dimecres, 31 d’octubre del 2018

Qui ets?

    En Gabí era un lladre de cementiris, “una  feina poc corrent avui en dia” com deia ell mateix. Creia que era un ofici que acabaria desapareixent. 
   "La gent ha perdut el respecte als morts i abans d’enterrar-los els desposseix de les anells, arracades, cadenes i medalles d’or. A més, amb la moda de les incineracions perilla la continuïtat dels proveïdors", es queixava.
   La majoria de matinades se’n tornava a casa amb les mans buides, sense haver venut ni una escombra, com li deia el seu pare, que és qui li havia ensenyat l’ofici.
   I si algun dia encara feia sort, era amb algunes dents d’or. També anaven de baixa, ja que els dentistes, majoritàriament havien deixat d’implantar-les.
  “El poc or que trobo me’l paguen malament.” Li explicava amargament a en Tomeu, que era l’únic que sabia a què es dedicava. “No et fa por Gabinu, passar les nits al cimintiri?” li havia preguntat una vegada. “Por de treballar entre creus?” contestà en Gabí.
   I encara afegia: “Ca! Les creus, les maresdedeus i els sants dels nínxols i de les tombes em protegeixen!” 
   Li feia més por  passar els dies al cotxe abandonat que feia servir de dormitori d’ençà que l’havien desnonat del pis on vivia.
   En Tomeu, que a més li feia de confident l’havia informat que sota una antiga abadia en ruïnes, hi havia una cripta on hi havia enterrat un mitrat amb un anell d’or massís, amb un robí de la mida d’una avellana.
   El novembre començaven unes excavacions i de ben segur que ho descobririen. Calia actuar ràpid.
    La nit de Tots Sants era l’última oportunitat.
  El confident li havia assenyalat correctament el lloc. Així que entrà a l’estança s’adonà que hi havia unes quantes tombes. “La que duu el bàcul a la mà esquerra”. Li havia concretat en Tomeu.
   Amb l’escarpa i el martell començà la tasca de retirar la tapa de marbre. Passades unes hores aconseguí, feixugament, moure la làpida.“Pesa com un mort” es digué. 
    Se li glaçà la sang quan escoltà un soroll a la tomba del costat.
   En Gabí s'amagà al racó més fosc de la cripta. De la tomba en sortí un ésser decrèpit que es dirigí directament on era ell.
       - Qui ets? - Li preguntà llançant-li una mirada de sang.
       - ... - En Gabí no va poder articular cap mot i s’arraconà encara més contra el mur.
   Sense cap presa l’ésser es dirigí a la tomba on en Gabí havia estat treballant tota la nit, extragué l’anell del dit del seu ocupant, es fregà el robí a la màniga, el mirà a contrallum de les llànties i s’allunyà escales amunt. 
     Va passar una estona abans de que el Gabí no s’atrevís a fugir d’aquell lloc.
     A fora, una matinada de tardor havia incendiat el cel.


dimarts, 23 d’octubre del 2018

La Tardor i la Primavera

    La Tardor fa una fotografia a una flor de nenúfar i li envia, per whatsapp a la Primavera.
        - He pensat que t’agradaria.
      - Has fet bé d’enviar-la avui. Sabies que els poetes te diuen primavera d’hivern? - li contesta, també per whatsapp la Primavera.
         - La primavera d’hivern passa ràpid - es lamenta la tardor.   
   Una mica de vent fa caure les fulles seques dels arbres. La majoria encara aguanten:
  “Quin vol més dolç quan el ventijol m’arrencà de la branca” pensa una fulla mentre cau a l’aigua de l’estany. 
    El corrent la porta prop d’una flor de nenúfar.
    De seguida se n’enamora.
    La flor de nenúfar se n’adona i, s’obre una mica més.
      - Els amors de primavera són esperançats de verd i rojos de passió - Li diu la fulla, una mica desanimada.
         - També són rojos els amors de tardor - diu la flor de nenúfar, que valora els colors de la tardor.
     - Els colors de l’amor de tardor són grocs, ocres, marrons... i si n'hi ha algun roig és d’un vermell cansat, com de sang seca.
   “No em donis l’esquena vent de llevant. Jo també vaig ser primavera, jo també vaig ser verda i encara em sento viva”
    A una fulla veïna se li escapa una llàgrima.
    Tothom hi diu la seva.
    "Fins que l’hivern ens separi."
    "Que allò que ha unit la primavera, el fred no ho separi..."
    Arriba la nit i la flor es tanca. 
   Amb la lluna creixent la fulla s’allunya. Reposa a la deriva dels dies.
   L’endemà la tardor torna a seure a un banc. 
   Somriu, té motius per seguir esperançada.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

