Montserrat

Aquesta nit he somniat

que viatjava per l’espai

i sentia a Montserrat

la Salve i el Virolai.

I menjàvem a les cel·les

mel i mató de les pageses

a la plaça, les campanes

que els ocells tenen apreses.

 Al camí dels Degotalls

Alguns vénen del Matagalls

Pels camins que fan drecera

he pujat a Montserrat

de l’antic tren cremallera

al túnel m’hi he aturat. 

M’he trobat amb un pit roig.

hem compartit l’esmorzar

per l’ocell ha estat un goig

una molla de l’entrepà.

A  l’Abat Marcet

ens abrigarem del fred.

Dalt del cim de Sant Jeroni

l’atmosfera és més neta

no hi pot arribar el dimoni

l’atura la Moreneta.

 Veiem uns escaladors

a dalt del Carall Bernat

enfilat a eixos turons

trobo l’esperit de Montserrat.

 Si parlem d’amistat

és que som a Montserrat.

Sant Jordi confinat

Avui en Jordi sense armadura

passa l’estona amb la lectura.

Per la Jordina  jo penjaré

a la finestra, una rosa de paper.

La princesa és republicana

i sempre fa el que li don' la gana

És lleugera  com una daina

amb esclops, dansa la tirotitaina.

 A la plaça i a la porxada

hi ha una besada que busca uns llavis.

Una abraçada per als meus avis

I per les àvies que son los dones més sàvies.

La Jordina que mai no es cansa

vol un Sant Jordi sense la llança

per poder, amb ell sempre dansar

la bella tirotitaina del Pallars.

Primavera a Alquèssar i riu Vero

Temps era temps hi havia primavera.

Una primavera semblant a aquesta que no estem vivint plenament.

     Fa 7 anys vàrem visitar el riu Vero, els seus ponts (clica "ponts" si els vols veure) i el poble d’Alquèssar, a la comarca aragonesa del Somontano.

L’arquitectura deu seguir igual, els visitants segur que no.

Des del cim del castell es pot contemplar el riu Vero.

Tenim ganes de visitar la joia natural de la comarca.

I altres sorpreses que la geologia ens regala. Coves a les alçades.

Coves arran de riu.

Del Vero quan s'eixampla.

O quan passa entre congostos.

Encaixonat entre roques.

Amenaça pluja, busquem aixopluc.

Alquèssar ens el proporciona.

La llum del vespre convida a passejar pels seus carrers.

La nit, amorosament, ens obre les portes de la fonda.

              Pensem que algun dia, potser encara llunyà podrem tornar a passejar, lliures

 i amb salut, pels camins que baixen al riu Vero.

Avui que és Pasqua

L'Anna Maria ha sortit una estona de casa.

Res, el temps de fer un vermut al bar de la cantonada.

Ha trencat el confinament.

“Quan tot això hagi acabat...”

     Una de les frases amb que comencem una conversa aquests dies és: “Quan tot això hagi acabat...”

    Quan obrin totes les botigues aniré a fer allò que no m’agrada: anar de compres.

     Em compraré una barretina vermella i desaré la morada a la calaixera.

     Faré un cafè a una terrassa del carrer.

     Em compraré uns calçotets llargs per anar a l’hivern a l’alta muntanya.

     Et compraré una samarreta de cotó, amb una floreta a l’escot.

     Compraré un parell d’espardenyes per anar a ballar sardanes a Banyoles.

      Em compraré una camisa de flors i guardaré la de ratlles a l'armari.

      Menjaré un frankfurt al mig del carrer. Amb molta mostassa.

     Em compraré un davantal per fer un arròs a la cassola. Amb les amigues i els amics, a l'aire lliure.

     Compraré un vano de colors per passejar per les Rambles. O un mantó de Manila.

       I un paraiga. Però si plou no el desplegaré.

I una vespa per sortir rabent 

a fer carreteres “de cara al vent”.

     Al vespre compraré dues pizzes per celebrar algun aniversari.

     I a la nit anirem a ballar a la discoteca. Fins que a la matinada ens facin fora perquè han de tancar.