Quan fa poc que hem començat el
camí cap a la Mola, contemplo una de les roques més cèlebres la serra. Ben a
prop hi ha urbanitzacions que gairebé s’endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç
del Munt i l’Obac. Algunes de les cases llueixen, sense vergonya, piscines
plenes d’aigua en temps de sequera.
—Com t’estimes més que t’anomenin?
—li pregunto —. Cavall Bernat o Carall Bernat?
—Tu mateix —respon.
—Tampoc no voldria utilitzar un mot
que fes perdurar el fal·locentrisme.
—No t’amoïnis gaire per això
—diu —. La natura ho sap compensar.
Pugem tota una colla que hem
vingut expressament de Sants, de la Roca del Vallès, de Vic i de Barcelona, per dinar al restaurant de la Mola, abans que ens el tanquin.
Els que reivindiquen l’ampliació
de l’aeroport, els mateixos que volen fer una autopista que malmet, encara més,
una part del Vallès, ara diuen que les mules contaminen...
Contemplem el Mediterrani,
solcat per vaixells enormes que l’embruten cada dia.
El camí no es fa feixuc: divisem
Collserola...
el Montseny,
els venerables turons de
Montserrat
i els pirineus nevats.
L’arribada a Sant Llorenç del
Munt, per moltes vegades que s’hi hagi estat, sempre és un regal.
Les mules descansen després d’haver
carregat el menjar i el beure que serveixen al restaurant del cim de la Mola.
Abans de dinar contemplem, de
nou, les muntanyes des d’aquest mirador privilegiat. Entre elles la muntanya
germana de la Mola: el Montcau.
Vianda guisada o a la brasa... I
un porró al centre de la taula.
Fem el darrer cafè a la Mola.
—A reveure bonica.
—Fins aviat Carall Bernat, amb
restaurant o sense, tornarem.
Abans de marxar observem les
cases que hi ha a tocar del Pac Natural. El pitjor no és que fa anys s’hi van
acostar massa, sinó que se segueix construint. Aquells que han fet tancar el
restaurant, els donen llicència.
