dimecres, 28 d’octubre del 2015

Estany de la República Catalana

A la Vall Ferrera, a l’est del camí que puja a la Pica d’Estats hi ha un llac que s’anomena Estany Fons. Com que queda allunyat de la ruta de la Pica és molt solitari.
El 24 d’agost d’enguany hi pujo per primera vegada. No fa un dia segur i no hi ha cap més persona. 
Els únics acompanyants són uns quants isards que mantenen una distància prudencial amb l’intrús.
La pujada és feixuga. El camí emocionant. L’arribada reconfortant. 
L’Estany Fons està envoltat de cims imponents, vermellosos de rovell. No és còmode per passejar pels seus volts. 
                                                                                                                                      Estany Fons
Per fer una bona panoràmica m’enfilo i m’adono que més a ponent hi ha un estany petit, ben separat de l’Estany Fons, i encara més encaixonat entre roques. No hi ha possibilitat de voltar-lo, sense risc de caure a l’aigua i prendre un bany involuntari d’aigua freda. En consultar el mapa comprovo que no té nom.
Els que van fer el mapa el consideren part de l’Estany Fons però està ben separat. El batejo: “Estany de la República Catalana”. Un estany petit, com el país que li dóna nom. Un estany no es bateja amb aigua, escric el nom al planell.
Estany de la República Catalana
Han passat poc més de dos mesos i el Parlament de Catalunya ha començat el camí cap a la República Catalana.
El camí de retorn al Pletiu de Sotllo fa un desnivell important. La pujada ha estat dura. He fet allò que no s’ha de fer, anar sol per l’alta muntanya i a la baixada cal estar atent de no fer un mal pas. Aquí el mòbil serveix de ben poc, no hi ha cobertura.
El cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats és a la mateixa regió que l’estany recentment batejat i domina aquestes valls.
El cim del Monteixo, un altre dels gegants, queda més allunyat.
El camí cap a la República Catalana no el fem sols. 
Trobo una flor de cinc puntes. L’estel de la bandera.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Tendresa

Han passat el dia caminant  per Barcelona. S’asseuen a la barana ample d’uns jardins.  Descansen  i repengen l’esquena  en columnes enfrontades. Els peus es toquen.
Instintivament, la Martina arronsa les cames quan nota la carícia de les sandàlies a les seves vambes.
    - A aquestes alçades et costa reconèixer-te a tu mateixa?
   - Per què m’ho dius Martona? - diu retornant els peus a la tendresa que li ofereixen.



Aquesta és una participació de relats amb 69 paraules, per al "Concurs de 69" promogut per Joan Gasull del blog "garbí24".


La il·lustració original del 69 és feta per Carme Rosanas, tenyida de violeta.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Maria Tardor

L’amor s’encén.
Les roges nuvolades
el cor netegen.
                                                   (Carme Massa)
Feia setmanes que caminava cap el Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Devia perdre el camí i no l’acabava de trobar.
      - Hola estimat, fa dies que t’espero - diu la Maria Tardor que em surt a rebre quan entro al bosc.
      - Bona tarda Tardor. Fas molt de goig amb la teva faldilla llarga de tons càlids.
     - Heu trencat la Primavera i tu? - pregunta ella abaixant la mirada. Fulles roges, grogues i ocres encatifen el terra, il·luminen els boscos entre els verds perennes.
  I afegeix - sé que t’estimes més l’Abril.
     - Dubtes del meu amor? - li dic abraçant-la per la cintura - No et creguis tot el que et diuen Tardor. L’Hivern ens va fer una mala passada i l’Estiu ho va solucionar.
     - I què vols ara de mi? - em diu desfent-se de l’abraçada.
     - Vull tornar a sentir l’emoció que ens donem tots els octubres. Tornar a omplir aquell amor que mai no ha estat buit.
     - No és vuit. Avui és divuit, i ja no som infants. - M’adono que té raó.
        - Hi ha dies que s’ennuvolen. - li dic mirant-li fixament els ulls.
      - Hi havia dies brillants.
      - Fulles caigudes que la ventada escampa. Emocions roges.
  Li demano que em faci un petó i m’ofereix una flor.
     - Ja saps que en aquesta estació no tenim tantes flors com a la primavera - em diu la tardor amb un posat greu.
     - Estàs trista?
Em fa un lleu somriure i m’acosta la flor als llavis.
Una flor de la Tardor és com un petó a la boca.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

MHP Lluís Companys

Molt Honorable President Lluís Companys.

