dijous, 28 de juny del 2018

Temps de flors i cireres

Una flor groga
quan el sol il·lumina
surt de la fosca.

 La gent malvada
us manté segrestades
molt lluny de casa.

Les flors es baden
amb gotes de rosada
com si ploressin.

Pel seu color
i pel que representa:
flor de ginesta.

Unes flors grogues
sobre la gespa verda
fan primavera.

Les flors d’acàcia
cauen amb esperança.
D’amor em parlen.

Hi ha remor d’aigua
on suaument es gronxen
les flors caigudes.

Dolçor als llavis
pels infants arracades
temps de cireres.

Amb plomes d’aigua
sobre la terra fèrtil
s’escriu la vida.

Acolorida
amb rec o amb rosada
creix en silenci.

Les flors de sàlvia
com gotetes de sang
esquitxen l’aire.

Bufo la flor
i els desigs s’escampen
volant per l’aire. 

dijous, 21 de juny del 2018

La Mola em mola

    S’acaba la primavera i començo una excursió. Sóc d’esquena al Cap de Mort, de cara al Cavall Bernat.
     A bon pas, muntanya amunt, paisatges del Vallès. 
    Una altra cara de pedra no sé cap on vol mirar.
    El camí és ombrejat, dins del bosc els ocells canten.
   Puja puja puja puja, finalment sempre s’arriba, a la Mola, a Sant Llorenç, quines vistes cap el Bages, Berguedà i Ripollès.
   De la Mola al Montcau, hi ha camins que fan vertigen a una altura de mil metres. 
    Mirador en forma de mola que descriu tots els indrets, fins allà on la vista arribi.
     Bona gent sempre s’hi troba, companyia i amistat. 
     L’interior de Sant Llorenç, una història de mil anys.
    El primer dia d’estiu Sant Llorenç és un jardí. Tot és ple de papallons que les flors van festejant.
     N’hi ha que tenen més bo el nèctar, són delícia per les vespes, les abelles i formigues.
La serra de Montserrat també mira cap aquí, són dues serres germanes que enllacen Vallès i Bages.
  Hi ha un clàssic que mai no falla, i és perdre’s a la muntanya. Fent una bona marrada, arribo al meu punt d'inici, trobo el Cavall Bernat, gairebé de carambola... Com em mola la Mola!

dijous, 14 de juny del 2018

Dignitat: Romeva, Sànchez, Turull...

    Dignitat. Valor. Al titular d’aquest  post apareixen 3 cognoms que representen aquests adjectius, i molts més. 
    N’hi ha més a les presons: Forcadell, Bassa, Junqueras, Cuixart, Rull, Forn. I a l’exili: Puigdemont, Ponsatí, Serret, Puig, Comín, Rovira, Gabriel.
    A banda de la injustícia diària que representa veure tancades unes persones a qui no s’ha jutjat, va haver-hi un fet especialment cruel.
    Quan algunes conselleres i consellers van ser alliberats, per després tornar a ser empresonats.
    Guardo el record i algunes fototgrafies de la rebuda que van rebre algunes d’aquestes persones, com els aleshores consellers Raül Romeva i Jordi Turull.
    El conseller Turull va passar en poques hores, de ser candidat a ser elegit president de la Generalitat a tornar a ser empresonat.
    I correspondència. Signatures valuoses de la nostra història actual.
   Signatures com la de Raül Romeva o Jordi Sànchez, que representen el valor i també el patiment de familiars i amics. 
   I d’altres persones empresonades com els joves d’Altsasu i persones encausades o exiliades com Valtonyc, la Tamara,  l’Adrià, Pablo Hassel...
    Junqueras ho va definir amb una paraula: acarnissament.

   A algú encara li sorprèn que el MHP Torra hagi fet penjar aquesta pancarta al Palau de la Generalitat?
























Ni un pas enrere!!

dijous, 7 de juny del 2018

Festival de Folk i Lluís Puig

   El passat 27 de maig al Parc de la Ciutadella de Barcelona es van commemorar els 50 anys del mític “Festival de folk” que es va fer en aquest mateix lloc l’any 1968, desafiant el franquisme.
     El presentador és el perillós Jordi Pessarrodona. El “terrorista” del nas de pallasso.
   Han tornat a sonar les mateixes cançons, amb les mateixes veus, les mateixes guitarres i els mateixos banjos. I la guitarra de 12 cordes.
   Moltes de les cançons que es canten són les que cantàvem fa 50 anys a les colònies infantils, els campaments de boy scouts, minyons i guies de muntanya, i als esplais. En alguns encara es canten moltes d’aquestes cançons, com el “Puff el drac màgic” o “l'ai adeu cara bonica”.
   Com era d’esperar sona el “kumbaya”, la cançó espiritual negre que va donar nom a molts seguidors d’aquest estil de música.
   I “els macarrons”, “La timba de les cartes”, “les Rondes del vi” amb Jaume Arnella, “la cruel guerra” amb Consol Casajoana... Falsterbo, amb l’Eduard Estivill que ara és més conegut com a Dr. Estivill. Amb la Montse Domènech i l'Isidor Marí.
    En Pau Riba, després de cantar “Taxista” canta amb Jordi Pujol. Tornen a ser per uns minuts en “Pau i Jordi”. 
   Els germans Albert i Jordi Batiste, a més de cantar “els temps estan canviant” de Bob Dylan, recuperen “la cançó del noi dels cabells llargs” i tornen a ser un dels grups fundacionals del rock català: “els Tres Tambors”. 
  Tant si duem els cabells llargs o curts, els supervivents del públic que encara ens en queden els tenim blancs.
  Els “Cinc dits d’una mà”, canten entre d’altres “el Gripau Blau”, sense l’enyorat  Xesco Boix.
  Sona també “la Fera ferotge” del mestre Ovidi Montllor. 
  L’estrofa “no més porres” del “Vull ser lliure” sona massa actual.
   "Escolta-ho en el vent". El vent no ens ha dut una democràcia sòlida.
  Acaba amb “les pometes”. Moltes pomes han caigut en 50 anys...
  En actes així sempre es  recorden les persones preses i exiliades que no poden ser-hi. Concretament en aquest, es troba a faltar molt el conseller de  Cultura a l’exili, l’Honorable Lluís Puig, que és músic i havia estat membre del conjunt de folk de Terrassa: “Els Ministrils del Raval”.
“En Lluís Puig és dels nostres” va dir fa alguns mesos en Jordi Fàbregas al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia.
    “No serem moguts!”