El
Carles diu: jo que no sóc poeta goso escriure un poema tendre, amb tinta verda
en un full, abans de fer-ne una barqueta de paper.
La
tramuntana, el vent del nord, em fueteja la cara, el vent del cor, nostàlgic, traspua enfora. Contraposició de forces. La de les onades, la de la tramuntana,
la de l’escuma blanca.
S’han
acabat els nostres estius Maria del Mar, et sé propera a les platges, a les del
Cap de Creus, les de Tossa, les de la Barceloneta, del Prat i Tarragona.
Que
els vaixells, com el de paper, avancin a
contravent pel mar embravit.
Que
les ones generoses et facin arribar les llàgrimes tristes del meu cor, la sang
dels meus precs, la persistència de la meva esperança, el consol per als mals
d’amor i els mals de desamor.
De
matinada la Maria del Mar camina descalça per la sorra de la nostàlgia, per les
platges de la Barceloneta.
L’acullen les gavines, ha acomiadat les orenetes, ha
tirat molles als coloms, ha parlat amb els corbs marins.
Li sembla veure entre
les ones una barqueta de paper. Algú hi va escriure, però l’aigua ha estovat el
paper, ha diluït la tinta. A quins temporals s’ha hagut d’enfrontar? Quantes
llàgrimes l’han destintat, i ara intenten seguir la història?
Quan
recull la barca, se li desfà el paper a les mans. Se li desfà l’ànima. Unes
preguntes s’entrecreuen. El temps, la
cara al temps, els ulls del temps.
Ha d’esperar que el vent li dugui la
resposta?
Escolta
una veu que li diu: “bon dia”.
Es
gira i uns ulls es troben.
