Tarda de sardanes

La Rafela amb l’ajuda dels caminadors arriba a la plaça on una tarda a la setmana, quan ve el bon temps, fan sardanes. Un home ja vell, però no tan com ella li cedeix un lloc a un banc. L’ajuden a seure. Mira els balladors.

Tanca els ulls, asserena el rostre i recorda. El so de la tenora la transporta molts anys enrere, abans de la guerra, quan era una nena i encara vivia al seu petit poble. A la festa major, quan sortien de Missa, feien sardanes a la plaça. Mentre els joves i els més grans puntejaven la dansa, els més petits corrien per la plaça, i jugaven a amagar-se. 

El Mateu, que era de la seva mateixa edat, tenia el costum d’estirar-li les trenes. Eren unes estirades suaus, no li feien mal. Com un recurs de carícia, en uns temps en que els nens no es podien acostar gaire a les nenes.

Obre els ulls i veu que s’han format unes quantes rotllanes. 

La cobla toca una sardana obligada per fiscorn, i involuntàriament s’adona que el peu segueix el ritme del tamborí. Li torna a venir a la memòria el Mateu. 

Eren anys de postguerra, de molt de treball i pocs guanys. Només tenien unes hores d’esbarjo els diumenges, i encara n’havien de gastar una anant a Missa. Aquell any les autoritats havien tornat a permetre fer sardanes per la Festa Major, després d’uns anys de prohibicions. 

El Mateu tocava el fiscorn a la cobla. Li havia dit que tocarien una obligada i que li dedicaria a ella el solo.

La primera vegada que es van fer un petó, va ser un diumenge de finals de maig. Havien anat a buscar ginesta a la muntanya. El Mateu, per galanteria li va agafar el feix que duia ella. “Deixa’m que t’ajudi”.

Després s’havien aturat a l’ombra d’un pi, i ell li descordava els botons de la brusa. Ella intentava evitar-ho i no podia. “Ens veuran Mateu”. Però ell no s’aturava. Després del petó li buscava el cos per sota les faldilles. “Això sí que no Mateu, que el senyor rector diu que és pecat”. “Pecat? -  es queixava el Mateu -  “Això diu el rector Rafela? Si és el que li fa ell a la seva majordona!!” Ella s’explicava sense gaire convenciment. “Diu que una noia s’ha de saber guardar”. El Mateu tenia arguments. “Doncs t’ho confesses i en paus!” Ella s’havia posat vermella. - “Quina vergonya explicar-li això al rector” El Mateu tenia solucions per a tot: “vés al poble de baix, que allà no ens coneixen”. I se sortia amb la seva. Com quan li estirava les trenes.

Aquesta mateixa sardana que ara toquen també la tocava el Mateu amb el fiscorn. Ell sí que sabia tocar. Quan acabava una obligada el públic aplaudia, i els balladors ho feien de cara a ell i havia de saludar, mentre amb la mà assenyalava la resta de músics, i amb la mirada la buscava a ella.

Es van traslladar a la ciutat. Han passat molts anys. De tot han passat massa anys. Les cames gairebé no la sostenen, però asseguda pot seguir el ritme amb el peu. La vida, pensa, no té gaire sentit. I tot plegat per anar a raure al cementiri.

L’aire li porta olor de ginesta. Una noia en porta un ram a les mans. És la olor d’un petó furtiu als llavis. En un gest de distracció, assaboreix el petó de ginesta que li ha portat l’aire. S’aixeca, i al compàs de les notes del fiscorn, que ella sap distingir entre els sons dels tiples i les tenores, s’encamina cap a la residència. I somriu de nou a la vida.

El sol entra pels carrers

La nit ha desertat, fa estona que la llum de l’alba il·lumina la ciutat, però encara faltava que el senyor entrés pels carrers. Ho fa de puntetes, sense fer gaire soroll, per si algú, rere les persianes vol allargar el son d’una il·lusió nocturna.

Els carrers canvien de vianants. Els que retornen a casa després d’una nit de festa es creuen amb els que van a donar el call a la feina. Un treballador es mira amb ulls clucs el contrallum i s’imagina la fotografia. La fa realitat amb l’ajuda d’una Panasonic de butxaca.

