dimecres, 30 de maig del 2012

Castellers i Diables




  En dues setmanes de diferència, a Sants, els seus Castellers i Diables han fet una demostració, junt amb altres colles convidades de les seves habilitats a la placeta, en front de l’església de Santa Maria de Sants. Els Castellers, en el joc de la força, l’equilibri i l’altura, i de cara al cel, i els Diables amb el foc i el soroll, de cap a l’infern.

  Els grallers inicien el toc casteller quan ja s’ha format part del castell. La placeta és plena de gom a gom. Ànims d’esglai quan la gent veu enlairar-se el petit acotxador i l’enxaneta. I aplaudiments  en el moment culminant, quan l’enxaneta fa l’aleta. I aplaudiments encara més forts quan aconsegueixen descarregar-lo.











Els Castellers de Sants (Borinots per als amics) “només” fa 19 anys que existeixen. Això no és gaire si ho comparem amb les colles bicentenàries de Valls i altres punts del Camp de Tarragona, però les seves camises de color brut, inspirades en la roba que teixien els nostres avantpassats al Vapor Vell i al Nou han esdevingut un clàssic a Sants i a tot Catalunya. 
   

Actualment la plaça que sempre diem “la Placeta” s’anomena oficialment de “Bonet i Muixí”, i molts santsencs no saben qui va ser aquest veí. Probablement jo tampoc no ho sabria si no fos perquè el “Doctor Bonet”, que és com l’anomenaven a la família, era amic del meu avi. El vaig veure una sola vegada, l’any 1963, quan va venir expressament de Roma per assistir al seu enterrament. Li deien doctor, no perquè fos metge, sinó perquè era doctor en dret eclesiàstic i destacà sobretot en l’època del Concili Vaticà II, quan una part de l’Església intentava donar una cara més amable i caritativa a aquesta institució. Intentava modernitzar l’església  catalana i per això i per les seves idees catalanistes, estava mal vist pel règim franquista
Dues setmanes després, el contrast entre la plaça que duu el nom d’un capellà i l’església que la presideix és la porta a l’infern que s’ha instal·lat com a atrezzo de la festa dels Diables de Sants.
  Darrerament, part de la població opina que l’Església hauria de pagar impostos pels seus béns terrenals, igual que la resta de mortals, però la veritat és que a l'església oficial, aquella que defensen el Rouco Varela i els de la Cope, no paga ni déu! Hi ha cardenals que ostenten la seva riquesa: de cap a l’infern!


La befa que fan els poderosos dels que es queixen de la injustícia social ja comença a fer mal: de cap a l’infern!

Polítics corruptes i 
banquers que roben al poble per adjudicar-se unes pagues i unes pensions insolentment exagerades: de cap a l’infern!
  

Això és una guerra de rics contra pobres... i l'estem perdent! Igual que vem perdre la guerra civil, que també era contra el poble, i a sobre amb bombes. Franco ho va fer pagar principalment a les classes populars i va aprofitar per malmetre Catalunya. Igual que ara, que amb l'excusa de la crisi, a més de les retallades socials que rebem com a persones, des del poder central també aprofiten per perpetrar tot tipus d'atacs a la nostra nació: de cap a l’infern!
I els racistes, xenòfobs i altres feixistes que aprofiten l’excusa de la crisis per intentar fer el seu agost: de cap a l’infern!
  Fabricants d’armament que s’enriqueixen a base de mutilar cossos innocents: de cap a l’infern!
Si l’infern existís, s’hauria de fer una ampliació urgent per encabir-hi tanta gent dolenta: masclistes que menystenen la dona, maltractadors de criatures o d’avis, d’animals (elefants, o dels que siguin), potenciadors d’aturats forçosos...: de cap a l’infern!

