dimecres, 27 de novembre del 2019

Matí de tardor

     Després d’una matinada plujosa una ànima s’endinsa als íntims pensaments d’una figura que passeja per un parc solitari.
     Ha parat de ploure, les fulles dels arbres encara gotegen, la música no ha acabat.
       Novembre és un mes espiritual.
      Una persona ha pujat a Montjuïc per veure com plora la tardor.
      Amb les seves llàgrimes s’estalvia les pròpies.
      S’acosta al banc de les absències.
      Companya de solitud, immensa quietud.
      Una figura que representa una dona, dona consol a qui ha perdut l’esperança.
      Se n’adona que va a la deriva dels anys...
     ...d’uns anys que passen molt de pressa.
     El sol li fa l’únic regal que rep aquest novembre.

dimecres, 20 de novembre del 2019

A la gola del llop

     Fa alguns mesos, era primavera, vaig visitar tot sol les Coves de Can Riera de Torrelles.
     Encara que són al terme de Torrelles del Llobregat hi vaig arribar des de Cervelló.
     Les parets, són aspres i suaus al mateix temps, com si fossin entapissades de vellut roig.
     Algunes de les pedres dels voltants són de pedra foguera.
     El camí que hi arriba és una mica accidentat.
     Els pins que hi ha prop de les coves perfumen l’aire d’aromes de resina.
     Vaig tenir sort, pel que m’havien explicat sempre hi ha molta gent.
     Ja se sap que no tots els visitants són curosos amb l’entorn.
     L’ajuntament de Torrelles es planteja regular-ne les visites.
     El que passa sovint, per culpa d’alguns incívics, els que estimen la natura no podran gaudir d’aquests paratges.
     No fa gaire, ja a la tardor, hi vaig tornar amb 3 companys de caminades.
     Uns cartells avisen que és prohibit pujar-hi.        Pugem-hi igualment” diu un dels caminants.
     “Ara ja som aquí” diu un altre.
     "I si quan arribem a dalt ens trobem un guarda?"
     “Li diem que no hem vist el cartell? Proposa un dels caminants.
     “D’acord, però sapigueu que ens fiquem a la gola del llop .


dimecres, 13 de novembre del 2019

Pacífics i desobedients

    Dia de reflexió. Tsunami proposa fer-ho col·lectivament i democràtica, entre a d'altres llocs a la plaça Universitat de Barcelona. Dr. Prats recepta música per la lluita.
     Una gentada s’està reflexionant a sobre. Gertrudis diu que:
 Si tothom calla
 hem perdut la batalla...
     A sota una farola, en Miquel del Roig improvisa garrotins i altres corrandes.
     La poesia de Joan Brossa és present a l’acte.  També la d'Enric Casasses dita per ell mateix.
     Amics de les Arts, amics del tsunami.
“Diu que un dia hi hem d'anar, que l'avisem amb temps,
però que té llits de sobres”.
     La Companyia Elèctrica del Tsunami repeteix que la seva música i la seva poesia és tossuda i obstinada:
...senyors que maneu tant:
si escopiu al cel, us caurà a la cara!
si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!
      David Fernàndez i la Dharma donen veu al poema de Jordi Cuixart:
“Resistir és vèncer
com estimar, voldrà dir sempre compartir”.
     Gent de totes les edats, escolten com el Salva Racero, dona la cara. 
     I com també ho fan la Montse Castellà, el Josep Bordas (de Pepet i Marieta) els Catarres...
     2 dies després, la tramuntana de la Jonquera es converteix en tsunami.
   Com passa després d’un terratrèmol, hi ha rèpliques del tsunami a Girona, Salt, Osona, Terres de l’Ebre, Barcelona i a altres punts de Catalunya i Euskal Herria.
     Es tallen carrers i carreteres.
     Incansables, pacífics i desobedients. “Tsunànimament alçats”.
     La lluita pels drets de totes les preses i exiliades s’escampa.
     El Tram Baix aturat i la policia esperant...

dimarts, 5 de novembre del 2019

La Victòria, sempre

    Amb tantes samarretes de lluita que utilitzem darrerament, gairebé havia oblidat les que feia servir sovint el segle passat.
   La que representa l’únic comandant que m’he sentit propi. Les he rentat perquè crec que les haurem de tornar a fer servir.
    Seu i parla “Sit and talk”
    Per la República i la llibertat.
    "Fins a la victòria sempre!"
    "Contra la repressió".
    Contra el soroll dels helicòpters tòxics.
    Els que embruten el cel de la tardor.
    És "la Força de la gent”.
     És protesta, no és violència.
    És democràcia, no és terrorisme.
Amb la Victòria sempre al cor.