dimecres, 25 de febrer del 2015

Sol ponent al Sol Naixent

Mateu, et parlo davant de la immensitat oceànica de l’amor, a la platja mateix de la meva passió, on les onades posen música a les meves ganes de tornar-te a veure. On la fondària del mar tan sols és comparable a la del meu desig,
Recordo la darrera tardor, quan tu vas venir, per feina, a passar uns dies al meu país. 
Quan em deies que t’agradava mirar els meus ulls ametllats i tocar la meva pell, deies, de seda.
L’oceà em porta la teva olor. Els records m’acaricien i ara que comencem a veure el final de l’hivern, les flors d’ametller dels jardins de Tokio besen les meves parpelles. Per mail m’expliques que prop de Barcelona, als horts del Llobregat també floreixen els ametllers i que et fan pensar en mi.
Airun, et penso mentre miro les platges del Mediterrani.
      - Has vist que és gran la ciutat? - em deies mentre repenjaves el cap a la meva espatlla.
    - El cel ho és molt més, estimada. I avui crema. - Et responia mentre t’acariciava el cabell.
    - El meu amor ho és més. I avui crema. - deies fent una mena d’eco de les meves paraules.
Ens dèiem que l’hivern passaria ràpid, i que quan esclatés la primavera tornaríem a estar junts.  
     - Em portaràs a veure Gaudí? - em demanaves.
     - Et portaré a la Sagrada família.
     - I a la Colònia Güell? - preguntaves il·lusionada.
   - També, amb la condició que m’expliquis els misteris de la seva arquitectura. Em sembla que els japonesos coneixeu més Gaudí que els propis catalans.
El mes i mig que vàrem passar junts, tu i jo, Mateu, tan junts, va ser com una flor que s’esfullava. Em vas dir una frase que em va fer riure. “El temps passa tan de pressa al teu costat, que les hores derrapen”. Jo reia i reia i tu em deies que el somriure oriental és superior a totes les flors.
I el dia que vàrem anar a veure el sol com es ponia em vas dir que havies vingut al País del Sol Naixent i t’havies enamorat del sol ponent.
Airun, compto els dies. Miro en direcció al Prat del Llobregat i veig com arriben els avions. Quan vegi arribar el teu sabré que ets dalt.
    - Aquests dos espantaocells som tu i jo Mateu. - I estrafeies les faccions. - de què faig cara?
    - De pallassa?
    - No ximplet! D’espantaocells!! -  i reies i tornaves a riure.
Quan ens vàrem separar a l’aeroport de Tokio no em vas deixar que pronunciés sayonara. Em vas posar un dit als llavis i em vas dir que no ho digués, que ella tampoc no diria adéu. Que quan entrés a la sala d’embarcament, si veia com bellugaves el braç, era només una salutació, no un adéu.  
I ho vas fer: bellugaves la mà fent un moviment suau, com la cadència oriental de la música japonesa. Flautes i llaüts.
    - No és un llaüt Mateu. Es diu taringa.
    - I les campanetes com se diuen?
 Em vas contestar amb un petó.
   -  Les campanes es diuen campanes.
Jo m’allunyava cap a les portes d’embarcament, i ja enyorava les nostres converses. Ja enyorava els paisatges que havia compartit amb tu i que ara deixava enrere.
Mateu, demano que aquest any que he demanat d’excedència no derrapi com les hores de la tardor. M’he abraçat a un ametller i m’ha semblat que les seves branques eren fortes, com els teus braços quan m’abracen.
Mateu, dius que comptes els dies. Fins avui jo comptava les hores. Se’m fan massa llargues i canvio d’idea. Compto els mesos, només en falta un.
Un saltet i estarem abraçats.
(Totes les fotografies són de Núria Arroyo)