Molt Heroic President.
Uns jutges et van condemnar a mort per rebel·lió militar. El cinisme dels assassins no té límits. Justament els militars que et van fer afusellar són els que es van rebel·lar militarment contra la República. No cal allargar-se en la història que tots coneixem.
Els que haurien d’anul·lar aquell procés vergonyós es neguen a fer-ho.
Es pot perdonar a qui no ha demanat perdó?
Companyes i companys, un record per en Companys en el 75è aniversari del seu assassinat.


(Fotografies originals per fer el muntatge, manllevades d'arxius històrics)


divendres, 9 d’octubre del 2015

Refugiats

Fa algun temps, remenant fotografies antigues que guarda la mare, en vaig trobar una de la meva infantesa. Dels nens drets del davant sóc el més petit. El que té les mans amb la mateixa posició que les del pare.
De finals dels 50 del segle passat, del final de la llarga postguerra, quan sobrevivíem  governats pels feixistes espanyols i pels feixistes catalans, que també n’hi havia. 
Com es podria titular aquella època? “Quan érem refugiats” com va escriure Teresa Pàmies? Ho semblàvem.  “Quan érem feliços” que diria Rafael Nadal? Malgrat tot ho érem. “Quan érem pobres”? Malauradament n’hi havia que ho eren més.
Fa molts anys que contemplem als mitjans, principalment a la televisió, com arriben nous refugiats, i enguany l’arribada massiva de sirians i de persones d’altres llocs en conflictes bèl·lics és una constant.
En les imatges dels refugiats que intenten travessar xarxes d’espines de filferro, he reconegut un pare amb els seus petits, una mare amb la nena a coll, una padrina que en prou feines pot caminar, obligats a caminar dies i dies gairebé sense repòs. Som nosaltres mateixos!
Havent-nos vist fa 60 anys tan desvalguts, com és que els estats endarrereixen l’auxili i l’ajut als que ara tant ho necessiten?
Tothom té dret a un aixopluc digne. Un sostre segur, un llit eixut i un plat de calent.
No hi entenem gaire en la complicació de l’alta política internacional. El que sí que tots sabem és el què és el dolor humà, el plor d’un infant, la desesperació d’una mare, el cansament infinit de la gent gran...
S’acosta l’hivern i  la intempèrie és molt cruel.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Sí lenci

Alguns creien que calia desfullar una margarida per saber el resultat del 27 S. Era dels que sabia que sortiria sí sense haver d’arrencar ni un sol pètal.
La nit electoral va ser llarga, a la matinada una lluna de foc il·luminava les valls.
La victòria del sí ha estat aclaparadora, i encara que els poders amenaçadors afirmin el contrari, incontestable.
La llum ha entrat sense fer soroll i ha sorprès el pom de flors boscanes. L’estança és en silenci.
La claror ha penetrat les ombres, ha despertat les flors que mica en mica s’han obert.
El dia 15 d’octubre fa 75 anys de l’assassinat del president Lluís Companys, per part de l’estat que detenia el poder el 1940 i del que volem marxar. Els jutges, que de 365 dies que té l’any, trien aquesta data, criden a declarar el president actual. L’han imputat per haver posat les urnes del 9 N al servei dels ciutadans.
L’estat que hauria de demanar perdó pels assassinats de fa 75 anys, encara és acusador.
Perseveren en tancar portes.
Nosaltres ja les hem obert. Ens agrada la llibertat que veiem fora.

El Parlament resultant ha de triar un nou president. Deixem que ho facin en silenci.
La metamorfosi d'un estat autoritari cap a la nova República ha començat.