Mateu, et parlo davant de la immensitat oceànica
de l’amor, a la platja mateix de la meva passió, on les onades posen música a
les meves ganes de tornar-te a veure. On la fondària del mar tan sols és
comparable a la del meu desig,
Recordo la darrera tardor, quan tu vas
venir, per feina, a passar uns dies al meu país.
Quan em deies que t’agradava
mirar els meus ulls ametllats i tocar la meva pell, deies, de seda.
L’oceà em porta la teva olor. Els records
m’acaricien i ara que comencem a veure el final de l’hivern, les flors d’ametller
dels jardins de Tokio besen les meves parpelles. Per mail m’expliques que prop
de Barcelona, als horts del Llobregat també floreixen els ametllers i que et
fan pensar en mi.
Airun, et penso mentre miro les platges
del Mediterrani.
- Has vist que és gran la ciutat? - em deies
mentre repenjaves el cap a la meva espatlla.
- El cel ho és molt més, estimada. I avui crema. - Et responia mentre t’acariciava
el cabell.
- El meu amor ho és més. I avui crema. - deies fent una mena d’eco de
les meves paraules.
Ens dèiem que l’hivern passaria ràpid, i
que quan esclatés la primavera tornaríem a estar junts.
- Em portaràs a veure Gaudí? - em demanaves.
- Et portaré a la Sagrada família.
- I a la Colònia Güell? - preguntaves il·lusionada.
- També, amb la condició que m’expliquis els misteris de la seva
arquitectura. Em sembla que els japonesos coneixeu més Gaudí que els propis
catalans.
El mes i mig que vàrem passar junts, tu i
jo, Mateu, tan junts, va ser com una flor que s’esfullava. Em vas dir una frase
que em va fer riure. “El temps passa tan de pressa al teu costat, que les hores
derrapen”. Jo reia i reia i tu em deies que el somriure oriental és superior a
totes les flors.
I el dia que vàrem anar a veure el sol com
es ponia em vas dir que havies vingut al País del Sol Naixent i t’havies
enamorat del sol ponent.
Airun, compto els dies. Miro en direcció
al Prat del Llobregat i veig com arriben els avions. Quan vegi arribar el teu
sabré que ets dalt.
- Aquests dos espantaocells som tu i jo Mateu. - I estrafeies les
faccions. - de què faig cara?
- De pallassa?
- No ximplet! D’espantaocells!! -
i reies i tornaves a riure.
Quan ens vàrem separar a l’aeroport de
Tokio no em vas deixar que pronunciés sayonara. Em vas posar un dit als llavis
i em vas dir que no ho digués, que ella tampoc no diria adéu. Que quan entrés a
la sala d’embarcament, si veia com bellugaves el braç, era només una salutació,
no un adéu.
I ho vas fer: bellugaves la mà fent un
moviment suau, com la cadència oriental de la música japonesa. Flautes i
llaüts.
-
No és un llaüt Mateu. Es diu taringa.
- I les campanetes com se diuen?
Em vas contestar amb un petó.
- Les campanes es diuen campanes.
Jo m’allunyava cap a les portes d’embarcament,
i ja enyorava les nostres converses. Ja enyorava els paisatges que havia compartit amb tu i que ara deixava enrere.
Mateu, demano que aquest any que he
demanat d’excedència no derrapi com les hores de la tardor. M’he abraçat a un
ametller i m’ha semblat que les seves branques eren fortes, com els teus braços
quan m’abracen.
Mateu, dius que comptes els dies. Fins
avui jo comptava les hores. Se’m fan massa llargues i canvio d’idea. Compto els
mesos, només en falta un.
Un saltet i estarem abraçats.
(Totes les fotografies són de Núria Arroyo)
