diumenge, 29 de juny del 2014

Grocs de juny

S’acaba el meu mes. El mes més madur. Hem viscut un mes embolcallats de grocs. 
Grocs de blat madur, de préssecs, prunes i albercocs. 
És el mes en que les acàcies - ascàcies que diuen en algunes comarques - vesteixen de groc les seves branques i els terres dels seus voltants. Aquells flocs grocs que l’estació ha deixat caure aleatòriament al terra d’un carrer o una plaça, i l’harmonia és total.
Grocs de flors que han guarnit els prats del Berguedà, del Ripollès, dels Pallars i la majoria de comarques. I que contrasten amb d'altres colors de la natura.
Vaig néixer entre revetlles, quan les cendres del foc de Sant Joan encara eren calentes i els vailets recaptaven més fusta per al foc de la revetlla de Sant Pere, quan se celebrava gairebé amb tanta força com la de Sant Joan. Són espurnes vives.
La plaça de Sant Felip Neri, a primera hora del matí, quan la calma és absoluta fa olor, gairebé imperceptible, de la flor de l’acàcia. 
S’han escrit versos de silenci a sobre les llambordes. Més tard arriben els turistes, i també els barcelonins a llegir-los.
Les flors surant sobre l’aigua de la font són petons a l’aigua, carícies fresques al migdia.
És el mes de l’oucomballa i de les catifes florals a moltes viles. En aquest cas els grocs i la resta de colors han estat posats artísticament i meticulosament pels amants de les flors.
A Sitges encara resten les paletes del Rossinyol per guarnir de colors els carrers. Han transportat el color del blat al centre de la vila, mentre a les vinyes madura la malvasia.
Les portes de l’estiu són obertes de bat a bat. Els grocs donaran pas al seu color diametralment oposat i òpticament complementari, i ens endinsarem als immensos blaus del cel i als verds dels camps i del mar. Que un bon vent ens infli les veles per navegar aquest estiu. És decisiu.

dissabte, 21 de juny del 2014

Garrotins republicans

Al garrotin al garrotan
De la vera vera vera de Sant Joan.
Al garrotin al garrotan
De la vera vera vera de Sant Joan.

Per imposar el rei Felip
A mida han fet una llei.
No escolten que el poble ha dit:
Catalunya no té rei.

Al garrotin al garrotan...
S’ha fet una votació
A la ciutat de Girona
No a la princesa Borbó
Encara que sigui mona.

Al garrotin al garrotan...
Mai no es cansen de robar
Una altra porta que es tanca
Que no ens volen retornar
Els papers de Salamanca.

Al garrotin al garrotan...
Massa desWertgonyiment
La immersió ara l'escanya
Defensem l’ensenyament
I corrent marxem d’Espanya.

Al garrotin al garrotan...
 Per ‘nà en contra el català
A les Illes hi ha un sapastre
El farmacèutic Bauzà
Vol matar de fam en Sastre.

Al garrotin al garrotan...
 Si volem beure un bon whisky
Del bourbon mai res de res
Que aquí prefereix tot quisqui
Beure’s un bon escocès.

Al garrotin al garrotan...
Foto biciclistes: Joaquim Pujol G

Caramels emmetzinats
Ofereixen cada dia
Ens els donen a grapats
I en diuen Tercera Via.

Al garrotin al garrotan...
Se’ls  nota massa el llautó
Amb el no-finançament
Si ofeguen nostra nació
Em declaro independent.

Al garrotin al garrotan...
Parlant de coses boniques
Que els agradi a la canalla
No calen joguines riques
Millor és beure l’Oucomballa.

Al garrotin al garrotan...
A la Diada Nacional
Seguirem fotent cridòria
Al món fem-los el senyal
Amb la V de la victòria.

Al garrotin al garrotan...
Que no vulguin fer més pena
Tenim dret a decidir
Per això per al nou ena
Els direm que sí i que sí.

Al garrotin al garrotan
De la vera vera vera de Sant Joan.
Al garrotin al garrotan
De la vera vera vera de Sant Joan.

dissabte, 14 de juny del 2014

Entre cirerers


L’Òscar camina per entre els horts de cirerers de Torrelles del Llobregat.

En passar pel davant de la cabana de pedra seca s’hi atura una estona. Respira l’aire de les flors properes. Veu al fons la serra de Collserola. Quan entraven a la cabana encara no hi havia la torre de comunicacions.

Els cirerers que fa temps va veure florir, van fer les primeres cireres, petites com l’esperança, verdes com els ulls del seu amor. I ara són fruita vermella i madura. En aquesta cabana és on ell i el Míguel van entrar ja fa anys per dir les coses pel seu nom, per estimar tal com els demanava la naturalesa, tal com estava destinat, sense complexes, només seguint els instints de l’amor.

