De groc natural i necessari.
Al meu barri, a Sants ja fa algunes
setmanes que hem tornat a reunir-nos a la plaça un cop per setmana per reclamar
la vostra llibertat. Amb màscara i distàncies.
Estimada Carme, benvolguda Presidenta
Forcadell,
La represa va acompanyada de la reivindicació
de llibertat. De la teva i la de totes les altres dones que com tu,
patiu presó, exili o repressió.
En veure’t arribar ens
vàrem acostar a la vorera per la que t’encaminaves cap a la porta del centre
penitenciari. “Presidenta! Presidenta!!”
Va ser un dels crits més unànimes.
Quan ja eres dins, no
devies poder escoltar la gent que des de fora seguia cridant. “És bona persona i és a la presó!”.
Em vaig emocionar. Altres dones ploraven. La
indignació de saber-te presa i la impotència de no poder-hi fer res més que
reclamar la teva llibertat amb pancartes i crits ens fa tornar cap a casa una
mica desanimats.
La idea no és la de
parlar de desànim. Al contrari. La reclusió per la pandèmia ha estat llarga,
però els valors es mantenen. Les mobilitzacions també. Els granets de sorra que
anem posant per a que arribi la justícia, algun dia serviran.
Aquest any
de foc absent
les flames
han durat poc.
Un desig
escrit amb vent
deixa una
rosa de foc.
Una abraçada
presidenta, consellera, diputada, exiliada, represaliada, encausada, presa...
Sempre amb vosaltres.
Salut i República!
