Aquell dia vam finalitzar l’excursió al
refugi. 
Enguany volem seguir més amunt. El Santi ens esperarà al refugi. Volem pujar el Cap de Broate, de 2.734 metres. Aviat guanyem molta alçada i contemplem
l’estanyol de Broate. El refugi només és puntet blanc sobre una roca de la
vall.
Gràcies a l’alçada podem veure, de
lluny, el solitari estany de Broate. El Cap de Broate encara és molt amunt. Els cims sempre són més enlaire del que pensem. Als descansos aprofito per girar-me i
contemplar el Sotllo i la Pica d’Estats. Ha fet una nevada d’estiu. Des de la Vall de Cardós contemplem els cims més alts de la Vall Ferrera. Els aproximo amb el zoom. El Pic Verdaguer i la Pica d'Estats a l'esquerra i el Sotllo a la dreta de l'imatge. A la foto no s’aprecia,
però es distingeix la creu de la Pica. Dalt del cim fem unes fotografies. M’acompanyen
els meus nebots, la Sílvia i l’Enric. A ponent veiem els estanys de Romedo i,
més lluny, el més gran dels Pirineus, el de Certascan. A llevant tornem a admirar la panoràmica
que no cansa: el Guins de l’Ase, que gairebé tapa el Montcalm, la Pica, el
Sotllo, el pic de Canalbona, el de Baborte... Venim de més avall de Boavi, hem pujat més de 1.400 metres de
desnivell. Ara cal baixar-los: “anem amb
compte!” Tornem a travessar el riu. Ens aturem a admirar els gorgs i els
salts d’aigua. L’encant del bosc ens captiva...
...i el Pla de Boavi sembla que ens
convidi: “torneu l’any que ve”.
Fa dos anys, també a l’agost, vam passar
un dia a Broate.
Enguany volem seguir més amunt. El Santi ens esperarà al refugi.
