divendres, 30 de desembre del 2011

Bons propòsits

L’any 2011 s’acaba, i pels que en fan, és hora de fer balanç. Inventari del que hem fet enguany i del que farem el que ve. Del que farem en el futur en diem propòsits, i per poc bona gent que siguem acostumem a fer bons propòsits. Ens prometem fer unes accions que no sempre podem complir: tenir més paciència i bonhomia amb la resta de la penya...En els àmbits més de tipus culturals, ens proposem llegir més i veure menys la televisió, en els àmbits que ens han de conservar la salut també fem bons propòsits: tenir més ordre en el dormir i fer més exercici. En el terreny purament de la intendència jurem menjar més sa i equilibrat, afluixar en els cafès, beure més moderadament, deixar el fum els que encara depenen de la nicotina... 
Esperem acomplir-ne algun. I si no és així, no ens hi amoïnem gaire. Hi ha qui diu que no hem de fer promeses que no puguem complir. Per què no? Si volem ser condescendents hem de començar per nosaltres mateixos. Recordar més sovint que els altres també tenen les seves prioritats, que no han de coincidir necessàriament amb les nostres. I que encara que ens sembli que la nostra raó és poderosa, saber acceptar que els altres també la tenen. Que ningú (ni tan sols nosaltres) posseïm la veritat absoluta.Els desitjos són inacabables. El 2012 em conformaria en seguir trobant bons mestres de qui seguir aprenent, ser un bon alumne i així ampliar els pocs coneixements de què disposo. I ser... i fer... i seguir... i canviar... i millorar...Potser mentre sonin les 12 campanades sí que faré un propòsit: no fer-ne cap.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Llums de Nadal

Diuen que la Nit de Nadal és la “plàcida nit”. Potser enguany durant aquesta nit hi haurà treva i l’ona expansiva de les bombes s’aturarà i ens deixarà dormir en pau.

Que es puguin fer fotografies al cel sense les llums verdes dels bombardeigs, i que els llums de les ciutats no surtin bellugats.


I que els infants del món puguin recollir joguines del terra sense temor a que esclatin i hi perdin els braços, la vista o la vida.

Amor i pau a la gent de la Terra
Que per Nadal és molt bonic fer treva.
Però abans que surti el sol de Sant Esteve.
S'encetarà alguna terrible guerra.

Malgrat que els països poderosos actuen sobre els més febles segons els interessos dels seus mandataris, seguint les consignes d'alguns negociants, desitgem que l'any 2012 vingui carregat d'esperança, i que la no-violència mica en mica es faci un lloc en el cor dels homes i les dones de bona voluntat. 
I que puguem seguir-nos desitjant: Bones Festes Nadalenques.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Una volva de neu a Montserrat

  No fa gaires anys vaig passar un matí del dia de Santa Llúcia a Montserrat, concretament el del 2005. Feia fred i el cel, encara que ennuvolat era totalment blanc, sense núvols amenaçadors. Lluny de la Basílica s’hi respirava l’habitual pau de Montserrat.
      Els que creuen en la Mare de Déu diuen que la sensació de benestar d’aquelles muntanyes és gràcies a ella. D’altres persones, que creuen en forces esotèriques ho atribueixen a les energies positives de les que Montserrat diuen que n’és ple. En aquests temes també sóc agnòstic, si bé reconec que a vegades, a Montserrat he tingut sensacions místiques i misterioses.
   Aquell any el fred era obedient a la nadala “El desembre congelat” i alguns tolls d’aigua del camí dels Degotalls estaven glaçats, i s'havien format caramells. Un pit-roig se’m va acostar, demanant l’esmorzar. Altres vegades amb aquest mateix ocell, o amb un altre, hem compartit l’esmorzar: jo l’entrepà i ell les molles. "Avui no porto res" - li dic - "però compraré coca a la botiga del Monestir i tornaré a donar-te les teves molles."
   Anava pensant en una persona estimada que estava molt malalta, i conscient o inconscientment li vaig demanar a la Moreneta que intercedís per ella. Alguns agnòstics i ateus a vegades fem coses incoherents, com aquell que només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. I em vaig trobar al Cambril demanant per ella. Que si la seva malaltia no tenia solució, almenys deixés de patir. Malgrat la meva manca de creences, no em sento indiferent davant d’aquesta imatge. Suposo que és el solatge de fe que en ella hi han deixat els nostres avantpassats.
   Tal com vaig prometre a l’ocellet, vaig tornar als Degotalls amb la coca, però el pit-roig no va aparèixer per més que el cridava amb xiulets molt suaus.

