Serra de Costuix. Roca Ricarda

Bordes de Costuix

Al Pallars Sobirà, la serra que separa (o uneix) el poble més septentrional de la Vall Ferrera amb els més enlairats de la Vall de Cardós, és la de Costuix.

Coll de Tudela (Estiu)

Coll de Tudela (Primavera)

I la ruta clàssica (ja l’utilitzaven els romans) per anar des d’Àreu, a la Vall Ferrera, fins a Boldís i Tavascan a la de Cardós, és la que travessa el Coll de Tudela a 2247 metres. Són alçades prou accessibles, però al mateix temps poc freqüentades.

  Pla de Tudela

De Tudela cap al sud arranca la serra de Costuix, i el seu pic més alt fa 2344 metres. Poc abans d’arribar al cim, i a la mateixa carena, n’hi ha un una mica més baix (2326 m.) on hi ha una roca singular. Duc un parell de mapes i a cap d’ells no diu com s’anomena aquesta roca. Al planell de l’Alpina, que és la meva editorial de muntanya predilecta de tota la vida, hi posen un punt i l’alçada, però sense nom. Més tard, per un excursionista que sovinteja des de fa anys aquests paratges, m’assabento que la van batejar com a Roca Ricarda. 

  M’hi aturo i m’assec a un pedrís natural a contemplar el paisatge. Un ramat de cabres que hem vist fa unes hores travessant el coll de Tudela s’encamina cap al Pla de Nèqua, i de tant en tant s’aturen a pasturar l’herba d’aquestes altures, fent brandar els esquells.

 Ran dels fondals dels vessants de la serra els avets han bastit uns boscos frondosos que emmantellen els faldars de Costuix. A ponent es distingeixen els Encantats i el Montarto d’Aran i més a la llunyania, entre les calitges bromoses de la tarda, s’entreveu la gelera de la Maleïda. 

 

  Mirant al nord, la Pica d’Estats envoltada d’altres grans alçades com el Sotllo i el Montcalm, i una mica més al migdia, el Monteixo que com un gegant protegeix el seu Àreu. M’estaria més estona assegut a prop de la Roca Ricarda, però es fa tard, i he d’atrapar la resta de la colla que es dirigeix al Pla de Nèqua, que també es veu des d’aquí dalt, i encara és lluny. El Pla de Nèqua (o de Nègua) és admirable. La gent del país assegura que aquí a dalt, en temps antics hi pujaven les bruixes d’aquests pagos a fer-hi els seus aquelarres.

  Segueixo la carena en direcció al Pic de Costuix. Tinc la sensació de ser observat. Em giro i m’adono que una cara de pedra em vigila. Es tracta d’un fenomen natural, i potser cal posar-hi una mica d’imaginació per endevinar-hi una faç. Els vents i els capricis geològics han esculpit un rostre que m’esguarda impassible.

  Mentre davallo per escales crepusculars, vaig pensant que un dia hi tornaré, i si pot ser de matí per tenir més estona. Potser aquell dia la naturalesa em regalarà un somriure, més amable que la ganya pètria que em dedica avui. 

 Pic i Roca de la Ricarda

Pla de Nèqua

Monteixo a la primavera

Capvespre d'estiu al Monteixo

La pau a Europa

M’agradaria equivocar-me però em sembla que algun malintencionat ens està intentant aixecar la camisa.

Si no fos que per desgràcia ja hi ha poques coses que ens sorprenguin negativament, diria que m’he quedat sorprès quan he sabut pels mitjans informatius que el Premi Nobel de la Pau enguany és per a la Unió Europea. 

I no és que no valori el fet que no hi hagi guerres tan grans com les que van haver de suportar els nostres pares i avis, però tampoc no valoro gens positivament la política de retallades en contra les classes treballadores, assalariades o aturades forçoses, que estan perpetrant les classes econòmicament poderoses de tots els països de la Unió.

És fomentar la pau anar acabant amb els drets laborals? És fomentar la pau minvar dia a dia les millores aconseguides després d’anys d’esforços a la cultura, l’educació i la sanitat pública?

M’agradaria equivocar-me, però em sembla que algun malànima ens vol donar gat per llebre, quan amb l’excusa de reduir la despesa pública, augmenta la llista d’aturats.

Sabem que lamentablement a tot el món hi ha violència. Europa no se n’escapa, i m’agradaria equivocar-me, però crec que als governants no els importa gaire l’augment de la violència si aquesta no atura els plans del capitalisme insaciable. 

