dimecres, 27 de juny del 2012

Foc de Sant Joan





Caminant per tants carrers
Sense temps de mirar enrere
Hem cremat uns quants anys més
Hem encès una foguera

Escoltant cants de falzies
Fent voleiar les faldilles
Hem comptat tots els dies
Hem desfet moltes motxilles.







Hem creuat nedant el mar
Hem pujat a peu els cims
Hem lliscat per les tarteres
Ens hem begut mitja vida.

Com devem tenir l’ampolla?
Diem mig buida o bé mig plena
Deu ser aigua o deu ser vi?
Potser és dolça potser amarga.
Aprenem de tot encara
Carreguem dubtes encara
Vols jugar ja a ser gran?
Saltem el Foc de Sant Joan.




dimarts, 19 de juny del 2012

El camp de blat


Un matí de primavera de fa molts junys, anava amb una bicicleta més tronada que les meves notes de final de curs, per un camí de carro del Baix Penedès, quan vaig veure asseguda a la vora d’un camp, una noia preciosa: cabells de blat i llavis de rosella. Vaig aturar-me al seu costat, i per encetar una conversa li vaig preguntar, com si no ho sabés...
- Bon dia, per anar a la riera, si us plau?
  Va desviar la mirada del camp, i em mirà amb els seus ulls de cel.
- Segueix el camí avall. Quan arribis al trencall pren el de l’esquerre. És allà mateix. – I amb un somriure que a mi em semblà càlid, com l’aire que bellugava les espigues, afegí: - Però baixa seca.
Així doncs, no cal que hi vagi?
Si hi anaves a banyar-te...
De seguida començàrem una conversa: que si feia molta calor, que si la proximitat de l’estiu... Finalment em féu una confessió amb la mirada mig perduda vers el camp.
 - Són les darreres roselles de l’any. El blat gairebé és madur i aviat el segaran, i amb ell, les flors.
 - Tant t’agraden?
 - Ho són tot per a mi. – I mirant amb els ulls mig clucs cap el sol afegí: - Haig de marxar.
 - Vindràs demà? – Em vaig afanyar a demanar.
 - Hi vinc cada dia.
Vaig observar-la mentre s’allunyava cap a la masia. Potser hi vivia.
A la tarda hi vaig tornar i ella no hi era. Vaig mirar el camp i vaig decidir salvar les roselles abans que arribessin els segadors.
Quan es va fer de nit, il·luminat només per la lluna, em vaig entretenir a tallar-les totes. Em vingué al cap aquella cançó del Pau Riba: “Podeu segar tot el blat, però per res ni una rosella”... Estava fent just el contrari. No segava ni una espiga i collia totes les roselles. Demà, pensava jo mateix, les hi oferiria a ella. I encara no sabia ni com se deia.
  En acabar la tasca, a trenc d’alba, vaig preparar un pomell preciós. D’un roig encès, com el sol que es llevava.
Amb el ram a la mà em vaig allunyar una mica del camp. Pel camí vaig haver de llençar alguna flor que ja s’havia pansit: les roselles són tan delicades com les ales de papallona. Estava cansat i, repenjat a una soca em vaig endormiscar. En despertar-me, de lluny vaig veure que ella era al mateix lloc d’ahir. Les pageses matinen, vaig pensar, i tot acostant-m’hi, i fent posat de galant li vaig allargar el pom.
 - Bon dia bonica. Són totes per a tu.
Em clavà una mirada mig d’esglai, mig de sorpresa, i després desvià l’esguard cap el camp. Estava tot despentinat.
  Pel camí, un home amb una escopeta de perdigons venia cap a nosaltres.
 - Val més que marxis. - M’aconsellà ella. – És el pare!!
 - I què? – Vaig fer tot estranyat.
 - L’amo del camp...
Ja no vaig ser a temps de reaccionar: les roselles a les meves mans, el camp aixafat, l’amo morrut  apuntant-me amb l’escopeta ... I el meu cul, distret de sal.

(Originals de l'oli i l'aquarel·la : Enric Domingo)

dilluns, 11 de juny del 2012

Cornuts i pagar (2 cops) el beure


  Fa  una bona temporada que ens entren, dia sí, dia també a robar a l’escala de casa. Al principi, els veïns crèiem que la justícia ho solucionaria, però passava el temps i els xoriços seguien perpetrant el seu robatori impunement als pisos.
  Als de l’entresol els van endarrerir l’hora que tenien al metge. L’excusa era que com que els lladres també robaven altres escales, l’administració no tenia prou pressupost i havia hagut de retallar serveis sanitaris. 
Als del primer pis, que tenen canalla en edat escolar, els han robat en forma de prestacions anteriorment conquerides, i encara sort que les mestres de l’escola (tot i que els han retallat el sou, com a la resta de funcionaris) fan els impossibles per a que l’alumnat no perdi pistonada.
Els del segon tenen el noi i la noia a la universitat, i els han apujat les taxes a uns preus prohibitius. 