S’obre pas entre olors de croisSants i de coca ensucrada. Trepitja llambordes lluents, de grocs rogencs i d’aigua neta que s’ha endut restes de cervesa de la nit anterior. 

Algunes gavines s’embadaleixen amb la llum del sol naixent. Un colom mascle ronca el seu amor a la femella. Fa poques hores ella li havia dit “bora nit amor, fins demà” i ara ell la desperta amb un petó al bec. Besades de besses i batec d’ales. 

La velleta serratiana, “que pansideta, cap a l’església va caminant”, es creua amb un musulmà, que s’ajup cap al seu orient.

Una dona apaga la darrera cigarreta mentre espera l’últim client. Fan un amor de lloguer, petons de nicotina, abraçades de supervivència, de vi i de cendra.

Algú voldria oblidar per sempre la fosca i endinsar-se als colors.

Una senyora, fidel a la seva cita diària escampa mig d’amagat molles i gra pels seus coloms, i els regala un dia més d’ales de vida i llibertat.

Es creua amb el repartidor de diaris. Les portades mostren assassinats que deixen un rastre de tinta fresca i sang seca.

Els carrers esdevenen escletxes de llum, fonts de claror que escampen vida. El personal de neteja rega els carrers per a que floreixi la vida. La fertilitat d’una ciutat també necessita l’aigua. Potser són ells els qui donen corda cada matí a la ciutat.

Augmenta la remor de cotxes i de les motos. Al carrer Petritxol hi ha una persiana mig oberta. Somnis de nata i xocolata per als nuvis matiners. 

Una noia seu a un portal de la plaça del Pi. És filla de la poesia, de la poesia i la passió, de la poesia i la música, de la poesia i l’amor.

Es fonen paraules i instants, profunditats i cants de merles, reneixen els atzars, les heures drecen esperances, el bolígraf dibuixa utopies.

Quants anhels que porta la llum del sol a les seves entranyes! 

El jorn resta agraït a la llum d’un astre de bell llinatge.

Remembrança al Cadí

En entrar al Prat del Cadí, l’Estanis es troba immers en una sensació de pau. Quan hi arriba té la mateixa impressió que la que té aquell que torna a casa. No pot evitar pensar en l’Eugènia. L’herba li recorda la seva olor. Els boscos dels vessants del Cadí li fan accentuar el seu enyor. Es mira les congestes de neu a les canals, que llueix, entre les ombres de la roca, amb un esplendor incomparable. De lluny veu arribar una figura. 

Baixa la tartera de la congesta de la Canal de l’Ordiguer. Aleshores se n’adona que, curiosament no hi ha ningú més al Prat. Ho troba estrany. Normalment a la primavera sempre hi pugen altres excursionistes a admirar aquest paratge. La figura travessa la darrera clariana que hi ha al bosc abans d’entrar a l’immens prat. Una mena d’atracció l’empeny cap al centre de l'esplanada.

Ja de lluny s’adona que la persona que baixa del Cadí és una noia... és ella! Es troben al mig de l’herba de la plana.

- Eugènia, quina coincidència que ens tornem a trobar justament aquí!

Ella s’ha aturat just abans d’arribar a tocar-se, amb una mirada lànguida i una mica trista.

- Com és que has tornat Estanis? - li diu inexpressivament.

- Hi vinc sovint, a recordar. - Aleshores se n’adona. - Eugènia, vas descalça!

- Vens a recordar el dia de l’accident?

- Accident? Deixa’m pensar... ara que ho dius... estàvem pujant la Canal de l’Ordiguer, oi? Però no puc recordar res més! - es mira la noia i la veu ullerosa. - Eugènia agafaràs fred als peus! Has baixat la congesta descalça?

Fa una passa cap a l’Eugènia i ella fa un pas enrere.

- Que no te n’adones que tu també vas descalç?

- No serà un somni això? –diu l’Estanis després de mirar-se els peus.

- De veritat que no recordes res? Anàvem encordats...

-Volíem pujar el Baridana per l’Ordiguer i baixar per la Canal del Cristall. Oi?

- No hi arribàrem mai Estanis. Fes memòria. -Diu ella sense canviar la greu expressió, amb un to suau, gairebé alliçonador.