A Europa van en augment les protestes als carrers de les grans ciutats, i també a les que no ho són tan. 

Per això trobo incomprensible que el Premi Nobel de la Pau el rebi la Unió Europea, que és, en part responsable de les retallades, i de les manifestacions que se’n deriven.

És clar que el Premi Nobel de la Pau és tan desprestigiat que l’Europa de la Merkel i les grans financeres que la instrueixen el poden rebre perfectament. Les casualitats a vegades fan por. I l’any que li van regalar aquest premi al Kissinger va ser el mateix que aquest individu va instigar a Xile, el cop d’estat feixista de Pinochet contra la democràcia d’Allende. A continuació vingué la mort, la tortura i la repressió. I la violència engendrada per aquest nobel de la pau s'estengué, via Cóndor, a d'altres països de sudamèrica.

Seria bo fer retornar els premis de la pau a aquells personatges que el detenen amb les mans tacades de sang. De la mateixa manera que als esportistes els retiren els trofeus i les medalles quan es comprova que les van aconseguir sota els efectes dopants de substàncies il·legals.

I Kissinger no és l'únic personatge violent que deté immerescudament aquest premi. Curiosament la llista de guardonats és farcida de governants sense escrúpols, que els han rebut poc abans, o poc després que els països on manen entressin en guerra.

I pel que fa a la Unió Europea hi ha dues possibilitats. O se li retira el premi o s’acaben les retallades. M’agradaria equivocar-me però em sembla que no faran ni una cosa ni l’altra.

No diuen que sense justícia no hi pot haver pau? M’agradaria encertar-la i que tinguéssim justícia social per a que no se’ns escapés aquest bé tan preuat, que és la pau.

Venezia con te

Lasciamo sull'acqua la scia di coloro che tornano al posto da dove non andarono mai via. Al ritmo dei remi delle gondole, sentiamo il colpo del battacchio  delle  campane che battono  sul petto dei campanili che si riscaldano con la luce del tramonto. La cadenza delle serenate notturne passeggia sulla pelle, come una morbida carezza preludio di un allegro vivace.

Sull'acqua riflette la luce dei lampioni, mentre gli amanti percorrono  i canali nella gondola mentre si sussurrano parole senza senso e si guardano negli occhi.  E quando è che la sensazione è notevole perdita del senso.

La Piazza San Marco è allagata e passerelle sono stati installati per evitare i piedi bagnati. Piccole soluzioni per piccoli problemi. Si attraversa il Canal Grande dal Ponte di Rialto. Grandi soluzioni per grandi ostacoli. E in questo caso, a volte le difficoltà sono superate lasciando un pegno di arte.

 Persi lungo  le  laberintiche viuzze di Venezia gli amanti forse persero la ragione i si bagnarono i piedi quando salì la marea. Dopo, seduti su un banco, confusi tra i turisti  si resero conto que non erano da soli e che l'amore muta  come il tragitto del Vaporetto.

  I fanali illuminano il buio nella notte sensa luna , Dove dorme la luna di Venezia? Che si dicono gli amanti quando si chiude la porta della loro camera?

 Ai piedi di un canale, al tavolo di un caffè, ci raggiunge  il lamento di Aznavour che con emozione canta la sua solitudine. Che tristezza coloro che hanno perso l'amore. Che  gioia  gli amanti che si possiedono. Coloro ai quali  i tempi antichi hanno lasciato un dolce vissuto. Quelli che senza dolore sentono la nostalgia del passato e che nel tempo ricorderano questo momento perché sarà parte del tutto.

 Venècia amb tu

Deixem a l’aigua l’estela d’aquells que tornen al lloc del que mai no van marxar. Al ritme dels rems de les góndoles, escoltem les campanes que bateguen en el pit dels campanars que s’incendien amb la llum del capvespre.  La cadència de les serenates nocturnes passeja per la pell, com una carícia suau que preludia un allegro vivace.

A l’aigua es reflecteix la llum dels fanals mentre els amants recorren els canals amb la góndola mentre xiuxiuegen paraules sense sentit i es miren els ulls. I és que deu ser que quan el sentiment és molt fort fa perdre el sentit.

La plaça de Sant Marco s’ha inundat i han instal·lat passeres per no mullar-se els peus. Petites solucions per a petits inconvenients. Travessem el Gran Canal pel pont de Rialto. Grans solucions, per a grans obstacles. I com en aquest cas, a vegades les dificultats són superades deixant-nos una penyora artística.