Les Agudes x la llibertat

    En Quim Forn, ha triat les Agudes del Montseny. Carme Forcadell, el Montcaro. Dolors Bassa, el Montgrí. Oriol Junqueras, Sant Jeroni. Jordi Cuixart, el Canigó. Jordi Turull, el Comabona. Raül Romeva, la Roca Corbatera. Josep Rull, la Mola. Jordi Sànchez, el Carlit. Carles Puigdemont, el Puigsacalm. Meritxell Serret, el Tossal de les Torretes. Lluís Puig, el Tossal del Rei. Toni Comín, la Pica d’Estats. Clara Ponsatí, el Montsent de Pallars. Marta Rovira, el Matagalls. Anna Gabriel, la Gallina Pelada. Meritxell Borràs, el Pedraforca. Carles Mundó, el Puigmal. I també la muntanya de Sant Ramon, l’anomenat “cim de les Invisibilitzades" en solidaritat per a la Tamara i l’Adri.
    Ni la boira ni la pluja han impedit que la gent que estima la llibertat pugi els cims.
    Dos consellers d’interior: emmarcat, en Forn. A la dreta, en Buch.
    Cim de les Agudes (1705 m).
    Després del manifest es canta els Segadors. 
    La Beta Forn dona suport a l’acte.
   Unes 18.000 persones, des de dalt de 19 cims diferents han dit ben alt, que els únics barrots que acceptem són els troncs dels arbres del bosc. 
    Dels Pirineus, del Montseny, dels Ports, de Montserrat, del Montsant, del Montgrí, d'Ensija, de l'Obac, del Pedraforca, del Cadí...


dimarts, 9 d’octubre del 2018

Prohibir les papallones

    El darrer cap de setmana un partit d’extrema dreta ha amenaçat, entre aplaudiments i crits d’una massa enfervorida i embogida, que quan guanyin, entre moltes altres decisions que prendran, prohibiran les papallones.
    Diu que no poden permetre el vol lliure i anàrquic de les papallones.
   Que les troben molt primitives, que és una indecència veure com volen pels boscos, prats, camps i muntanyes aquests terribles insectes rebels. 
  Aplicaran un article, sobretot als territoris on més les defensin, que limiti els moviments dels defensors (i encara més les defensores) de les papallones.
    Alguns grups de resistència han creat uns grups pacífics, els CDP (Comitès de Defensa de les Papallones).
   Davant d’aquesta actitud, els ultra-dretans, amb el recolzament d’alguns partits de centre que encara que no ho diuen obertament, també tenen sentiments contraris a la llibertat de les papallones, han titllat els CDP de terroristes.
   Espontàniament els defensors de les papallones han adoptat el “Vals de les Flors” de Tchaikovski com a himne oficiós dels resistents. 
   Les forces reaccionàries boicotegen el vals de les flors, i canten “A por ellas”, referint-se a les papallones.
    Alguns activistes feixistes, juntament amb l’anomenada “Societat incivil anti-papallones” de nit i amb la cara tapada ajuden a aixafar capolls i larves de papallones abans de que es produeixi la metamorfosi. 
    Els CDP son transversals. Admeten papallones blanques, grogues, negres, i de tots els colors i tendències.
    Els boscos s’han omplert de veus que criden: “Ni un vol enrere” i “les papallones seran sempre nostres”.