dimarts, 17 de febrer del 2015

Rua do carcamal

L’Elisa i el Pep es van conèixer l’any passat, a les festes de carnestoltes, i fa uns mesos que comencen a sortir junts sovint. El Pep li vol fer un regal en motiu de la festa de Sant Valentí, i aprofitant el seu primer aniversari d’haver-se conegut.
      - Què dius? No em diràs que t’agrada aquesta bajanada dels enamorats? Jo sóc de Sant Jordi!! - Protesta l’Elisa mirant-se el paquet que li allarga el Pep.
     - I jo també! - Es justifica ell. Però com que fa un any que ens coneixem, havia pensat...
    - Doncs dóna-me’l va! - Diu ella allargant la mà.
    - D’això... I si l’obres més tard, quan acabi la rua?
Arriba l’encapçalament de la desfilada. Un ninot fosc és el rei del Carnestoltes de Sants.
    - Com cada any l’ha fet en Pitu - diu ella. - No veus qui representa?
    - Dona... és fàcil. Al peu hi diu Marianus i amb la gavina al cap em recorda algú..
    - Enguany hi ha moltes disfresses, mira els estafadors - diu l’Elisa assenyalant una colla que representen urdangarins, reis, pujols, bàrcenes... - Són delinqüents que abans eren coneguts com a persones honorables i que ara en lloc d’infondre respecte fan ràbia, o fàstic.
       - I la gent se’n fot d’ells quan els veu passar...
Entremig desfilen moltes comparses de bolivians, equatorians, peruans... Ho porten molt assajat i duen uns vestits de colors molt alegres.
     - Has vist què deia al peu del rei marianus? - pregunta el Pep. - Instigador de la República Catalana. Quina exageració, potser sí que les actuacions d’aquest carcamal poden fer que algú s’hagi tornat independentista, però crec que la majoria ho són de molt abans de que manés...
    - Carcamal? - diu divertida l’Elisa. - Rua do Carcamal! Com al Brasil!!
     - Saps què li passarà al rei del carnestoltes dimecres que ve? - pregunta en Pep.
    - Cremarà al foc purificador, el mateix dia de la sardina.
    - Això no ho purifica ni el foc!
Acaba la rua i ella desembolica el paquet. A dins hi ha un sobre amb dues entrades de cinema.
     - Abans em vull treure la disfressa - diu l’Elisa. - M’acompanyes a casa?
Just quan arriben al portal de casa, a la mateixa Carretera de Sants, es troben l’àvia de l’Elisa que també ha baixat a veure passar la rua.
    - Àvia, el Pep i jo pugem a canviar-nos, - li diu l’Elisa mentre li fa un petó a la galta. - que després anem al cine. Mira quina pel·lícula anem a veure i li allarga el sobre.
 L’àvia agafa el sobre i sense obrir-lo acaba la frase que m’estava comentant sobre la rua del carnestoltes: que la d’enguany ha estat millor que la de l’any passat. És una dona molt xerraire i s’allarga amb les explicacions. Passa l’estona i l’Elisa i el Pep no baixen. L’àvia mira el contingut del sobre. De sobte mira el rellotge i diu:
    - Aquests estan fent pasqua abans de Grey!!

dilluns, 9 de febrer del 2015

Comença la nit

Recordo quan era jove
i dringava
com moneda de plata.
Ara tinc la veu enrogallada.
I la teva, timbrada i brillant,
 deixa, la meva, a l'ombra.

El dia fineix amb el cel vestit
del color de la passió.
Comença la nit.

dilluns, 2 de febrer del 2015

Un santsenc a Sant Andreu

El santsenc ha baixat a la parada “San Andreu” de la línia vermella del Metro de Barcelona. Puja les escales de la sortida i la llum de dia l’acull. És a la plaça Orfila.
Feia anys que no venia a Sant Andreu. 15 anys enrere havia vingut a un concert conjunt de la coral l’Eco de Catalunya de Sant Andreu del Palomar i l’Orfeó de Sants. Totes dues corals commemoraven els corresponents centenaris de la seva fundació. També havia estat en aquests pagos per visitar una exposició fotogràfica que va fer un amic, i una altra vegada per visitar una companya de feina que havia estat operada. Sempre hi va haver un motiu concret.
Avui, mentre venia s’ha trobat una neboda al metro. “Quina casualitat” li ha dit. “”Vaig a la universitat” ha contestat ella. “I tu?” “A Sant Andreu”. Ella deu haver pensat que anava a la universitat a estudiar, però i ell? “Què hi vas a fer a Sant Andreu?” Per un moment ha restat sense saber què dir. Perquè, en realitat que hi va a fer a aquell barri que com el seu és un antic poble absorbit per la gran Barcelona?
“Res, a veure’l”. Com aquell que va a  visitar un antic amic. La noia ha baixat a Universitat i ell ha seguit unes quantes parades més.
És un matí d’hivern fred. De tant en tant fa ressol, però la major part del temps fa un matí gris. Passa per la plaça del mercat. És dilluns i hi ha poc moviment. Gairebé tot és tancat.
Passa pel davant de l’antiga fàbrica Fabra i Coats. En això, Sant Andreu i Sants també s’assemblen. A Sants hi ha l’antiga fàbrica del Vapor Vell reconvertida en biblioteca pública.

És una sort no tenir cap lloc concret on anar. Pot caminar i mirar. Pot girar una cantonada, anar amunt, a la dreta, tornar a anar amunt i després baixar per un carreró. S’encanta mirant uns coloms que busquen menjar. Com a tot arreu, cadascú es busca la vida com bonament pot. Aquí també hi ha aturats que busquen feina. Jubilats que es miren les inacabables obres de les vies del tren, àvies que van a buscar els néts a l’escola, floristes que guarneixen l’aparador per a veure si es guanyen el jornal...

És un barri que com Sants, encara és un poble. No hi ha turistes. Si de cas només n’ha vist un emmirallat al vidre d’un aparador i que vestia un abric idèntic al seu.

Passa per un carrer ben curiós. Un veí s’ha entretingut a reproduir edificis i paisatges del país. Com una Catalunya en miniatura al seu hort. Aquesta persona aprofita més el temps que no pas ell. Pel que comprova hi ha dedicat moltes hores. Potser anys.
Li sembla que a ell també li han passat les hores. S’adona que fa estona que no mira quina hora és. S’ho imaginava. Gairebé és hora de dinar. Torna a travessar la plaça Orfila i admira el campanar de l’església parroquial i la cúpula que està tapada per una xarxa. “Deuen fer obres”. Pensa.
S’encamina a l’estació de tren. Pensa que amb el tren farà més via que amb metro. Ha dedicat un dia de festa que li devien a fer res. I pensa que quan torni a tenir un altre dia de cada dia de festa, tornarà aquí a no fer res.
I quan és al tren s’adona que per ser que no ha fet res, torna  a casa ben ple.