A la Vall Ferrera, a l’est del
camí que puja a la Pica d’Estats hi ha un llac que s’anomena Estany Fons. Com
que queda allunyat de la ruta de la Pica és molt solitari.
El 24 d’agost d’enguany hi pujo
per primera vegada. No fa un dia segur i no hi ha cap més persona.
Els únics
acompanyants són uns quants isards que mantenen una distància prudencial amb l’intrús.
La pujada és feixuga. El camí emocionant. L’arribada
reconfortant.
L’Estany Fons està envoltat de cims imponents, vermellosos de rovell.
No és còmode per passejar pels seus volts.
Estany Fons
Per fer una bona panoràmica m’enfilo
i m’adono que més a ponent hi ha un estany petit, ben separat de l’Estany Fons,
i encara més encaixonat entre roques. No hi ha possibilitat de voltar-lo, sense
risc de caure a l’aigua i prendre un bany involuntari d’aigua freda. En
consultar el mapa comprovo que no té nom.
Els que van fer el mapa el
consideren part de l’Estany Fons però està ben separat. El batejo: “Estany de
la República Catalana”. Un estany petit, com el país que li dóna nom. Un estany
no es bateja amb aigua, escric el nom al planell.
Estany de la República Catalana
Han passat poc més de dos
mesos i el Parlament de Catalunya ha començat el camí cap a la República
Catalana.
El camí de retorn al Pletiu de
Sotllo fa un desnivell important. La pujada ha estat dura. He fet allò que no s’ha
de fer, anar sol per l’alta muntanya i a la baixada cal estar atent de no fer
un mal pas. Aquí el mòbil serveix de ben poc, no hi ha cobertura.
El cim més alt de Catalunya, la
Pica d’Estats és a la mateixa regió que l’estany recentment batejat i domina
aquestes valls.
El cim del Monteixo, un altre dels
gegants, queda més allunyat.
El camí cap a la República
Catalana no el fem sols. 
Trobo una flor de cinc puntes. L’estel de la bandera.
