dilluns, 26 de setembre del 2016

Maria del Mar ( i 2)

  El Carles diu: jo que no sóc poeta goso escriure un poema tendre, amb tinta verda en un full, abans de fer-ne una barqueta de paper.
   He deixat anar a la nostra platja la barqueta de paper amb el teu nom escrit, entre les estrofes i versos del poema.
   Com si busqués una oportunitat em submergeixo en el teu nom, Maria del Mar, mania del mar.
   La tramuntana, el vent del nord, em fueteja la cara, el vent del cor, nostàlgic, traspua enfora. Contraposició de forces. La de les onades, la de la tramuntana, la de l’escuma blanca.
  Onades que ballen a l’alta mar, amb la força del rock and roll, amb l’aire de la sardana.
  S’han acabat els nostres estius Maria del Mar, et sé propera a les platges, a les del Cap de Creus, les de Tossa, les de la Barceloneta, del Prat i Tarragona.
  Que els vaixells, com el de paper,  avancin a contravent pel mar embravit.
  Que les ones generoses et facin arribar les llàgrimes tristes del meu cor, la sang dels meus precs, la persistència de la meva esperança, el consol per als mals d’amor i els mals de desamor.
  De matinada la Maria del Mar camina descalça per la sorra de la nostàlgia, per les platges de la Barceloneta. 
  L’acullen les gavines, ha acomiadat les orenetes, ha tirat molles als coloms, ha parlat amb els corbs marins. 
  Li sembla veure entre les ones una barqueta de paper. Algú hi va escriure, però l’aigua ha estovat el paper, ha diluït la tinta. A quins temporals s’ha hagut d’enfrontar? Quantes llàgrimes l’han destintat, i ara intenten seguir la història?
    Quan recull la barca, se li desfà el paper a les mans. Se li desfà l’ànima.         Unes preguntes s’entrecreuen. El temps, la cara al temps, els ulls del temps
   Ha d’esperar que el vent li dugui la resposta?
   Escolta una veu que li diu: “bon dia”.
   Es gira i uns ulls es troben. 

dimarts, 20 de setembre del 2016

Estrella de Mar (1)

  El Carles i la Maria del Mar es van partir una cervesa a la platja de les Pedretes.
  Ell va llençar la xapa a l’aigua. L’onada se l’emportà.
    - No facis això, no veus que embrutes l’aigua? No t’adones que mates el mar?
    - No serà per mi que morirà el mar - diu ell mentre es llença a l’aigua.
    - Vols dir que la trobaràs? Està fosquejant.
  Han passat mesos. El Carles va perdre la xapa al mar, i es va deixar perdre la Mar. I ara ran del mar llegeix un poema que ella li dedicà.
   Són paraules en moviment, lletres que respiren com la mer de Debussy.
Té present la Mar enfocant el moll de les barques, un dia de tramuntana.
I guarda la fotografia que va fer.
       - No em vull comprometre - recorda que li va dir ell mateix. - “Que burro que vaig ser” - es lamenta ara.
    La veu eixugant-se una llàgrima.
    - Són esquitxos del mar- diu la Maria del Mar mentre s'eixuga la galta amb  la mà.
    La Maria del Mar passeja per la platja de les pedretes. El mar li ha tornat la xapa.
   La recull, se la mira. És tota rovellada. Ni tan sols reté l’amargor de la cervesa. Només és salada, com les llàgrimes. 
   Tanca el palmell de la mà. No la vol retornar a l’aigua. Quan trobi una paperera la llençarà.
 Ha passat mala nit.
 Al matí el sol brilla, la tramuntana segueix bufant i la lluna plena és a punt de pondre’s.
   A la bandera oneja una estrella.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Tarda daurada

   Recordes aquella tarda d’estiu que s’allargava, i encara dura? Aquella tarda daurada, amb el cel de color de cervesa, amb els somnis que es confonien amb els esquitxos del riu?
   L’aire net, sense ni un bri de pols, sense ni un bri de recança, sense ni un bri de fatalitat...
  Qui et tornarà a estimar com aquella tarda? Qui em tornarà a fer llum com la que em feia la proximitat del teu cor? Quan tornarem a creure en els follets del bosc, en les encantèries del riu?
   Quan 20 minuts d’una tarda duraran una altra vegada una eternitat?
Sessió doble sense talls per la publicitat. El camí ens arrossegava cap a la realitat de les muntanyes.
   Quan tornarem a escoltar els laments de la granota?
      - I si és un príncep encantat?
       - No feu broma que us estic escoltant! Esteu espantant les mosques i em quedaré sense berenar...
      - De veritat que ets tu, granot,  qui parla? I no ets un príncep?
     - Digue’m lletja, digue’m llefiscosa, però no m’insultis!! Per res canviaria la meva vida, prop del riu, caçant insectes, remullant-me de tant en tant, deixant-me estimar per alguna granota... Vosaltres esteu de pas per aquí...
“...Aquí sóc feliç! Sense cobertura, sense telenotícies sagnants, sense internet, sense modes, sense diners, sense banquers corruptes. Només escoltant la música de l’aigua, la dels ocells, els raucs dels altres granots, la contemplació de la bellesa de les anques d’una bona granota, la perfecció de l’ombra de les falgueres, la frescor de la matinada, el nedar nerviós dels capgrossos...”
   Recordes quan vàrem marxar sense fer soroll, deixant que la granota seguís caçant insectes? 
   Quan menjàvem maduixetes acabades de collir?
   Quan ens enfilàvem als cims, quan remullàvem els peus al riu? Quan a cada esquitx d’aigua fèiem un desig?
   Quan ens preguntàvem on anaven els avions?
    Quan ens preguntàvem quan seríem lliures?
   Embriagats sense ressaca.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Frases fetes

Tomàquets de pera

L'efecte papallona

Tocada del bolet

Plou i fa sol

  Dutxa d’aigua freda    (foto: Mireia Pujol)

De soca-rel

Camí de Sant Jaume

La casa de la pradera

Arpes del Bosc (“L’emigrant” de Jacint Verdaguer)

El meu Poble i jo (de Salvador Espriu)