Futurs

    El demà és una quimera. Ja no diguem el futur, així en general, que és molt més lluny.

    Hem fet alguna passa envers l’esdevenidor?

     Encara que vulguem anar al futur amb pas ferm, en realitat hi anem fent tentines.

    En la nostra caminada podem trobar un oasi enmig del desert. Un bell pensament entre un dia de dificultats.

     El que va succeir la setmana anterior ja forma part del passat.

     La vida et fa càstigs immerescuts.

     També et pot regalar alguns premis inesperats.

     Fem com si no ho sabéssim i... seguim endavant!

Jordi, Jordi i Jordi

     Jo estimo tres jordis. Tres jordis bons, que no han matat mai cap drac perquè són gent de pau.

    Tres jordis valents.

   A un l’estimo perquè parla molt bé. A l’altre perquè enraona molt bé. A l’altre perquè és el meu amic.

     A tots tres els estimo especialment perquè defensen els meus drets.

    Els estimo perquè per defensar la meva llibertat estan tancats.

    Però els vull lliures, els volem lliures, junt amb les altres 2 companyes, la Carme i la Dolors que també estan tancades i són innocents.

    Flors grogues per a elles.

    I flors també per a l’Oriol, el Quim, el Josep i el Raül, que també són forçats a ser fora de casa.

    El drac és enemic de la llibertat i del color que enguany la representa.

    Quin Sant Jordi més dolorós!

    Llum. Justícia. Llibertat.

Dia del petó

     Com s’explica un petó?

    No crec gaire en allò del “Dia mundial de...” però a vegades ho escoltem en algun mitjà i ens sorprèn que fins aquell dia no en sabéssim de la seva existència.

     Em passà la setmana passada, concretament el dia 13 d’abril que em vaig assabentar que és el “dia del Internacional del Petó”.

     Del primer petó.

      Del petó innocent.

     Del petó apassionat.

     Del petó d’amor.

     Del darrer petó.

Un santsenc a Horta

     El metro de Barcelona té una parada a la mateixa plaça Eivissa, al cor d’Horta.

     Sant Joan d’Horta és un dels molts antics municipis annexionats a la gran Barcelona a finals del segle XIX.

     Coneixia el carrer d’Aiguafreda, amb els seus safareigs, molt abans de que fossin tan cèlebres. 

     Pel que sap aquest carrer a vegades és molt concorregut, per gent d’arreu del món.

     Té sort, avui no hi ha turistes, ni tan sols visitants locals.

     Hi ha carrers que mantenen un aire molt pintoresc.

     I escoles amb un aire molt pretensiós.

     L’escola pública mostra el seu caràcter.

     Una gran part d’Horta  és a la muntanya. 

     Per això molts dels seus carrers són costeruts.

     El santsenc feia anys que no tornava a Horta. 

     De petit i fins que va ser jove hi venia sovint ja que hi tenia família.

     Passa pel carrer on vivien uns oncles. Un estiu el convidaren a passar uns dies amb els seus cosinets, com si anés de colònies. L’oncle havia construït una piscineta baixa i rudimentària, suficient per als infants. Gairebé fregant la panxa a terra, s’hi podia bucejar. La tieta, que a més li era padrina, el cuidava com si fos un més dels fills.

     L’antiga Font d’en Fargues és a un indret que resta abandonat. Potser això li infon un aire especialment romàntic.

     El santsenc es promet a sí mateix que no tardarà gaire a tornar a venir a revisitar aquest poble (cosí) germà.

El carrer del Puigmal

    Moltes poblacions de Catalunya dediquen un carrer a aquesta mítica muntanya del Ripollès. Concretament aquest és el de Ribes de Freser.

    Més amunt de Queralbs hi ha l’indret anomenat “Collada de Fontalba”. Un bon punt de partida per pujar fàcilment el Puigmal.

    El camí és ben senyalitzat, cal anar seguint les fites. 

    Ha fet una nit freda, el rierol que baixa del cim de l’Adou s’ha glaçat.

    Només cal superar uns 850 metres de desnivell.

   A mesura que es guanya alçada s'eixamplen horitzons: lluny destaca el Montseny.

    A l'altre costat de la vall del Freser: els cims de  Balandrau, Font Lletera, Pastuira...

    Amb els seus 2913 metres, el Puigmal és el cim més alt del Ripollès i de totes les comarques gironines.

    Per l’època que som, el penúltim dia de març, hi ha poca neu.

    Mirant enrere contemplem la serra Cavallera: ni una clapa entre el Taga i el Puig Estela.

    El darrer esforç per arribar al cim queda compensat.

   “Lo vell Puigmal d’espatlla rabassuda

és l’arx d’aqueixa altiva fortalesa...” 

    diu en una placa en Jacint Verdaguer al seu poema Canigó.

    He hagut de buscar què vol dir arx. És una paraula llatina que no apareix al Fabra. L’he trobada al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “La part més alta d'una fortalesa o castell”. Com un alcàsser.

    Hi ha un altre fragment del Canigó de mossèn Cinto, en una altra placa.

“De puig en puig pel coll de Finestrelles

s'enfilen del Puigmal a l'alta cima

tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar”

     El Pedraforca i la serra del Cadí son ben visibles.

   Deixem el carrer del Puigmal i tornem cap els carrers  de la ciutat, de la "terra baixa".

    Als carrers on seguirem reivindicant: el Puigmal serà sempre nostre!