diumenge, 25 de novembre del 2012

Ànimes Càndides

   Dijous passat vam escoltar la seva música, per primera vegada en directe. Encara que Ànimes Càndides és una banda nova, els seus components són vells coneguts pel públic dels Països Catalans i també de més enllà. 
   Ànimes Càndides té la mateixa matriu que la Companyia Elèctrica Dharma, i tot i que el resultat és diferent, els que els coneixem des de sempre hi troben semblances. Hi ha moments en el concert d’Ànimes Càndides que es podrien anomenar perfectament Ànimes Elèctriques. 
Escoltant amb quina energia interpreten els seus temes potser algú no entendria perquè s’anomenen Ànimes Càndides; a no ser que els apliquem el significat de l’adjectiu càndid com a exempt de malícia, més que no pas el d’una innocència estèril. Aleshores serien ànimes de càntir, i no és precisament el que són.
En un moment del concert, el Josep en el seu llenguatge poètic habitual s’adreça al públic: “benvinguts a l’esperança del vençuts”. Vençuts i desharmats afegiria jo. Tots sabem que un poble vençut no és un poble derrotat, i que l’esperança és l’arma dels desposseïts.
El treball actual de la banda, és el redescobriment del jazz d’arrel mediterrània, i en les improvisacions musicals hi descobrim sons propers al so de la sensibilitat que reivindiquen. Però aquesta música també ens transporta més enllà de l’Atlàntic, a l’Amèrica del Nord, on va sorgir el jazz i el blues, importat a la vegada de l’Àfrica. El món és molt gran i una immensa part del seu llegat sonor es pot reunir en menys de dues hores a un local de Barcelona. Aleshores ens adonem que el món és a la porta de casa. Viatgem a la Índia, de la mà dels Beatles i més concretament de l’època més oriental de George Harrison.  Febre de Memphis, lirisme mediterrani, tradició i també passió de terra endins i espiritualitat hindú. Repics enfervorits de timbals conduits per papallones de ferro.
Hi ha un esment, i no pas per atzar, per als dons de la triple condició de repressió de la dona marçaliana: com a dona, de classe baixa i de nació oprimida. I aquí la candidesa dels músics també va més enllà i ret homenatge a la lluita que la dona tuareg fa en defensa dels seus drets, en contra de les obligacions i prohibicions absurdes i inhumanes que els imposen. 

El saxo del Joan per una estona esdevé crit agut de les dones tuareg. Si diuen que la paraula tuareg vol dir “oblidats de Déu”, ja no dic res de la dona, que és oblidada de Dèu i de la justícia humana. Però en aquest cas no pas oblidada  pels càndids que dijous passat ens aplegàrem al voltant d’un saxo soprano, una trompeta, uns teclats, una bateria, una guitarra i un baix elèctrics. O el que seria el mateix: Joan, Lluís, Maria, Josep, Pep i Carles. Música rebel contra la injustícia social i contra el maltractament. L’arrel del jazz és la lluita per la igualtat, i la del blues, encara que pels seus orígens podrien estar en el lament i la tristesa, també ha esdevingut en molts casos música de combat. Sempre, o així hauria de ser, al costat de les capes de la societat que té més patiment. 

També podem escoltar alguna nota que ens recordi l’origen milesdavisià de Dharma, com un compàs més proper al rock and roll. 
Tampoc no hi falta  música del folklore autòcton, amb un fi de festa patumaire, de la capçalera del Llobregat. 
Els acords del “Bon cop de falç defensors de la terra” no van passar desapercebuts pel públic, en vigílies d’unes eleccions catalanes que poden ser llavor de llibertat.
Quan els músics ja saludaven després del darrer bis, una part de públic, tímidament va cridar allò del “Força 
Dharma”. Potser se’n van adonar que en definitiva l’arrel d’aquest jazz-blues, és l’arrel laietana, un so característic del que els Dharma dels anys setanta del segle passat, en van ser uns dels seus principals fundadors i protagonistes. 
La música dels Ànimes Càndides pot esdevenir el mitjà a través del qual retrobem la nostra infantesa. I si la infantesa és la pàtria dels humans, amb ella trobarem la nostra essència, que és l’esperit de tota la humanitat.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Llums de tardor (a Falgars II)

