dimarts, 29 de gener del 2019

Un santsenc al Poble Nou (i 2)

     Un àngel, damunt la portalada, custodia l’entrada del cementiri del Poble Nou.
     El santsenc, que sàpiga, no hi té cap familiar enterrat.
     Pensa que mal per mal, és millor entrar-hi en posició vertical que horitzontal.
    Un cementiri és el destí, generalment involuntari, de la majoria dels humans que com els altres animals som mortals.
     Aquí hi ha enterrades les restes d’alguns personatges il·lustres de Barcelona.
     També hi ha el nínxol del “Santet” del Poble Nou.
    En Francesc Canals té tanta devoció i veneració que ocupa l’espai de 15 nínxols dels voltants del seu.
    Algú ha penjat una esquela amb el parenostre sobre del seu nínxol. Un recurs per qui el vol resar i ja no el recorda sencer.
     Àngels i més àngels sobre les tombes.
    Uns dolçament, gairebé sense tocar-los, acompanyen l’ànima de la difunta cap el cel.
    D’altres son més expeditius i arrapen amb força el difunt, com si li indiquessin que el camí cap a la glòria no té marxa enrere.
     L’àngel acompanya la fatídica abraçada amb l’òscul de la mort.
     Un fragment de l’Atlàntida d’en Verdaguer intenta endolcir vanament l’instant:
Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sang s'atura i glaça
i l'esma ja perduda la fe abraça
sentint-se caure de la mort al bes.
     Silenci de xiprers, rèquiems i creus de marbre enlairen precs.
      Cadenes i tanques envolten algunes tombes.
      No caldrien les reixes; els cossos dormen a la terra i ja no en volen fugir.
     Representacions de la vida viscuda o de la pau futura fan via cap a l’eternitat.
     Amb tendresa o amb desconsol els àngels del Poble Nou acomiaden el visitant.
   Abans de sortir, el santsenc li diu amistosament a un àngel que l’esperi assegut perquè intentarà trigar a fer-los companyia.


dimecres, 23 de gener del 2019

Un santsenc al Poble Nou (1)

     Un santsenc decideix anar al Poble Nou, només pel gust de veure’l i de passejar-hi. Hi arriba en transport de tracció animal.
    En aquesta platja s’hi ha banyat quan és el temps. Avui, a ple hivern és pràcticament deserta.
     Des de dalt de la duna protegida es veu una bona vista del mar.
     I des del mar, no gaire llunyans, es veuen els edificis del Poble Nou.
     Un parc separa el mar de la població.
    En entrar per la part baixa de la Rambla del Poble Nou un edifici peculiar dona la benvinguda al santsenc. Això és “casa”, pensa.
     És un dia de cada dia. La Rambla convida a entrar-hi.
    Al Casino de l’Aliança hi ha vingut uns quants cops a veure concerts i teatre. La primera vegada que va venir va ser el 6 d’abril del 1975, en motiu del Festival de Folk. Es va enregistrar l’elapé “Folk 5”: Xesco Boix, Falsterbo 3, Jaume Arnella, Ia i Batiste, Manuel Joseph... El dictador encara era viu. Més o menys com ara els seus hereus.
  Està anunciada l’actuació d’en Roger Mas per al mes que ve. En pren nota per si pot venir.
     L’orxateria és tancada per vacances. Li sembla que aquell dia d’abril de fa tants anys era oberta.
     Troba un monument que segur que aleshores no hi era pas.
     Torna avall per la Rambla, aturant-se de tant en tant a badar.
     Gira per un carrer i segueix badant. Se sent olor de flors, i això li agrada.
     Ha estat de sort de girar per aquest carrer, segueix el rastre de les flors.
     Gairebé imperceptiblement li arriba la sentor de la tarongina.
   Veient alguns dels racons, no li estranya que aquest barri conservi el nom de “Poble”. L’adjectiu de “Nou” amb els anys anirà perdent sentit. Però li agrada. Això vol dir que algun dia ho va ser. Li fa pensar amb el Mercat de Sants, que té més de 100 anys i encara s’anomena “Mercat Nou”.
    Hi ha un passat que es viu en present. Recorda la cançó “Si tots els pobles” que va cantar en Xesco Boix a l’Aliança. Una de les estrofes deia
“La nostra gran equivocació
sempre ha estat no buscar la unió
i el nostre encert ha sigut trobar
que tots junts podem guanyar”.
     No sembla que hagin passat gairebé 45 anys.
    Les passes el porten a les portes del cementiri del Poble Nou. Mira el rellotge i decideix entrar-hi.

dijous, 17 de gener del 2019

Turons de Montserrat

     De bon matí, l’aire fa olor de coca de Montserrat.
     Ran de roca, els pensaments flueixen, conglomerats.
     A cada via que abandonem s’hi perd una ànima.
     Els pobles als que els neguen la llibertat són els que més l'estimen.
     Quina llum hi ha entre “eixos turons”. De puntetes, tímidament la claror passa sense fer soroll.
     Deixa’m llegir-te, deixa’m mirar-te.
     L'avarícia i l'enveja són un verí potent. L'amor és l'antídot.
     Si no existís la tristesa, no caldria l'esperança.
     Entre els turons se sent l’eco dels batecs del caminant.
     Admiració vers els escaladors.
     Pels que pugen o pels que baixen.
     Quan has de marxar de Montserrat no mires enrere: mires enlaire.
     Amunt, amunt...

  Contemplar aquesta imatge a Montserrat és fer-ho amb els ulls dels nostres avantpassats. Si hem perdut la fe, bé ens deu valdre la que van tenir ells.
 Aquells que sentien il·lusió per l'esdevenidor, pels seus infants, que a la llarga vàrem ser nosaltres. 
   L’esperança dels seus temps que llavors eren presents  i el record pels avis  que a la vegada els precediren. Que deuen ser els nostres rebesavis.
  Sentir l’espiritualitat sense necessitat de practicar la religió.
  Retornar sempre a escoltar les campanes de la basílica sabent que “tenim una oportunitat”.

divendres, 11 de gener del 2019

Montserrat rima amb llibertat


     Un matí a Montserrat el sol tenyeix les muntanyes d’un to ataronjat.
    L’últim núvol de la matinada es fon: avui no serà un dia emboirat.
    Les cabres salvatges de Montserrat tresquen amb llibertat.
    Montserrat rima amb sororitat.
    Montserrat rima amb amistat.
    I també amb dignitat.
    Amb el sentiment de qui innocents empresona: la maldat.
    I un sentiment més poderós i lliure: la bondat.
    Pedraforca, Cadí i Pirineus rere el Carall Bernat.
    La Mola i el Montseny des de Montserrat.
    Collserola emmarcat.
    El Puig Major de la serra de Tramuntana de Mallorca, a l'alta mar.
    Montserrat rima amb adversitat.
    I amb el Mar de les Tempestats.
    David contra Goliat.