En Giovanni, m’ha fet una confessió: “estic
enamorat de la Sophie”.
- Perfecte - li he contestat - Ja me la
presentaràs.
- És que no és tan fàcil. La Sophie és... és
una maniquí. - diu en Giovanni, amb una veu fràgil, entre insegura i
vergonyosa.
- Maniquí? Vols dir que és model? De
passarel·la? - li dic sense entendre la seva torbació.
- No és un maniquí de passarel·la, sinó
d’aparador...diu enrojolant-se.
- D’aparador? Vols dir que t’has enamorat
d’un nino?
- És una nina! Meravellosa! - fa ell. De
sobte se li ha il·luminat la cara. - Ens estimem - i segueix explicant-se - Ella
també m’ha confessat el seu amor. Com sabràs quan vaig arribar de Milà, vaig
trobar feina en uns grans magatzems, i hi vaig treballar poca cosa més d’un
any, fins que vaig muntar el meu estudi de dissenyador d’aparadors.
I va ser
així com la Sophie i jo ens vam conèixer. Després de muntar aparadors a les
principals ciutats del país, un dia la feina em va portar a una botiga de
Collblanc, a dissenyar l’aparador, i la vaig rescatar del magatzem. La tenien
arraconada, desvestida i trista. La vaig netejar, i amb el millor vestit de la
temporada, la vaig exposar al centre de l’aparador. Ella em va reconèixer que quan està despullada
en públic també passa vergonya, com la majoria de dones, però que amb mi no s’avergonyia,
perquè la vestia amb tendresa, i que quan la despullava, per a ella era com una
carícia. Fins que un dia les carícies van continuar...
- !!?? - Escoltant el to de veu d’en
Giovanni, m’adono que veritablement està enamorat, mentre ell segueix el seu
relat - Quan va acabar la temporada, vaig aprofitar el canvi de decoració de l’aparador
per endur-me-la a casa. Al començament la relació va ser molt bona, però un dia
ella em digué que volia tornar a treballar. I així fou com es passejà per
diferents aparadors de Catalunya.
Va estar a diferents barris de Barcelona.
També a Girona, a Tossa de Mar, a Tarragona, a Sitges... li agradava com les noies se la miraven i després
entraven a la botiga i demanaven: “Posi’m
la brusa i la faldilla del conjunt de l’aparador.” Aleshores se sentia contenta
de la seva feina.
També algun dia es disgustava, sobretot si lluïa peces de
llenceria, quan algun voyeur se la mirava massa descaradament des de l’altre
costat del vidre.
La Sophie era feliç. Ara treballava a un
aparador del barri Gòtic de Barcelona, i segons ella mateixa feia una de les
millors representacions de la seva carrera. Asseguda a una Vespa era l’admiració
dels vianants.
Malauradament, gairebé sempre totes les
parelles passen una crisi. D’ençà que estava al Gòtic li havia notat un canvi.
Ja no era tan afectuosa amb mi, quan l’anava a visitar. Un dia que l'observava
des del carrer, em vaig adonar de com se la mirava un client. Era jove, i per l’aspecte
semblava un estudiant. Devia ser estranger, ja que era molt ros, potser d’algun
país nòrdic. Ella no s’havia adonat de la meva presència i també se’l mirava.
I aquí
comença la part trista de la història. Em van telefonar per avisar-me que de
nit havien entrat a la botiga i que havia desaparegut la moto. Vaig córrer a la
botiga. M’imaginava que la Sophie devia estar molt espantada. El propietari de
la botiga només estava amoïnat per la desaparició de la Vespa, i jo no trobava
la Sophie enlloc. Se l’havien endut! El propietari va dir que per a què
volia un maniquí, un xoriço? Li vaig pegar un cop de puny i vaig sortir de la
botiga. La policia no tenia cap pista de qui podia haver estat el lladre, i
vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig parlar amb una indigent que dorm
al barri. Em va assegurar que la nit de l’atracament, havia vist la Vespa,
carrer Ferran avall, en direcció a les Rambles. I que qui conduïa era una noia.
En
preguntar-li si anava sola em digué que al seu darrere, de paquet, seia un
jove molt ros i guapo.
- Deus
estar destrossat - li dic.
- Ho he
estat, però darrerament, hi ha una morena que em sembla que quan la toco, em fa l'ullet...
