dissabte, 31 de desembre del 2016

L’any s’esfilagarsa

  L’any s’esfilagarsa, com la bandera. L’esfilagarestelada. La pluja, les tempestes, el vent i la intempèrie l’han trossejada.
       Per sobre les boires llueix un estel.
Justament l’any que n’hem de plantar una de nova, ben amunt i visible des de tot el món, els falsos meteoròlegs preveuen més maltempsades que les que hem aguantat aquest any que s’acaba.

   Malgrat el gebre les flors es desclouen.
    Recordarem les últimes llums de l’any que fineix.
    Com a país, serem el que el poble vulgui ser. Que cadascú esculli la seva opció.  Particularment he triat la meva.
    La llum de la República Catalana s’albira.
    Bon any 2017

dissabte, 24 de desembre del 2016

Per Nadal: poemes, flors i petons

Ha nascut una flor
a Vallbona de les Roses. 
A casa, el cactus de Nadal
ha florit quan s’acosta
el dia del seu nom.
 Què li duré jo al petit infant?
Amor i pau? Tothom diu el mateix
Si enlloc del món no n’hi ha ni un esqueix!
Per què inventar una mentida tan gran?
 Amor i pau als homes de la terra
que per Nadal és molt bonic fer treva,
però abans que canti el gall de Sant Esteve
ordenaran engegar una altra guerra. 
Amb suro i molsa
la mare fa el pessebre
ple de figures.
Regala’m un petó, com diu la nadala.
Hi ha un perill... “qui la fa la paga”
i si algú me'n fa un,
jo m’hi torno!

divendres, 16 de desembre del 2016

El Pont del Petroli

   Algú ha deixat la tanca del restaurant de la platja oberta i la Roja i el Gínjol han aprofitat per sortir a estirar les cames. Tenen tota la platja de Badalona per córrer.
   Admiren la lluna de desembre.
   De sobte en Gínjol s’atura.
    - Per què t’atures? - li pregunta la Roja amb la mirada.
    - Em fa por aquella silueta. És un jutge del TSJ? - pensa amb la cua entre les cames.
     - No has de témer res Gínjol - li transmet la gossa - No és un jutge, és un mono.
   Tot i així quan passen per davant de la figura del mono de l’anís, el Gínjol no mira gaire i s’endinsa, pel Pont del Petroli, cap al mar.
   Un deliciós capvespre de tardor fa que no s’adonin de que són lluny dels seus amos. La Roja percep que el Gínjol torna a estar amoïnat.
      - I ara què tens Gínjol?
     - Ens hem perdut? - pregunta amb el posat.
     - Ja ens trobaran. Sempre que em perdo em troben.
     - I et renyen?
    - L’alegria d’haver-nos retrobat sempre supera l’angoixa que puguem haver passat tots plegats.
     Lluny es veuen les xemeneies de Sant Adrià del Besòs.
     - Anirem fins allà? - Pregunta el gosset remenant la cua.
      - Ca! És massa lluny. Allà sí que no ens trobarien mai més.
   Un noi fa fotografies a la seva xicota amb les xemeneies al fons. El Gínjol es mira la Roja.
      - ...
    - No em miris així Gínjol, que la pel·lícula de “la Dama i el Vagabundo” ja existeix.
       - Què tal un remake? - insinua mentre intenta ensumar-li el darrere.
      - No insisteixis - diu ella amb un lladruc - No és no.
   Quan tornen a passar pel davant del mono, el Gínjol aixeca la pota i li mulla els peus.
     - Segueixo creient que és un jutge del TSJ...

dijous, 8 de desembre del 2016

Fulles de tardor

Fulles que guarden el foc roig
cauen de l’arbre sempre en silenci
quan se’ls apaga la claror
quan se’ls escapa l’energia.
Esbiaixada entra la llum
a un parc de Sants o a la Gran Via
pinten de roig el cel i el terra
quan l’humitat les fa lluents. 
Resten pins verds damunt la serra
de Collserola o de Marina.
Dels lledoners volen les fulles.
Els grocs del roure, marrons d’alzina.
La llum s’apaga en el desembre
mes un foc creix en el meu cor.
Les branques nues deixen penyora
estores roges, flaires al bosc.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Prop de les estrelles

“Em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles”
(Josep Maria de Sagarra) 
A un carrer en Sulayman
obre els ulls de matinada
una veu diu entre somnis:
ara fa una pila d’anys
la meva mare estimada
quan em feia un petó al front
i una carícia a la cara
em deia “dorm Sulayman
que el bon Déu et vetlli el son
i que sempre tinguem pau”
cap a orient ell fa el seu rés
una puntada de peu
un dia li pegà un fatxa
“torna-te’n a casa teva
no volem els estrangers
que ens veniu a robar feina”
al Magrib hi tinc esposa
i tres fills que tenen gana. 
De lluny sona una nadala
a un carrer del Barri Gòtic
la Nadia s’ha despertat
tota la nit vigilant
que no li robin la bossa
que no orinin sobre d’ella
avui ha tingut un somni
es trobava un altre cop
a una vall dels alts Carpats
la meva mare estimada
em gronxava i m’abraçava
“tu ets la meva princeseta”
no vol tornar a fer portals
espera la metadona
que apagui el foc de les venes
vol oblidar les xeringues
que tan mal li fan al cor
quan se li acaba el viatge. 
Un cartró de vi dolent
vora d’una manta arnada
al moll de l’os l’humitat
de tardor de Barcelona
a un barret mirant enlaire
tres monedes de cinc cèntims
arrambat a una paret
en un carreró pudent
de colilles i pixum
dorm en Jaume Puigfeliu
els fanals són com estrelles
un vianant passa de llarg
una veu diu entre somnis:
al meu llit un angelet
no sé qui em llançà un mal d’ull
quan se’m va girar la sort
quina pena si em veiés
la meva mare estimada.