dimarts, 22 de maig del 2012

Falgars i serra de Catllaràs


Els boscos dels voltants de Falgars i de tota la serra de Catllaràs es mostren esplèndids, sobretot a la tardor, o com és el cas d’ara, a la primavera. Visualment hi ha unes tonalitats cromàtiques de verds que la fotografia no capta totalment. 
Aquí els excursionistes ens convertim en passejants, en admiradors de sensacions. No cal estar gaire alerta per a que tots els sentits gaudeixin de l’harmonia de Catllaràs. Les olors tampoc no les capta la fotografia: l’olor d’aire net, de flors boscanes, de boix, de fulles de pins avets i d’altres espècies d’arbres, la de troncs humits, la de terra fèrtil...
Sobretot als matins, i també la resta del dia, els ocells posen un fil musical gairebé ininterromput. Pels seus canals de comunicació ancestrals xerren entre ells a base de piulades i refilades. S’escolta el crit del gaig, que avisa els altres habitants del bosc que hi entra un intrús. A la tarda el cucut ens canta una hora. Deu ser tardana perquè fa molts cucuts. I al vespre el xiul de l’òliba sembla que ens digui que és hora d’anar a dormir, que ara el bosc és per ella i tots els altres mussols.
El prat del Joc de Pilota, és un racó idíl·lic, on només s’hi pot arribar caminant. Encara que és una mica amagat és de fàcil accés. Segons ens expliquen aquest nom tan original es deu a principis del segle XX, quan hi havia explotacions mineres en aquests pagos. Els enginyers i tècnics anglesos, que s'hostatjaven al xalet atribuït a Gaudí, en les seves hores de lleure pujaven a aquest prat a jugar a foot-balle.
Probablement  ensenyaven a jugar els miners dels pobles veïns a fumbol, que dèiem els antics. Als de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i... Guardiola! En aquest cas el nom sí que fa la cosa. En aquells temps en Samitier  jugava a la Unió Esportiva de Sants i encara no havia fitxat pel Futbol Club Barcelona.

A la serra de Catllaràs sobresurten alguns “rocs” relativament alts i esvelts. Un d’ells parteix del Prat del Joc de la Pilota i duu el mateix nom, el Roc del Joc. La pujada no és molt difícil, però hi ha uns quants metres finals de grimpada vertical, no apte per a qui tingui vertigen. A dalt, a més d’una creu hi ha les imatges de dues mares de Déu: la de Montserrat i la de Falgars. A la comarca hi ha bastant de devoció a la seva mare de Déu, que tal com és representada en la imatge, és protectora de les mares que alleten el seu nadó. És la visió mitològica d’una dona mortal donant de mamar al fill d’un déu.











Les vistes panoràmiques que es divisen des del Roc del Joc, són un complement a les que, més còmodament es contemplen des del Roc de la Lluna: de la serra d’Ensija a la de Montgrony, passant pel Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Puigmal...
El Pla de l’Orri i les Roques de Catllaràs potser es podrien considerar el punt culminant per als excursionistes que travessen aquests paratges del Pre-Pirineu.

Abans d’anar a dormir a l’Hostatgeria del santuari de Falgars, i per pair el sopar,  fem un passeig per fora, per sota els til·lers. Ens apropem al banc de l’Arrugat, un arbre vell i savi que coneix algun dels nostres secrets. L’òliba que sentíem fa una estona surt volant de les branques de l’Arrugat i es refugia al bosc. Al cap d’una estona se la sent xiular des de la seva nova ubicació.

La primavera té uns contrastos meteorològics prou coneguts, i podem passar d’un dia assolellat a un ruixat en poca estona. L’aiguat  no trenca la pau de Falgars, al contrari. A vegades la pluja és el paraigua d’aquell que necessita aixopluc. 



La noia d’ulls verds, aquella que es pregunta “qui somnia rere el pujol?” diu que la pluja és l’aixopluc de qui no té paraigua. Potser tots dos tenim raó... o cap dels dos.
Després de la pluja les herbes de terra amaguen perles inabastables. Diamants efímers que es fondran amb un raig de sol. 

La salamandra del Berguedà és lleugera i de bon matí ha sortit dels seus amagatalls i passeja per l’herba de prop del santuari. Dissimuladament s’ha instal·lat sobre un pedrís i quan surt una llepada de sol l’aprofita per a recarregar energia. 
Nosaltres fem com ella i ens assedeguem amb l’aigua del cel, obrim els finestrons del nostre interior per a que hi entri la llum de Catllaràs, i ens enduem, encara que només sigui per una estona, la treva de Falgars.

dimarts, 15 de maig del 2012

Plou i fa sol


És un dels fenòmens meteorològics més simpàtics, com una broma de la naturalesa. Una contradicció lluminosa. Quan érem petits cantàvem allò de “plou i fa sol, les bruixes es pentinen...” Ja endevinàvem que era un moment màgic. 
M’imagino que els que contemplen el sol de mitjanit als països nòrdics propers al pol, també es delecten amb aquell fenomen tan benèvolament extrem.
En el nostre estat d’ànim sovint també tenim a l’interior  la sensació del “plou i fa sol”.