- Han passat molts anys, ja no ho puc recordar.

- Hi ha casos en que els accidentats no saben exactament el que els ha passat. – diu l’Eugènia pacientment. I afegeix - No se’t fa estrany que no hi hagi ningú més?

- D’això sí que me n’he adonat!- diu satisfet l’Estanis, i torna a fer un pas cap a ella. Deixa’m que t’abraci.

Però l’Eugènia es fa enrere. - No insisteixis Estanis. Rumia una mica. On has dormit avui?

- Ara tampoc no ho recordo! Suposo que aquí a la Cerdanya... no ho sé, potser a Bellver o a Prullans, com fèiem sempre.

-Tu ho has dit... com fèiem. - He de marxar, i a tu també et convé anar-te’n. Pensa Estanis, pensa!

La veu allunyar-se. Cap a les tardes ennuvolades, cap els misteris de les canals de la serra. Ell s’abandona als seus enyors mentre veu minvar la llum de la tarda, mentre s’endinsa als silencis de les ombres. Es fon en els idil·lis florals que guarneixen d’una manera incomparable el prat. Pensaments terribles el sotgen i no l’espanten. Els núvols de la tarda s’encenen just abans d’apagar-se definitivament. Els colors més vius van mudant cap a les ombres blavoses. Tot el paisatge esdevé obaga. El dia s’esfilagarsa... com la vida!

Un ocell tocatardà refila el darrer cant.

L’Estanis, pensa que l’Eugènia té raó, que és hora d’anar a descansar. Des de Prullans es mira la serra. 

Té la percepció que una llàgrima li llisca per la galta. Ha arribat al mai més. I tanca els ulls.

Primer de maig del 2014

Cada any, pel Primer de Maig, les treballadores i els treballadors reiterem les nostres demandes de justícia social. Si acabem amb la corrupció no caldrà fer tantes retallades, i invertir en la veritable ocupació. Sabem que el govern concedeix ajudes, amb diners públics a escoles d'èlit, entre elles algunes de l'Opus Dei. Seria més lògic invertir aquests diners  en reduir retallades  en l'ensenyament públic, i això fomentaria nous llocs de treball. 

 Estem a les portes de la llibertat. La nostra via pren velocitat. La possibilitat de tenir ben aviat la independència del nostre país és cada dia més propera. Potser l'any que ve ja tindrem a tocar la República Catalana. Una república solidària amb els necessitats. Una república que acabi amb aquestes desigualtats socials que malauradament hi ha al nostre País. 

Actualment Catalunya és una de les regions d'Europa amb més desequilibri social. A Catalunya, potser  per la inèrcia de l'Estat espanyol, conviuen els rics més insolidaris, d’opulència insultant, amb la pobresa infantil, i la de la gent gran. En definitiva, amb la pobresa. Amb joves que s'han de guanyar el futur fora de Catalunya. Amb un atur descontrolat que sembla que fins i tot el nostre govern cultiva, quan permet luxes innecessaris a costa de retallades encara més innecessàries.

La lluita per l'emancipació nacional va lligada, necessàriament amb un estat del benestar que ens estan robant per a regalar-lo als especuladors i a la banca sense escrúpols. Que el nou Estat d'Europa sigui mirall per les altres nacions. Que Catalunya sigui pionera en el redreçament social.

Algú diu que la Via cap a la nostra llibertat nacional ha d’anar deslligada de les reclamacions de més igualtat social. Si volem que la classe treballadora o assalariada s’afegeixi engrescada i entusiasta a la demanda de la naixent República, també ha de tenir veu. 

Es preveuen més sacrificis. El dret a decidir ha de valer en tots els àmbits, i la classe treballadora ha decidit que no permetrà seguir sent explotada per sempre. L'ajuda no ens vindrà del cel.

La Via està posada, la màquina ja corre. No ens podem deixar cap vagó. S’han d’eliminar els cotxes de primera classe amb senyorassos asseguts còmodament en amplis sofàs mentre hi hagi gent dreta.

He collit una rosa
i l’he posada
a la bandera. 

Una rosa roja, del mateix color que la bandera de la lluita obrera.