El matí ens espera. Sembla una flamarada perquè té el color del foc. La claror de les fulles, és com la lluïssor de l’or líquid dins del bosc de Falgars. És la llum de tardor. La saviesa popular ens diu que no és or tot el que lluu. Me’n guardaria prou de contradir-ho, però si em fessin triar, escolliria abans l’esplendor d’una matinada que la brillantor de l’or. 
A la tardor, la llum té més valor que un lingot al banc. Quan s’alça la llum esperada es desperten els colors del bosc. La llum ens enlluerna els sentits, ens explica l’hora que vivim i ens parla de nosaltres mateixos, en el llenguatge dels colors... I cada any ens ho torna a dir. Som repetidors de curs, que ens van quedar matèries pel setembre, i que al novembre encara tenim pendents. És la ventura dels ulls quan abracem el paisatge. Sense llum no hi hauria ombres i no endevinaríem les ondulacions de les muntanyes.
La tardor ens fa rics per unes hores, quan entra inclinada i il·lumina la pell del bosc. Seria absurd que tanta riquesa llampant ens semblés poc. Igual que els records, que si són bons són com la  paga d’una felicitat passada, de la mateixa manera que el present és la penyora del futur, i quan millor és la paga i senyal més gran serà el rèdit.
A mesura que s’alça la llum del dia una força de colors impregna els arbres dels boscos i el seu terra. Si poguéssim guardar aquesta claror per quan s’escurcin encara més les tardes! Aquestes llums sadollarien les nostres mancances.
Ens atreuen els seus tons sensuals i participem de la immensitat i la plenitud dels seus silencis. No hi ha millor paga per a l’habitant d’aquesta tardor que les fulles torrades, que com monedes, cauen del cel. Quanta abundància... Tota aquesta riquesa és deutora de l’esclat de la passada primavera d’estiu. Per això no van gens desencaminats els que anomenen la tardor com a primavera d’hivern. Però alguns arbres ja són despullats i mostren els seus branquillons pelats i exposats al fred.
Ens endinsem als misteris de la naturalesa i no els resolem. Hi ha camins que desapareixen si ningú no els trepitja. L’absència de caminants acaba amb els corriols i qui s’hi embranqui s’acabarà perdent per les fondalades. Closos en el nostre petit univers, quan arriba el capvespre ens aboquem als immesurables, observant, firmament enllà, la llum que lentament fina, i la contemplem inflamats, amb una mena de veneració estranya. Érem captius de la llum i ara ho som de la foscor en una nit sense lluna, i enyorem la tardor abans de que s’acabi.
Entrem a les estances de l’hostatgeria per albergar-nos una estona dels infinits de l’univers. Torna la consciència humana. Ens belluguem per les estances intentant trobar en les coses menudes la solució a  les immenses. Alguna persona, segurament enamorada, ha dibuixat un cor i dues inicials en el vidre entelat d’una finestra.  El baf de la vida interior l’acabarà diluint entre regalims.
Al menjador un plat de sopa ens espera. Les sensacions esdevenen converses, a vegades riallades. Passa l’estona. Si fugíem de les hores, els minuts ens han atrapat.
És hora d’anar a dormir, ens aixequem de taula i diem: bora nit!

dijous, 15 de novembre del 2012

Llàgrimes de tardor (a Falgars)