Individualment i també col·lectivament vivim constantment en la contradicció. A vegades pacientment contemplem un canvi lent, i d’altres el canvi ens ve sobtat.

I als canvis no volguts i que a sobre perjudiquen la societat, sobretot les seves capes més febles i desprotegides ens hi resistim.



Jo m’empobreixo
tu t’empobreixes
ell s’enriqueix
nosaltres ens empobrim
vosaltres us empobriu
ells ens escanyen.

Jo m’indigno
tu t’indignes
ell se’n fot
nosaltres ens indignem
vosaltres us indigneu
ells ens foten



Jo no em resigno
tu no et resignes
ell ens explota
nosaltres no ens resignem
vosaltres no us resigneu
ells exploten.




Jo em rebel·lo
tu et rebel·les
ell reacciona
nosaltres ens rebel·lem
vosaltres us rebel·leu
ells trontollen.





Jo l’estirot
tu l’estires
ella tomba
nosaltres estirem 
vosaltres estireu 
ells tomben.

(“ben corcada deu ser ja...”, que diu mestre Llach)
L'arc de Sant Martí és sens dubte un altre regal meteorològic. Poesia de colors al cel. El sol i la pluja es posen d'acord.
 Diuen que en un dels seus extrems hi ha una olla plena de riqueses... Que jo sàpiga ningú no l'ha trobada. I si el que se'l troba apaga la llum iris d'aquest arc?
Aniré pas a buscar l'or del cabaç!

dissabte, 12 de maig del 2012

Primavera a Cadaqués







Als habitants del terradet de Cadaqués, quan arriba la primavera, em sembla que se'ls veu a tots una mica més enamorats.
Els testos amb les plantes curulles de primavera esperen l’estiu. Les formiguetes es desperten de la seva letargia, i fan cua pel damunt dels rajols, que tenen el mateix color que les teules.

Em plau de pujar-hi, a assaborir les hores de les tardes, que ara s’allarguen deliciosament. O a flairar l’aire mariner del matí.
  I em quedo embadalit escoltant les orenetes i els altres ocells, que xisclen i refilen a prop del campanar de l’església de Cadaqués. 
I des de la barana miro els voltants d’aquest país petit que és aquest terrat, que és dins d’un altre País Petit, que diu aquell i és l’Empordà, i que a la vegada és a dins d’un altre país petit...

(Pintures d'Enric Domingo)

diumenge, 6 de maig del 2012

Com les orenetes



Mig història mig llegenda, en la Crònica de Jaume I s’explica un fet que ha esdevingut popular. El comte-rei català estava acampat davant de Borriana quan una parella d’orenetes va fer niu al cim de la seva tenda. I quan els criats anaven a desmuntar-la, el rei ordenà que no fos desparada fins que haguessin marxat junt amb els seus polls. I va ser el propi rei en Jaume que va voler que aquesta anècdota figurés a les seves cròniques, per a que el poble en tragués la conclusió de que: “Déu protegeix els reis que estimen els seus súbdits”.

D’això fa més de 750 anys i no podem viure de glòries passades. Actualment els catalans no tenim rei, i m’atreviria a dir que ni tan sols un bon déu que protegeixi les seves classes populars. I per això el poble català ha hagut de sortir al carrer pacíficament, com molts pobles oprimits del món, com la resta de classes socials més desafavorides, manifestant-se constantment. 
Fa anys que a Barcelona i d’altres ciutats catalanes els jubilats, els aturats, els joves que es veuen sense futur, les mestres, els metges, els obrers i les obreres, diem: “No a la guerra”, Sí al Dret a decidir”, "No a les retallades a l'Estatut", “No a les retallades socials” “Sí als drets dels treballadors”...

D’acord que vivim, diuen, en una democràcia. Però no sempre qui detenta el poder respecta les minories. I em sembla que no se’ns respecta ni com a treballadors ni com a catalans.

Les orenetes arriben, crien i se’n van quan arriba el fred, quan venen les maltempsades. 


 I quan retornen, amb elles arriba el bon temps. Sempre torna el bon temps!