A mitjan novembre el Quim em
proposa d’anar a fer el Pedra Picada, al Montgrony. Dos sospitosos habituals, l’Enric
i el Francesc ens acompanyen encantats, com jo mateix. Ara que visc la meva tardor, em
fa goig tornar a aquest lloc tan màgic on vaig pujar, per primera vegada, una
primavera de fa 60 anys. Pugem pel coll Roig, fent un
tomb per paratges que em semblen inconeguts. Quin plaer admirar, de bon matí,
els cims del Berguedà des d’una balconada del Ripollès. O els del Vallès Oriental. Rere les boires d’Osona: els cims del Montseny. I els turons del Vallès
Occidental i el Bages: la Mola de Sant Llorenç i Montserrat. I des del cim del Pedra Picada de 2.045 m. (o Costa Pubilla com també l’anomenen) veure un dels gegants dels Pirineus del Ripollès
i l’Alta Cerdanya: el vell Puigmal. Hauria d’estar nevat, la sequera no perdona. Als vessants del Coma Ermada passen
les hores. A l’horitzó endevinem
alguns cims de l’Urgell i el Solsonès. —Ara que han marxat els núvols,
passa’m el llarga-vistes per gaudir del Pedraforca. La tarda s’ha tornat brillant.
Un refugi per als nostres sentits. La tardor ens ofereix or líquid. Nosaltres fa molts anys que sovintegem
aquests paratges. No és res comparat amb qui ja hi va construir fa més de 1000
anys. Baixem per les escales que va
fer construir el llegendari Comte Arnau. Després, no va pagar als obrers, cosa que, entre altres malifetes, el condemnà.
Ens ho conta Joan Maragall: — On us van donar posada, comte Arnau?
—A l'infern me l'han donada.
Per les males llambregades,
per les males cavalcades,
per soldades mal pagades.
Al bosc de Montgrony hi resta la seva petjada
petrificada. Quan em falti color a l’ànima, tornaré a pujar al Montgrony.
A mitjan novembre el Quim em
proposa d’anar a fer el Pedra Picada, al Montgrony.