Una matinada freda de novembre, quan Falgars encara dorm i les boires jeuen al seu llit del Llobregat, un caminant s’atura una estona i observa les llàgrimes que la tardor ha penjat de les fulles dels arbres. Fulles mortes que es resisteixen a caure al terra. Moltes altres fa dies que emmantellen els prats, encara verds, i el contrast de colors dibuixa un immens cobrellit.
  Algunes vaques pasturen prop del Santuari i amb el so de les seves esquelles trenquen el silenci boirós del matí. El caminant s’endinsa al bosc i s’impregna de les olors de les fulles seques i soques humides que la pluja de la nit hi ha deixat. El bosc regalima llàgrimes de tardor. Com eixugar el plor d’aquesta estació?
L’aire fa ploure les fulles grogues que s’han assecat per sempre, i amb molt poca remor s’ajeuen a la catifa del terra.
  La tardor no infon gaire esperança a aquell que l’ha perduda. Potser la tardor només és present i com a tal s’ha de saber apreciar. Els colors calents dels arbres i el terra, paradoxalment ens anuncien el fred del llarg hivern que s’acosta. El color de sang de les fulles de la tardor, ens explica la vida anterior que han tingut i d’alguna manera ens anuncia la mort. El verd dels boixos ho contradiu. El bosc ens mostra la nostra pròpia existència, plena de contradiccions.
  El caminant oblida les seves cabòries i des d’un mirador alçat, s’esplaia fent lliscar l’esguard per la carenada del Moixeró i el Puigllançada. Enguany la neu ve amb retard. La poca que va caure fa uns quants dies s’ha fos i només ha deixat el seu fred a l’aire més proper als Pirineus de l’Alt Berguedà i del Ripollès.
  Les boires s’han esvaït i els primers rajos de sol fan que el paisatge abandoni la somnolència en què estava immers. El baf de les vaques li escalfa una mica l’esperit. Tanca els ulls i escolta els batecs del seu cor, que barrejat amb el so de la ferralla dels esquells li produeix una considerable calma.
  El caminant fa anys que va perdre la candidesa de la joventut però sovint, involuntàriament, se submergeix a les virtuts de la innocència. Les passes l’han conduït de nou a l’Hostatgeria del Santuari de Falgars. A dins hi ha escalfor humana. Se sent olor de vida i s’escolta alguna rialla. Un cafè fumejant l’espera a taula. Entra al menjador i diu: bon dia!