Els seus sentiments vivien soterrats, i pressentien la mentida. Al principi de tenir aquestes sensacions intentava redreçar la pell  esverada pel desig cap una altra direcció. La que la resta de gent en deia normal o natural.
Ara, quan llegeix la frase “Dret a decidir” a tot arreu, recorda quan el Míguel li xiuxiuava a l’orella que ells tenien un dret inexcusable per a decidir el que el seu cos reclamava i que les lleis de l’època li negaven. I que segueix negant l’Església i altres institucions o països que estan ancorats en prejudicis de l’antigor.
Quan el mateix Òscar li plantejava dubtes morals, el Míguel sempre tenia una frase que els aclaria: “algú pot curar el cirerer per a que deixi de fer cireres i es dediqui a fer taronges?”. “Qui pot demanar a la pluja que no mulli o al sol que no escalfi?”.
El Míguel havia transformat l’atzavara del seu cos en un jardí de flors. Ell sol hauria estat incapaç de plantar cara als prejudicis dels altres. De fer el cor fort per reorientar la seva vida. “Abans de conèixer-te jo era més trist que la meva ombra” li deia. Tu has estat el trèvol de quatre fulles que necessitava la meva vida.
Un pagès se li acosta i fixa la seva mirada severa en la bossa que du l’Òscar a les mans. “Escolteu mestre”, pregunta inquisitorialment, “Què hi porteu a la bossa?” L’Òscar no s’ofèn. Comprèn que alguns pagesos de la zona estan escarmentats pels robatoris de fruita. No duu cireres a la cistella. Obre la bossa i en treu una urna. El pagès gira cua i el deixa sol. Ell mira com s’allunya pel mateix camí on tantes vegades havia passejat amb el seu amor.

 Destapa la urna i encarat a les roques de Cervelló, aboca les cendres. S’escampen les frases que es deien a la cabana:
La teva pell, prat d’esperança.
Les meves mans són com el vent
que empeny una passió on descansa
el meu cor i la meva ment.
Arriben les primeres calors de l’any. Les flors es pansiran. El Míguel sabia el nom de totes les flors, a l’Òscar se li obliden. Ell en diu senzillament la flor dels angelets. En talla una i la bufa. S’escampen les cendres i els angelets de la flor. Records que l’aire despentina.