 Perduts pels laberíntics carrers de Venècia  els amants potser van perdre la raó i es mullaren els peus  quan va pujar la marea. Després asseguts a un banc, confosos i confusos entre els turistes es van adonar que no estaven sols i que l’amor és canviant com el trajecte del Vaporetto.

Els fanals il·luminen la foscor en una nit sense lluna. On dorm la lluna de Venècia? Què es diuen els amants quan es tanca la porta de l’estança?

Al peu d’un canal, a la taula d’un cafè, ens arriba el lament de l’Aznavour que amb emoció canta la seva soledat. Quina tristesa els que han perdut l’amor.

Quanta plenitud tenen els amants que es posseeixen. Aquells als que els temps antics han deixat el solatge d’un dolç record. Els que quan enyoren una altra època és sense dolor i que d’aquí uns anys recordaran aquest present perquè formarà part d’un mateix tot.

Vull agafar-te la mà

Aquesta setmana mateix els beatles-maníacs de tot el món han commemorat el cinquantenari de l’edició del “Love me do”, la primera cançó que va enregistrar el seu grup preferit ja amb la formació que els va fer immortals: John, Paul, George i Ringo.

Personalment aquesta data em va agafar molt petit. Però no vam trigar gaire a assabentar-nos de l’existència dels Beatles. El nen de l’escola que primer me’n va parlar els anomenava “els Bitters”, i a la ràdio començava a sonar el “She loves you”. Pejorativament, la gent gran els anomenava melenuts o simplement ye-yés. 

Un oncle meu es va comprar el disc petit del “A hard day’s night”, on hi ha 4 cançons. Quina música la d’aquell grup de Liverpool! Em semblava impossible que amb tres guitarres elèctriques, una bateria, i les veus es pogués fer aquella meravella, i sempre que anàvem a casa l’àvia el posàvem. Quin fart d’escoltar una i una altra vegada aquelles 4 cançons. No sabíem què deien però cantàvem a sobre les seves veus amb aquell anglès inventat, amb accent de Sants. De tant que em sabia les cançons, quan n’acabava una, ja endevinava amb quin to començava l’altra, fins i tot quan havíem de girar la cara del disc.

Uns anys més tard a casa també compràrem discos dels Beatles, sobretot aquells petits de 4 cançons, i ja sabíem diferenciar les veus de cadascun dels Beatles. Tot i reconeixent els mèrits de tots 4, l’imprescindible aportació del McCartney, i també del Harrison, el meu predilecte era (i és encara) el John Lennon. Més endavant els elapés, en durar més, permetien escoltar les cançons més còmodament, sense haver d’estar tan pendent del tocadiscos per girar constantment la cara del disc.

Recordo que quan va aparèixer l’Abbey Road, tot i que encara era molt jove, ja era el suficientment gran per a fer-me tot sol la motxilla d’anar d’excursió, i el que durava una cara era el temps que trigava per enllestir-la. Amb el “Come together” despenjava la motxilla i el sac de dormir, mentre rumiava, com fer-ho a l’hora d’anar a dormir per col·locar el meu sac al costat del d’ella. Amb el “Something” entaforava al fons de la motxilla uns rotxetons de recanvi, una samarreta i uns calçotets nets. “Maxwell’s silver hammer”, el martell per clavar les piquetes de la tenda que havíem llogat a l’UEC, el piolet i els grampons. “Oh! darling” La passió que hi posava el Paul en cantar-la, era la que jo sentia quan la veia a ella. “Octupus garden”, capelina per si plou (“Rain”, en deien ells) cantimplora, carmanyola i llanterna,“I want you”... que s’acabava en sec, coincidint amb el nus final de la motxilla, després d’afegir-hi les darreres peces de la llista, manyoples, ulleres d’esquí, gorra i cangur. Aleshores girava el disc i escoltava més tranquil·lament el “Here comes the sun”, ens llevaríem d’hora per a que quan sortís el sol ja estiguéssim pujant al cim. “Because” Per què no havia gosat dir-li encara que l’estimava, si pensava en ella 8 dies a la setmana? Després escoltava totes les altres cançons de la cara B de l’Abbey Road” tan ben entrellaçades, fins el “Carry that weight”, que és quan em carregava la motxilla, que com sempre pesava massa...

Han passat molts anys amb la companyia d’aquestes músiques, però em sembla que va ser ahir (“Yesterday”...) i tornaré a dir-li a ella: “I wanna hold your hand”.