dijous, 24 d’abril del 2014

Riu de les absències

Corre el riu de les absències
mentre els records, com un comiat,
s’amaguen sota l’aigua.
Vida avall fugen els penediments.
És temps de desglaç,
De sentir el plany del vent
De collir amb la mirada poms d’esperança,
quan els camins duen paisatges canviants.
S’obliden ponts de vells dolors,
si els camins en duen de nous.
Dies de pluja eixamplen els somnis:
llavor de primavera, fruitarà a la tardor.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Senyora o senyoreta

- Senyora o senyoreta?
- Senyora.
- Això serà perquè vostè vol! De tant guapa que és vostè... podria ser perfectament soltera.

divendres, 11 d’abril del 2014

Coincidències

Aquesta història no és inventada, és totalment certa. Fa uns 40 anys, concretament un 18 de setembre, el Francesc, que estava enamorat de la Maria va decidir fer el cor fort i confessar-li el seu amor. Ella tenia 16 anys i ell 18.
Li costà, no sabia com començar. Tenia una mica de por de fer el ridícul, o el que era pitjor, de rebre carbasses. De fet, el diumenge anterior ja li havia insinuat alguna cosa, però ella feia veure que no entenia les seves intencions.
Finalment es decidí i li va dir que era la noia que més li agradava de la colla, que l’estimava, que estava enamorat d’ella, i totes aquelles altres coses que un noi diu quan es declara a la noia que estima. D’entrada la Maria li digué que no ho veia clar. Ho va fer amb tacte. “Donem-nos un temps, som massa joves per iniciar una relació”. El Francesc quedà una mica abatut. Abans d’acomiadar-se ella li digué: “Si vols d’aquí un temps... per exemple mig any, ho tornem a enraonar.” 
Eren altres temps, i quan una parella començava a festejar, acostumava a ser per casar-se. A més, aquell no era un bon dia per a la Maria. Ell no ho sabia però havia escollit un dia trist. El 18 de setembre feia un any exacte que s’havia mort el pare de la Maria.
Van seguir sortint juntament amb tota la colla. Anaven d’excursió a la muntanya amb la resta d’amigues i amics. En una d’elles, van anar a la Cerdanya, i al refugi de la Vall Civera, aprofitant una estona que els altres no els escoltaven el Francesc li va recordar que ell seguia tenint els mateixos sentiments, però ella no contestà.
El 8 d’abril de l’any següent, va ser la Maria qui li ho plantejà. “Vem dir que al cap de mig any ho tornaríem a parlar, oi?” I aquell dia, que aquell any va caure dins de la Setmana Santa, en dilluns,  sí que van començar a sortir.
Aquell mateix Dijous Sant van anar junt amb el seu grup de muntanya a l’Estany Gento, al Pallars Jussà, a passar-hi la Setmana Santa.
Era un any de molta neu. I al cap tres anys i mig, el Francesc i la Maria es van casar. El 8 d’abril els portà sort, i cada any el celebraven fins i tot més que la data de casament. 
Fins aquí, aquesta història no té gaire res d’especial.
 Però al cap d’uns 20 anys es va produir un fet inesperat. El pare del Francesc va morir un 8 d’abril, i es va igualar la coincidència. Ell s’havia declarat el 18 de setembre, coincidint, sense saber-ho, amb la data de la mort del pare d’ella. I ella, el 8 d’abril, totalment impossible de predir, el dia de la mort del pare d’ell. 
Esperem que s'acabin les coincidències. Altrament si algun dia la filla que tenen el Francesc i la Maria es declara, ell ja sabria el dia que li tocaria el rebre. Encara sort que no sabria de quin any.

dijous, 3 d’abril del 2014

Flor del taronger

Ens roba la voluntat
I ens emmetzina

La flor del taronger,
la tarongina.
                                               (M. Vicent- J.M. Serrat)   
                     Ja a finals de març la flaire de la flor del taronger encomana  primavera, i ara, a principis d’abril, el perfum és tan dens que aconsellaria a qui tingui por d’enamorar-se que no s’acosti a un taronger florit. L’enamorament és garantit. Amor als insectes que s’hi acosten a festejar les flors, a omplir-se les potes de pol·len. Em sembla que dec ser una mica borinot perquè m’agrada rondar els tarongers quan són florits.
M’ajupo a collir les floretes que han caigut a terra. Me les poso al palmell de la mà i les oloro. Sense voler tanco els ulls, com fan les parelles quan es besen. Després diposito les floretes a l’escriptori de la feina, ben a prop de l’ordinador. Diria que el hardware s’humanitza. 
Amb la olor de la tarongina els mal de caps se suavitzen i els problemes es relativitzen. 
Tenen un perfum que a algú li podria semblar el del gessamí. Certament el gessamí és un competidor potent a l’hora de deixar anar fragància. Potser el guanyaria en intensitat, però per a mi la fragància de la tarongina és més delicada.
La pluja ha fet un escampall de floretes. Jeuen a terra però no han perdut l’olor. Cada dia passo prop de tarongers florits. El taronger és un arbre modèlic. Com que no hi entenc gaire en botànica no comprenc com uns tarongers poden florir mentre uns altres estan ufanosos de fruita madura. O el més extraordinari, que alguns llueixen simultàniament, flors i fruita.
Si un sastre mai aconsegueix fer un vestit d’aquestes flors, qui se’l posi ara en primavera, pot estar segur que anirà més a la moda, que si es vesteix en els grans magatzems que en fan reclam. Em sembla que si algú s’hi vesteix, els paletes des de les bastides deixaran de treballar i l’ompliran de floretes. Encara més! I les flors sempre fan de bon portar.
El meu cor no s'espera i la mirada contempla el rastre de flors del camí que hem fet, del que anem traçant, i del que ens resta. 
Recollirem fruits.
M’he guardat una flor de tarongina i l’he posada a la meva bandera, com si fos l’estel del pol, que guia els caminants i enlluerna com el sol. 
I la revolta serà perfumada.