divendres, 6 de juny del 2014

Amor a la Pera

Són els primers dies de juny i el blat ja és a punt per ser segat. En Feliu veu arribar la Rosa pel camí que voreja el camp de blat. Feia anys que ella no havia tornat a la Pera.
La Rosa va néixer a Girona però vingué a la Pera després de la guerra, quan només tenia set o vuit anys. La seva mare havia mort, segurament degut a la misèria de la postguerra, i de tants anys acumulats de patiment, i de menjar les sobres del ranxo dels soldats del quarter de Palau-sacosta.
El seu pare era tancat a la presó perquè havia tingut responsabilitats sindicals abans de la guerra, i els falangistes el delataren. La Rosa i el seu germà de 5 anys van quedar sols. La poca família que els quedava se’ls van repartir. El petit es quedà amb una àvia, que vivia a la part vella de Girona i que prou feina tenia a cuidar l’avi malalt, i a ella la van enviar a un mas dels afores de la Pera, a casa d’uns cosins llunyans. La van acollir una mica de mala gana. Al mas hi havia molta mainada, la masovera era vídua i ella era una boca més.
En Feliu, tot i que era el petit de la casa, té tres anys més que ella, i quan eren petits no jugaven junts. Era la cosineta pobra, la que tenia el pare a la presó, i com la resta de família no li va fer gaire cas.
Quan la Rosa portava uns mesos vivint a la Pera, l’àvia de Girona li va fer saber que extraordinàriament podia visitar un dia el pare a la presó.  La masovera  del Mas li va dir que si hi anava ja no calia que tornés, que en aquella casa, que sempre havien estat carlins, no volien saber res de republicans. I va anar així. La Rosa visità el seu pare i demanà a l’àvia de quedar-se amb ella i el seu germà a Girona. I van fer un lloc al petit pis del carrer de Sant Josep, prop de la muralla de pedra.
Han passat quinze anys i en tot aquest temps en Feliu i la Rosa s’han vist poques vegades. Es troben just al petit pont de pedra que travessa la riera. A baix hi ha dues dones que renten roba, aprofitant el poc cabal que baixa en aquesta època de l’any.
-      Rosa, si ja ets una dona! - diu mirant-se-la de dalt a baix.
-      Tu també estàs canviat, Feliu. – diu ella sense gosar acostar-se-li. De petits, quan es trobaven es feien petons a les galtes, i ara li faria vergonya.
-      Que vens al mas? – diu ell, fent un gest amb el cap, mentre amb la mà assenyala la masia que és a mig quilòmetre.
-      Sí. Vinc de Rupià... de visitar uns amics i he pensat que feia anys que no us veia ni a ta mare ni els teus germans. No ens veiem des de que es va morir la teva germana.
-      El tifus!! Gairebé se m’emporta a mi també. Vaig estar un temps...
-      M’ho van dir. Pel que comprovot, ja estàs bé, oi?
-      No creguis. Després vaig tenir un accident, la roda del carro em passà per sobre la cama.
-      Te la vas trencar?
-      Sí, i degut a això no haig de fer el servei militar. Però no m’impedeix fer res. Vaig a tot arreu amb la bicicleta. T’acompanyot al mas?
-      Però ara en vens, oi? No anaves al poble?
-      Tant se val. Ja iré més tard.
Arriben al mas. La masovera, és dona de poques paraules, i aviat torna a entrar a la cuina a seguir el que estava fent.
-      T’acompanyot a l’auto de línia. – diu en Feliu.
-      Primer vull arribar-me a la Pera. Fa anys que no li entaforot el dit al sot de l’hermosura de la cara del bandoler.
No se n’adonen i ja són a la cantonada on hi ha la cara. Han vingut fent broma. La Rosa és de rialla fàcil.
-      Ets molt divertida Rosa! – diu en Feliu amb un to que no pot dissimular la seva admiració.
-      Ho dec haver heretat de ma mare. El que més recordot d’ella és que rivia molt.
La Rosa no arriba ni fent puntetes a posar el dit al forat de la barbeta del suposat bandoler.
-      T’ajudo – diu en Feliu mentre l’agafa per la cintura i la fa volar fins a l’alçada de la cara. - És una llegenda. Potser no és la cara del Joan Serra. Encara que li deien “La Pera” no és segur que fos d’aquí. Hi ha qui el situa a Valls, on també hi ha una cara semblant a aquesta.
-      Me n’haig d’anar. – diu la Rosa quan torna a ser a terra, mentre fa un gest per a que ell li tregui les mans de la cintura. S’ha posat seriosa.
-      Et puc venir a visitar a Girona? – diu en Feliu com si no se n’hagués adonat. ­– Em sap greu no haver-te fet cas quan érem petits.
-      Si vols... el pare s’ha tornat a casar i visc amb ells. – I torna a riure divertida. – Has fet mai un petó al cul de la lleona?
A partir d’aleshores, tots els diumenges en Feliu, agafava la bicicleta, anava fins a Girona i es trobava amb la Rosa. Feien llargs passejos per la Devesa, pujaven les escales de la catedral, passejaven pel Call, s’aturaven al pont de pedra per veure baixar l’aigua de l’Onyar...
 La mare d'en Feliu no en sabia res, i per la Fira de Sant Narcís, quan tothom dormia, ell s'esmunyia per la finestra del mas, per anar a trobar la seva estimada. Tots dos es van enamorar, però a la Rosa li costava reconèixer-ho.
-      Em sembla que això nostre no pot ser.
-      I per què no? - Deia en Feliu. - El Dr. Llach i la senyoreta Maria es van conèixer a la Pera, i es van acabar casant.
-      Poc que els recordot. La senyoreta Maria ja no és la mestra de la Pera?
-      No. M’han dit que viuen a Verges i ell, a més de metge fa d’alcalde. – En Feliu li agafa totes dues mans. - I tenen mainada. Dos nois, crec.
A partir d’aquí les coses es van accelerar. La natura fa els canvis lentament, i en les persones cada amor té el seu ritme. Al cap de poc més d’un any la Rosa i en Feliu es van casar. Els primers mesos van viure al mas de la Pera, amb la família d’en Feliu. Contemplaven els canvis d’estacions, ara el marró, ara el verd, després els grocs. Plantar, esperar, i no sempre recollir...
-      En Gaspar de Púgol, que ja saps que fa un temps que és a Barcelona m’ha aconseguit feina. – Li diu en Feliu mentre li acaricia la panxa. – Diria que el nen que portes serà molt gros, oi? - Què et sembla si també ens traslladem a Barcelona?
-     Barcelona és molt gran, i els pisos són molt cars... On creus que ens podem instal·lar? - I amb el seu somriure habitual afegeix - I potser és una nena!
-    D'acord que sigui una nena... si és tan maca com tu... - L'abraça fort mentre li diu - M’han dit que a Sants els pisos no són tan cars com a Barcelona. Es veu que és un barri molt tranquil...