és veritat que encara anem amb el lliri a la mà.

Les flors grogues són símbols que calladament fan sentir la seva veu.

Com deia (i encara diu) la cançó: “Tots junts vencerem!”

Can Pistraus

 

Em semblava una fal·làcia

per fi he trobat can Pistraus.

No hi puc entrar, quina gràcia...

No et fot? He perdut les claus!

He trobat un vell clauer:

deu ser de can Rovellats?

Tancats a base de bé

els consells descantellats.

Molt millor que no t'hi acostis,

és més: mira-t'ho de lluny.

Ni amb clau, la porta no obris

que tinc el cor en un puny. 

                                                                                     (Carme Rosanas)

Lliures com les marietes

ni adormits ni agenollats

votant esquerres o dretes

ben triats i garbellats.

El gripau blau festeja el dragó roig

enamorats passegen de bracet

tant un com l’altre diuen que fan goig

van de viatge i no compren bitllet.

Tot galopant el cavall del Pepet

i a tot drap l’aire de trot migpartint

com si jugués a l’arri tatanet

amb llibertat i l’esperança al cint.