diumenge, 4 de novembre del 2012

Nit de Difunts


  Són tan llargues i avorrides les tardes. Sobretot la d’avui, que és diumenge... de Tots Sants.
Quan és a casa a vegades llegeix, però avui no té esma ni per a fer això. Sobre la falda té el llibre del “Mecanoscrit del segon origen”. Ha perdut el compte de les vegades que l’ha llegit. Se sent identificada amb l’Alba... però ella almenys tenia el Dídac!
És asseguda a la butaca, al davant del televisor. No hi fan res, naturalment, però l’aparell, encara que estigui eternament a les fosques li fa una mica de companyia. Agrairia tant una bona pel·lícula! I les notícies. O el que en deien tele-escombraries! El que fos. A vegades prova els interruptors de la llum, per si l’haguessin donada.  Deixa el llibre sobre la taula, i sense aixecar-se mira el carrer: un home estrany i d’aspecte desagradable es dirigeix cap a la seva porta. No és possible! Fa més de deu anys que ella és l’única supervivent del poble i li sembla que de tot Catalunya. I potser del món. Perquè si hi hagués més gent al planeta, ja haurien vingut un dia o altre a visitar aquest poble.  O no? I si és en Robert, aquell home en qui somia en va? Se'l figura alt i guapo, va ben vestit, li somriu, i li allarga un ram de flors. O millor, una capsa de bombons, o millor encara, un braç de gitano cobert de sucre en pols i farcit de nata blanca, flonja, dolça i fresca... No es vol fer il·lusions. És producte de la seva imaginació. Com quan a vegades li sembla que algú xiula a fora el carrer, i és el vent. 
També hi ha la possibilitat que sigui dels que van originar la catàstrofe, i ha vingut a acabar la feina... Ja fa temps que no els espera. Al principi tenia aquest temor, però tots aquests anys l’han convençuda de que està sola. Sola! Totalment, sense ni un trist gos per a fer-li companyia. Ni gats, ni peixos, ni ocells. Alimentant-se de llaunes caducades i dels productes de l’hort que ha improvisat al jardí públic.
  A fora el carrer se senten passes rere la porta. S’aixeca, agafa l’escopeta que sempre té carregada sota del llit, es mira al mirall, s’arregla el pentinat, i s’acosta a la porta. No té espiell i para l’orella per si sent res. Vol esbrinar si és una persona sola o són més, abans de preguntar qui hi ha. Descarta el seu somiat pretendent. La situació és real i aquell home, a qui anomena Robert, com el Redford, hi és només quan somia desperta. I un altre supervivent? Podria ser un despistat que no sap que el món s’ha acabat, i que creu que ara estem vivint allò que hi ha després de la fi del món? Perquè un venedor d’enciclopèdies no pot ser, ja no existeixen editorials.
     - Hi ha algú? – Crida. Això li dóna temps per a pensar. Si vénen a fer-li mal, és inútil resistir-se. Un dia o altre haurà de sortir a buscar aliments. Apropa més l’orella a la porta, i es decideix abans que el possible visitant se’n vagi, cansat d’esperar. Instintivament diu: 
     - Qui hi ha? - i sense esperar resposta obre la porta. És un home alt, vestit amb roba negra. Té la cara esgrogueïda i l’alè li put.
     - Bona tarda, sap quin dia és avui?
     - I què se li ofereix? – ella no mostra la seva arma. Té l’escopeta a la mà, amagada rere la porta que no ha acabat d’obrir.
     - Només em queda vostè per a poder agafar la jubilació.
     - Miri, sóc una dona molt ocupada i ara no puc estar per a vostè. Per què no ve d’aquí uns dies? O uns mesos?
    -  Senyora, no allarguem innecessàriament aquest tràmit. - diu mentre es repenja al marc de la porta.
    -  Ja li dic que torni un altre dia... Segur que li ha d’haver quedat alguna altra persona pendent.
    -  Li he dit que vostè és l’última. Pensi que me n’he fet farts, de treballar! Em mereixo un bon descans.
  D’una revolada treu l’escopeta del darrera de la porta i li engega un tret a boca de canó. L’ha encertat al mig de la cara, i l’home cau enrere, d’aquella manera que abans en deien caure de memòria.
 Ella surt corrent avall pel que resta de carrer i no s’atura fins al capdavall, just on el carrer es troba amb l’antiga carretera. De més amunt sent la veu del fatídic personatge cridant.
    -  No et servirà de res córrer, ja t’atraparé!
  Per la carretera ve un cotxe. Feia deu anys que no en veia cap circulant. Ella es posa al mig del carrer fent senyals amb els braços, per a aturar-lo.
   -  Ajudi’m! Socors!
  El cotxe s’atura. Condueix un home elegant, ben pentinat. Amb galanteria, allarga el braç i obre la porta del costat. Sobre el seient hi ha un braç de gitano, nevat amb sucre en pols.
    - Puja, corre! – diu mentre retira el braç de gitano. Quan ella s’ha assegut li posa suaument sobre la falda, i arrenca a tota velocitat. Ella mira enrere i no veu ni rastre del sinistre personatge.
    - Em dic Robert. – i gira una mica la cara, oferint-li un somriure encantador. – Has berenat?
    -  No. Puc? – i sense esperar més, clava queixalada al pastís. El seu somni s’estava complint. En Robert era real, i l’havia salvada. Esquivant cotxes estavellats, i pujant a les voreres quan convé, ara s’enfilen cap al mirador del mar, allà on abans pujaven els turistes a contemplar la panoràmica.
S’atura a una corba, de cara al mar. La llum crepuscular fa que el moment sigui intensament romàntic. Més del que mai havia somiat. Ara ell se li acosta, li envolta l’espatlla amb el braç i acosta la cara per a besar-la.
    - Eulàlia...
  Ella tanca instintivament els ulls per a rebre el petó. Però no recorda haver-li dit el seu nom i torna a obrir-los al mateix moment que sent la fortor de l’alè. Ja és massa tard per a reaccionar. Ell ha desfrenat el cotxe, i aquest cau irremeiablement cap el penya-segat.