El santsenc, que sàpiga, no hi té
cap familiar enterrat.
Pensa que mal per mal, és millor
entrar-hi en posició vertical que horitzontal.
Un cementiri és el destí,
generalment involuntari, de la majoria dels humans que com els altres animals som mortals.
Aquí hi ha enterrades les restes d’alguns
personatges il·lustres de Barcelona.
També hi ha el nínxol del
“Santet” del Poble Nou.
En Francesc Canals té
tanta devoció i veneració que ocupa l’espai de 15 nínxols dels voltants del
seu.
Algú ha penjat una esquela amb el
parenostre sobre del seu nínxol. Un recurs per qui el vol resar i ja no el
recorda sencer.
Àngels i més àngels sobre les
tombes.
Uns dolçament, gairebé sense
tocar-los, acompanyen l’ànima de la difunta cap el cel.
D’altres son més expeditius i
arrapen amb força el difunt, com si li indiquessin que el camí cap a la glòria no
té marxa enrere.
L’àngel acompanya la fatídica abraçada
amb l’òscul de la mort.
Un fragment de l’Atlàntida d’en
Verdaguer intenta endolcir vanament l’instant:
Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sang s'atura i glaça
i l'esma ja perduda la fe abraça
sentint-se caure de la mort al
bes.
Cadenes
i tanques envolten algunes tombes. 
No
caldrien les reixes; els cossos dormen a la terra i ja no en volen fugir.
Representacions
de la vida viscuda o de la pau futura fan via cap a l’eternitat.
Amb
tendresa o amb desconsol els àngels del Poble Nou acomiaden el visitant.
Abans de sortir, el santsenc li diu amistosament a un àngel que l’esperi assegut perquè intentarà trigar a fer-los companyia.
