"La gent ha perdut
el respecte als morts i abans d’enterrar-los els desposseix de les anells, arracades,
cadenes i medalles d’or. A més, amb la moda de les incineracions perilla la
continuïtat dels proveïdors", es queixava.
La majoria de matinades se’n tornava a casa amb les mans buides, sense haver venut ni una escombra, com li deia el seu pare, que és qui li havia ensenyat l’ofici.
I si algun dia encara feia sort, era amb algunes dents d’or. També anaven
de baixa, ja que els dentistes, majoritàriament havien deixat d’implantar-les.
“El poc or que trobo me’l paguen
malament.” Li explicava amargament a en Tomeu, que era l’únic que
sabia a què es dedicava. “No et fa por Gabinu, passar les nits al cimintiri?”
li havia preguntat una vegada. “Por de treballar entre creus?” contestà en
Gabí.
Li feia més por passar els dies
al cotxe abandonat que feia servir de dormitori d’ençà que l’havien desnonat
del pis on vivia.
En Tomeu, que a més li feia de confident l’havia informat que sota una antiga abadia en ruïnes, hi havia una cripta on hi havia enterrat un mitrat amb un
anell d’or massís, amb un robí de la mida d’una avellana.
El novembre començaven unes excavacions i de ben segur que ho
descobririen. Calia actuar ràpid.
La nit de Tots Sants era l’última oportunitat.
El confident li havia assenyalat correctament el lloc. Així que entrà a
l’estança s’adonà que hi havia unes quantes tombes. “La que duu el bàcul a la
mà esquerra”. Li havia concretat en Tomeu.
Amb l’escarpa i el martell començà la
tasca de retirar la tapa de marbre. Passades unes hores aconseguí, feixugament, moure la làpida.“Pesa com un mort”
es digué.
Se li glaçà la sang quan escoltà un soroll a la tomba del costat.
En Gabí s'amagà al racó més fosc de la cripta. De la tomba
en sortí un ésser decrèpit que es dirigí directament on era ell.
- Qui ets? - Li preguntà
llançant-li una mirada de sang.
- ... - En Gabí no va poder
articular cap mot i s’arraconà encara més contra el mur.
Sense cap presa l’ésser es dirigí a la tomba on en Gabí havia estat
treballant tota la nit, extragué l’anell del dit del seu ocupant, es fregà el robí a la màniga, el mirà a contrallum de les llànties i
s’allunyà escales amunt.
Va passar una estona abans de que el Gabí no s’atrevís a fugir
d’aquell lloc.
A fora, una matinada de tardor havia incendiat el cel.
