Neu al cor

Ha nevat al cor de Catalunya. Montserrat és a prop del centre geogràfic del Principat. Per a alguns Montserrat és el cor i per als que hi busquen un sentit més espiritual, és l’ànima.

En tot cas, a les darreries de febrer, la neu, obedient al refrany popular, fuig com un llebrer, i allà on hi toca el sol es fon de pressa.

El caminant s’enfila muntanya amunt i passa pels llocs més obacs i ombrívols on la neu es conserva. Al Pla dels Ocells fa una aturada. Potser pensa amb algú amb qui havia estat aquí mateix. Una persona estimada que mai més deixarà les seves petjades a la neu.

La solitud i el silenci dels camins sovint ajuden a pensar en temes transcendents. En l’amor i en la mort. La mort és un dels anomenats misteris que més ens costa de superar mentre som vius. Tot i que de misteri no en té gaire, ja que tots sabem amb certesa que inevitablement ens ha d’arribar. Això no treu que quan se’ns en van les persones que estimem ens sentim abatuts, tristos, i a vegades enfonsats. Ens queda la memòria per anar tirant. Aquells records de la persona que ens deixa i que ens reconforten una mica. 

Pels camins de Montserrat, i encara més a altres rutes de muntanya s’hi troben diferents tipus de vianants. Els que passegen, els que caminen, els que corren i darrerament, cada cop més es troben els que kilianjornetegen. 

Han penjat una estelada als vessants de la Gorra Frígia i això fa pensar que alguns escaladors fan via cap el cim, mentre tots plegats fem via cap a la llibertat del nostre poble. En pocs mesos hem vist que la ruta cap a la independència de Catalunya s’ha accelerat, i ha canviat el pas.  Hi ha estones que sembla que la velocitat del procés sobiranista afluixa, i en canvi de sobte ens adonem que la història s’accelera i que estem fent passes kilianjornesques. 

Les històries sempre són emocionants i no sempre en sabem el final. Al camí de la Caputxeta Vermella l’esperava el llop. Al nostre camí ens trobarem una llopada sencera: el llop del Constitucional, que ens voldrà aplicar unes lleis contràries als drets que tenim com a poble. El llop d’algun militar caspós a la reserva, que expressa en paraules criminals el que molts dels que estan en actiu callen. Els llops famolencs de la premsa espanyolista adversa. Els llops que en lloc de dents tenen ribots i els llops que en lloc de parlar amenacen. 

Ens queda molt per enraonar i molta pedra per picar.

L’embranzida que hem pres és tan engrescadora que ja no té aturador. Que bordi la gossada. Els gossos són servils, obedients i fàcilment domesticables. Les persones han de ser lliures, cultes, i en l’aspecte de les seves justes conviccions: irreductibles. 

Delta del Llobregat

Seguim els nous camins que han habilitat fins la desembocadura del Llobregat, que van des de prop de l’aeroport del Prat fins el mar.

Fa alguns anys, per motius de l’ampliació del Port de Barcelona, la desembocadura del riu Llobregat va ser canviada del seu lloc natural. Esperem que el riu no recobri la memòria i retorni als seus camins mil·lenaris arrasant el que trobi al seu pas natural. 

Malgrat el canvi ambiental que suposà, molts ocells aquàtics han instal·lat la seva llar entre els canyissars. Al riu i als aiguamolls dels voltants hi poden pescar. Aquests ocells i molts d'altres fan companyia visual, i també musical, als caminants que passegen per la vora d’aquest delta. 

És l’origen de l’aeroport del Prat. Per a que els avions s’enlairin o aterrin sense perill de xocar amb cap impediment  és essencial una zona geogràfica sense accidents naturals propers, massa alts.

L’arribada d’avions, en aquesta època no és tan seguida com a l’estiu i altres dates en que es viatja més, i per això el temps de pas entre un avió i un altre, és d’alguns minuts.

La sensació ensordidora dels avions passant per sobre dels nostres caps, a vegades és espectacular. Algú va dir que els avions van ser la més gran manifestació artística del passat segle vint. Potser sí que la seva perfecció tecnològica i mecànica ultrapassa la seva funció de mitjà de transport per a convertir-se en una catedral voladora. 

Per a les classes populars de l’edat mitja, que acostumaven a viure en barraques o en cases sense les condicions a les que actualment estem acomodats, veure una catedral gòtica, amb les seves formes estilitzades i els seus vitralls de colors, havia de ser una emoció potser més espectacular que per a nosaltres veure un avió aterrar. 

L’admiració que algunes d’aquelles persones devien sentir pels seus arquitectes, potser era superior a la que nosaltres puguem tenir pels enginyers que van dissenyar i construir el Concorde (en pau descansi) o qualsevol plataforma de l’espai. 

Si ets a on arriben els avions, just sota la panxa d’aquests formidables ocells metàl·lics, d’unes quantes tones de pes, quan falten pocs segons per a que toquin el terra, has de reconèixer el mèrit de les persones que han construït aital enginy.