Al tercer hi ha un treballador a qui han rebaixat el sou un 30% i la seva dona és a l’atur. El seu noi ha hagut d’anar a  Suïssa a treballar. 
  Al quart hi ha un aturat que no troba feina i se li està acabant la prestació d’atur. Al cinquè hi viuen uns joves que van baixar al carrer a fer una cassolada per protestar de tanta injustícia. La policia els escalfà de valent i els del carrer de dalt els insulten, dient que són uns ganduls, uns hippies, uns bruts, i que tot el dia toquen el timbal i la flauta i no volen treballar...
A una senyora jubilada de l’àtic, una caixa d’estalvis li obrí un compte molt avantatjós. Si arriba als 100 anys podrà recuperar els estalvis de la seva vida. I així es podrà operar i fer-se col·locar la pròtesi que no acaba d’arribar mai perquè no és de cap mútua privada.
El del sobreàtic, que hi entén, ens explica el que molts ja sabíem: que els lladres en realitat són uns senyorassos dels bancs, de les caixes, i d’altres negocis especulatius que el govern ja els ha descobert i que tot i que no els tancaran a la presó, (com sí que fan amb els que ells consideren esvalotadors) hi posaran solució. El procés l’engega un gabinet de l’avinguda de Madrid, que és una sucursal de la central que és al carrer Berlín.
Com que els gàngsters que ens han estat robant, entre les pagues al directius de la banda i les jubilacions milionàries dels pistolers a sou ja s’han esfumat el botí, un banc de la plaça Europa els deixarà la mateixa quantitat que ens ha fotut per a que eixos bandits no perdin poder adquisitiu.
-         I qui pagarà aquest rescat? Pregunta un dels veïns.
-         Vostès, naturalment! – Responen a l’uníson els representants del banc d’Europa, del carrer Berlín, de l’avinguda de Madrid, i de la sucursal de la plaça Catalunya (que té veu però no té vot)
(Pintures d'Enric Domingo)

dijous, 7 de juny del 2012

Juny (més que un mes)

Cada mes de l’any té la seva fragància, el seu clima, la seva gràcia, i el seu color. Particularment el meu predilecte és el juny, i no només perquè (segons em van dir, i m’hi van inscriure) hi vaig néixer.  
El juny no només em va abocar a la vida a mi, sinó que il·lumina de llum especial a tota la resta. Per recordar el juny escolliria aquell perfum gairebé imperceptible de les flors d’acàcia guarnint el terra, o el més intens i dolç de les flors de ginesta a Collserola i d’altres serres i glevers. 
Indubtablement un dels colors que més es prodiga el mes de juny és el groc. El groc de les flors de les ginesteres, de l’argelaga, de les margarides, les semprevives... I també el dels camps, gairebé daurats, de blat i altres cereals. 
I el del cabell de les noies rosses, que sembla que llueix més. Fins i tot els ocells que tenen el plomatge, o part d’ell, de color groc, sembla que en aquesta època és més vistós. 
És quan acostumem a fer els primers banys a la mar, i a vegades també al gorg d’algun riu. 

També és el juny de l’Ou com balla. 
Els infants d'aquest segle se segueixen meravellant amb aquest acte màgic. Veure un ou ballant sobre un raig d'aigua!  I els grans també. A mi mateix encara em sorprèn cada any.  
També és temps d'altres festes de Corpus, com la Patum de Berga, les catifes de flors de Sitges, o de la Garriga i moltes altres poblacions de Catalunya, o de les Enramades... 
El solstici d’estiu, les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, amb les seves fogueres, i les seves nits a la intempèrie, que a vegades acaben en bogeries intemporals, en històries romàntiques, com a una parella que la primera llum del dia sorprèn recollint flors semprevives a muntanyes de secà o ulls de sirena ran de mar. 
Quan el sol glateix claror grogosa matinal i l’encomana a la costa.  Llum oliosa als turons del capvespre. Qui deu ser el fanaler que hi ha dies que quan encén els llums li agrada d’il·luminar-nos amb clarors d’altres planetes?


I és al mes de juny que s’ha instituït el dia internacional de la música. A més de llum i d’olor, el més de juny també té la seva sardana. "Juny", per a mi és la millor d’en  Juli Garreta i trobo que és una de les millors sardanes simfòniques de tots els temps. 
He intentat descriure amb paraules i algunes fotografies alguns trets del juny. Només escoltant “Juny” d’en Garreta, el mes palpita en tot el seu esplendor: les seves notes descriuen tot el que em deixo... que és molt.  

Fins i tot a la lletra de l'himne de Catalunya apareix el mes de juny. Cal esmolar l’eina per quan vingui un altre juny, aquell  que temps ha que esperem. Aquell pel que fa temps que lluitem.
És una sort que compartim amb molts altres països civilitzats del món: un himne amb lletra per a que es pugui cantar. D’altres s’han d’acontentar amb allò del xan-xan xan-xan na na na....