Cavalls

  El meu pare treballava d’escrivent a la fusteria del Foment d’Obres i Construccions, que era situat entre la Gran Via i la carretera del Port, gairebé enfront de l’estació de la Magòria. Quan ens duia, als meus germans i a mi, a visitar el Foment ens acompanyava a les quadres, que eren immenses, on hi havia els cavalls dels carros de les escombraries. Jo els veia molt grossos. També hi havia els de muntar, molt més esvelts i elegants. Els meus germans i jo ens n’hauríem emportat un cadascú: un de blanc, un de ros i un de negre, per a diferenciar-los.

-         No ens cabrien a casa – deia el pare, amb tota la raó. I jo em vaig quedar rumiant una solució per a tenir un cavall.

  Alguna vegada havíem vist com ferraven les potes dels cavalls, i després els pintaven de negre l’exterior dels unglots. Acabats de pintar semblava que anaven amb sabates de xarol. Recordo l'olor que se sentia a les quadres: la de les ungles retallades, la de la suor dels animals, la de la palla i també la dels fems... I la de cuir dels guarniments que  feia el taller on els basters arranjaven les corretges i altres estris de pell.

  La fàbrica del Foment era molt gran, com una ciutat a dins del barri: naus llarguíssimes, cotxeres, magatzems, tallers, i tot comunicat per carrers empedrats amb llambordes, com si fossin els de la resta del barri, i entremig, grans patis on hi havia aparcats els carros dels escombriaires.
  En aquella època els escombriaires encara anaven en carro i cavall, i els veïns baixaven la galleda de la brossa al carrer, quan sentien el toc de la seva trompeta, i ell abocava el contingut de la galleda directament al carro. Aleshores encara no es posaven bosses de plàstic a l’interior dels cubells. Com a molt la gent folrava la galleda amb papers de diari: el Ciero, el Correu Català, el Brusi... Més que una trompeta el que feia sonar l’escombriaire era una mena de corneta, i el seu so es va fer tan popular, que fins i tot a les actuacions de pallassos, quan el pallasso blanc bufava la primera nota del saxofon, l’altre, el que nosaltres anomenàvem pallasso tonto, cridava (en català, tot i que en aquella època els espectacles públics havien de fer-se en castellà) “l’escombriaireeeee!”

  La diada de Sant Antoni, a les quadres el moviment era total. Es guarnien els cavalls amb els millors arnesos, se’ls posaven campanetes i picarols al coll, els pentinaven la crinera i la cua, si calia els la retallaven, com si fossin a cal barber, tot i que els cavalls tenien la sort que no els passaven la maquineta pel clatell com ens feien a nosaltres. Se’ls raspallava la pell del llom i de les potes, i es netejaven els carros i si calia es repintaven les rodes. Tot a punt per als Tres Tombs.

Em feia una gràcia especial una quadra on hi havia altres espècies més petites: rucs i ponis. Aleshores vaig trobar la solució!

 – Un d’aquests sí que ens hi cabria oi?