  Veritablement el segle XX ens va dur la possibilitat d’anar d’aquí a l’altra costat del món en poques hores.

Aparentment viatjar amb avió ofereix molts avantatges si no fos perquè... a vegades cauen.

fRegit

Enguany a Sants hem tingut un rei del Carnestoltes redundant. Per una setmana el rei dels poca-soltes ha coincidit amb el rei real de les Espanyes. No sé quin dels dos ha estat més esperpèntic.

Posats a triar em quedo amb el de Sants, per molts motius. El rei del Carnestoltes no mata elefants. El rei de Sants no roba al poble ni té gendres que imitin el seu ofici de lladre. Ni filles que cobrin sous desmesurats a la Caixa. El rei de Sants no té una dona cornuda i emprenyada.

El rei Sants no diu mentides sobre la llengua catalana, ni persegueix quimeres. El rei de Sants per una setmana ens ha caigut simpàtic. Per proximitat amb el Cap i Casal es mereixeria ser el Comte de Barcelona, més que el Borbó, que el deté gràcies al Franco. El rei de Sants té tot el dret a tenir amants, però si l’ha de portar a sopar, ho paga de la seva butxaca, i no de la nostra.

Mentre el Pitu, creador com sempre, del rei Carnestoltes de Sants, li clavava foc, pels altaveus de Ràdio Sants sonava un bonic poema del segle XIX, adaptat com a cançó pels Mesclat: “Si el rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll li tallarem”.

El rei de Sants ha tingut un bon final, ha acabat a la foguera. 

Els capricis del foc purificador han fet la resta. La corona ha estat de foc. 

Potser no es mereixia aquest final. Aquest rei no ha provocat retallades al poble perquè no ha viscut en palaus ni ha fet excessos a costa de les arques públiques.

El bisbe que li ha cantat les absoltes és un bisbe de pega, sense creus d'or ni anells caríssims, ni simpaties per al Rouco Varela ni els altres bisbes de l'Opus.

Mentre se li doblegava el cap pensava en una frase que a vegades utilitza la meva família: diu que es troba bé però el cap li penja. 
I és que a Sants des de sempre som republicans. I ens agrada més la marxa de festa que la marxa real.

I finalment ha perdut el cap. Ho sap tothom: el de Sants és el putu rei. 

IN- INDE

...Independència!

Sens dubte, a Catalunya és la paraula més repetida aquests darrers mesos, als carres i places, al futbol, als concerts de cançó i de rock...

Es crida i es repeteix tantes vegades i tan fort que ha arribat a oïdes dels que no volen que el poble català obtingui, si així ho vol democràticament, aquest anhelat desig de llibertat. I l’estat que fa 300 anys que ens oprimeix bellugarà tota la maquinària de que disposa per impedir-nos decidir.

De fet les mentides i les calúmnies ens han començat a arribar des de la major part de territoris de l’estat espanyol, esperonat per declaracions incendiàries contràries a la nostra independència. A mi no m’han sorprès gens les mentides. Les esperava.

El que m’espanta no és la mentida que ve de fora de Catalunya, sinó la veritat que es cou a dins. El pitjor enemic que té la llibertat el tenim entre nosaltres. Si independència és la paraula més escoltada els darrers mesos, mica en mica va essent desplaçada, d’unes setmanes ençà per una altra: corrupció.

Sóc optimista pel que fa a l’obtenció de la independència per la via democràtica, i al mateix temps, totalment pessimista pel que fa als temes de corrupció.

Dissabte passat, a Núria, el mal temps i el torb va impedir els centenars d’entusiastes independentistes que hi van pujar, encendre l’estelada que estava previst fer amb espelmes a l’esplanada del Santuari. A canvi es va poder fer dins d’un local de Núria mateix. 

No va ser un fracàs, va ser una metàfora del que ens està passant. Si no s'acaba amb la impunitat dels que perpetren el robatori constant de recursos públics a  Catalunya, sigui des de fora, o des de dins, estem construint un procés sobiranista de fireta. Com una mena de pessebre de la independència. La Candelera ha arribat. Hem encès moltes candeles, compte que no es desmunti el pessebre...

Lluitem simbòlicament contra el drac de l’espanyolisme sense adonar-nos que el drac que més mal està fent al procés independentista el tenim a casa. Si no som capaços d’acabar amb la corrupció, no assolirem la independència. Al que és pobre li és igual que l’escanyi una bandera amb dues barres que amb quatre. No serem independents si la diferència entre pobres i rics se segueix accentuant. No serem independents si els corruptes, siguin banquers, polítics o el que sigui, no acaben entre reixes.

No serem independents si no acabem amb aquesta caterva de senyorassos i senyorasses que ens estan robant els diners i les il·lusions.

Des de Madrid ens envien la mentida, com a arma per combatre la nostra llibertat. Des de Catalunya, la veritat de la quinta columna de la corrupció, és el torb que està alentint i desmotivant les il·lusions que es van revifar el passat onze de setembre.

El camí es dilueix. Podem cridar: In- inde- independènci-ja! Però abans, urgentment, cal tenir justícia social. Ja!