   Més tard anant per un dels camins mil·lenaris de Montserrat, en un espai que s’eixampla, una volva de neu davallava pel meu davant i va caure als meus peus. M’agrada veure nevar i vaig mirar el cel esperant veure com començava la nevada. No va ser així, aquell floc era únic i solitari. Em vaig ajupir per observar com es fonia. Quan aquella diminuta forma de cristall flonjo es va desfer ja no m’hi vaig estar gaire estona, era la una de la tarda i m’esperaven a casa a dinar.
    En arribar a casa vaig posar un disc de l’Escolania de Montserrat. A més a més del Virolai i la Salve, els Escolans han enregistrat també moltes cançons, com la “Mort de l’escolà” i el “Cant dels ocells”, que sempre emocionen. En la versió de l’Escolania hi ha un fragment que explica que l’Infant tremola en braços de Maria. Els creients quan moren tenen l’esperança de ser rebuts al cel, als braços de la Mare de Déu. Seria bonic que en aquell instant en què probablement ens sentirem tan desemparats, ens rebés una mare.
    A la tarda en  arribar a l’Hospital ens van comunicar que la nostra persona estimada havia mort aquella mateixa tarda. A la una.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Instants 2.0

Podem mesurar un instant? Què dura més un instant o un segon? Suposo que un instant és més curt. Al menys quan fem una fotografia un instant només dura el temps de fer clic, i potser per això d’una fotografia també se’n diu una instantània. Un any és un instant de l’eternitat?


Fa anys que esperava un tren i mentre no arribava em vaig endormiscar, amb l’esperança per coixí, i les il·lusions m’acariciaven la pell dels pensaments. La nostra vida és com un àlbum de fotografies escampades que ens fan recordar instants. Records que duren el que dura la cadència final d’una simfonia.



Quina llargària té un instant? Pot ser curt com una mini faldilla, o llarg com un petó apassionat.
I quan pesa un record? He sortit una estona a pescar al riu dels records, abans de que es perdin en el mar de l’oblit.

Una altra pregunta: quan dura un moment? Què dura més, una estona o un minut? M’espero un moment a veure com cau la poma de l’arbre que em fa ombra, una tardor.

Estic una estona esperant veure sortir el pollet de la closca, i que el cargol tregui la banya. O esperant que un colom missatger aixequi el vol.



I van passant les parades de tren. Des de la finestra observem altres viatgers que pugen i baixen. El trajecte que hi ha entre cada estació és un bocí molt petit de l’infinit? Quan arribem a l’estació de tren que havíem previst, comprovem que aquella parada no ha existit mai, o que l’han canviada de forma i de lloc. Amb el que ens ha costat d’arribar-hi! Tant se val, comprem un nou bitllet i esperem que arribi un nou tren.



Somniem que passarem per nous paisatges i que coneixerem nous companys de viatge. I imaginem que el que ens espera és millor que el que hem viscut.


 

dissabte, 3 de desembre del 2011

Llop Solitari

  Podria ser el nom d’un venerable indi de Dakota.
  Al que em refereixo se l’ha vist més aviat pels boscos de la Ribagorça, del Pallars, del Berguedà i del Ripollès. Fins i tot se’l pot veure a serres de més al sud, com la del Montseny, Montserrat o a les de Prades. S’assedega en torrents o en rierols.

  S’explica que a vegades vigila la Caputxeta Vermella quan travessa el bosc per anar a ca l’àvia a portar-li un tupí de formatge i un porró de vi blanc. L’observa de lluny, li arriba la flaire, l’ensuma i la deixa passar. Mai se li acudiria fer-li cap mal, més aviat al contrari: no és ferotge, té ànima de càntir. En veure-la recorda quan ell era un llobató i corria com una llebre rere les llobes més joves de les planes altes. Udola a la lluna plena, i a vegades també ho fa encara que sigui minvant. No li desagrada que una pagesa del mas sàpiga on trobar-lo i li amanyagui el pel gris del llom.

  Ja fa alguns anys havia conegut un altre llop que tenia una estranya malaltia: quan hi havia lluna plena feia una transformació: es desinlicantropia, li desapareixia el pèl del cos, se li escurçaven els ullals, la resta de dents i les ungles. Aleshores s’alçava, caminava amb les potes del darrera, i les del davant, si calia, les utilitzava per agafar coses. Li passava cada mes, el seu aspecte terrorífic era el d’un espantós llop-home: es vestia amb una camisa, una corbata, es tapava el sexe amb uns pantalons, calçava sabates, es pentinava el pèl del cap i es posava una aigua de colònia que feia una olor que ofenia la resta d’animals del bosc. I en lloc de bordar parlava o cridava: donava ordres, prohibia, s’aprofitava dels altres...

Finalment es convertí definitivament en home i va marxar. Els més vells de la llopada deien si havia anat a viure entre la serra de Collserola i el Mar. Fins i tot explicaven que aleshores sí que atacà l’indefensa Caputxeta... I els altres nous companys el temien. Era una bèstia més depredadora quan era home que quan havia estat llop.

  El Llop Solitari s’enfila a la carena, amagant-se de la llum de la lluna, i fugint de la gossada, que traïdora a la seva espècie, obeeix les ordres del llop-home, que cada cop és més home i menys llop. Però el Llop Solitari sap que no l’atraparà mai. Sent arribar l’home des de lluny, el delata l’olor de massatge, i el dringar del metall que porta a les butxaques. El Llop té bon olfacte i bona oïda, i fuig, i fuig, i fuig...