“Incerta Glòria”

       - Perquè em dius “incerta”? Crec que he estat bastant evident, no cal que empris un adjectiu xespirià - em va dir amb veu huracanada.

      - Què vol dir xespirià? - vaig preguntar innocentment.

      - Em referia al llenguatge del Shakespeare - contestà abans d’un nou cop de vent.

      - Quan vaig veure la destrucció que has causat, em va venir a la memòria el títol de la novel·la de Joan Sales - li vaig contestar.

        - I tu què hi vas anar a fer a prop de les onades?

     - No m’hi vaig acostar físicament. Intentava fer fotografies valent-me del zoom.

      - Doncs quin nyap de fotos...!

      - Se’m va mullar l’objectiu, i el que és pitjor, el mecanisme interior del zoom.

    - Ja t’està bé - contestà esquitxant-me la cara de gotes esmolades i granets de sorra que m’aclivellaven les galtes. - En el pecat hi has trobat la penitència.

       - Has estat cruel Glòria. Calia tanta violència? T’agrada fer mal?

     - No hi havies d’haver anat. - diu la Glòria com en un gemec - Prou que us advertien dels perills.

      - Per sort sempre torna la calma després de la tempesta - li dic dos dies després.

      - He deixat les platges una mica desordenades - reconeix la Glòria.

      - Has vist com ha quedat el carril bici? És intransitable - em queixo.
      - Camina una mica, ja t’irà bé - diu somrient.

      - Incerta Glòria. Aigua dolça, aigua salada, vent, pluja, neu, esllavissades...

      - Ep! les esllavissades no són cosa meva. És la llei de la naturalesa. Com una allau, que no és necessàriament dolenta. El que passa és que quan la natura en deixa anar una, no sap mai si hi ha algú més avall.

     - L’orgia ha durat 4 dies!! Una dotzena de morts als Països Catalans. El Delta de l’Ebre mig negat, els vorals de la Tordera i el Ter també han fet de les seves...

      - Una cançó ecologista dels Esquirols diu:

“Una cosa ens uneix ara
de Salses a Guardamar...”

      - Adéu Glòria.

      - A reveure.

      - Tornaràs?

      - Segur. Amb un altre nom, no sé quan, però segur que tornaré a desplegar els meus encants.

      - Fem les paus?

Què diré de la boira?

Què diré jo de l'aigua
que no m'haja dit l'aigua?

(Raimon)

Què diré de la boira que no m’hagi dit la boira?

Què diré de l’amor que no m’hagi dit l’amor?

Què diré del paisatge que no m’hagi dit el paisatge?

Què diré dels camins que no m’hagin dit els camins?

Què diré de la vida que no m’hagi ensenyat la vida?

Què diré de la bellesa que no m’hagi dit la bellesa?

Què diré de la claror que no m’hagi enlluernat la claror?

Què diré dels records  que no m’hagin dit els dies viscuts?

Què diré de Montserrat que no m’hagi explicat Montserrat?

Montse i Bernat

       - Haig de marxar Montse - diu en Bernat agafant-li les mans. I afegeix - et trobaré a faltar.

         - Han passat ràpids aquests dies, Bernat.

         - Ja saps que m’agradaria quedar-me, Carme.

         - Sí que ho sé, Jordi.

         - M’has dit Josep, Dolors? - diu ell observant uns forrellats que algú ha fermat al cim de Sant Jeroni.

          - No Oriol, t’he dit Quim.

   En Raül mira l’horitzó. Llança la mirada envers els turons.

   Ella li mira els ulls. El veu emocionat.

              - En què penses Carles?

        - Ara mateix estava pensant en el Toni, la Clara, la Marta, l’Anna, la Meritxell, el Lluís i molts d’altres als qui agradaria admirar aquests turons - es lamenta.

         - M’has fet pensar en un vers del Virolai de Verdaguer.

“Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat”

“...sien per tots l’escala de la glòria...”

“...eixos penyals coberts de romaní...”

“...Alba naixent d’estrelles coronada...”

“...guieu-nos cap al Cel...”

Montserrat 2020

     Sóc una muntanya vella. 

     He perdut el compte dels segles que tinc.

     Segons una llegenda l’ermità Fra Garí va assassinar Riquilda. 

    Fa segles que les dones són assassinades per  homes que les consideren de la seva propietat. 

     Els monjos ho atribuïen a la maldat del diable. 

     Tot i que a vegades el diable s’ha associat amb algun monjo pederasta per seguir fent mal. D’això no fa gaire i no és llegenda.

    Hi ha una altra llegenda: l’Isidret, la que explica que un timbaler eixelebrat va foragitar amb el ressò del seu tambor tot un exèrcit a la Guerra del Francès. 

     Ja se sap que les llegendes són exagerades.

   Els nazis, que malauradament no són una llegenda, van buscar a Montserrat el llegendari Sant Grial acompanyats per la música de Wagner.

    Hi ha llegendes més amables com la que explica que fa molts anys, al cim anomenat “el Tron de l’Espasa“, Otger Cataló hi va clavar la seva. De seguida alguns van anomenar-la romànticament, l’Excalibur català. 

     Per arribar-hi cal passar per la Roca de la Fita. 

     El camí al Tron de l’Espasa es complica una mica per als excursionistes que hi volen arribar.

     La llegenda s’estronca. Algú ha doblegat i finalment serrat l’espasa d’Otger Cataló. 

(Fotografia anònima)

Sort tenim de fotografies antigues que ens la mostren quan estava sencera.

     Els escaladors em graten la pell. Fan pessigolles a les aixelles del meu conglomerat.

    Un excursionista  fa fotografies de la seva pròpia ombra que es projecta sobre la boira. Els que en saben l'anomenen espectre de Brocken. La tieta Aurèlia diria que és l’ombra de l’Àngel de la guarda.

      Montserrat 2020 amplia la llegenda: la de la recuperació de la llibertat.