Sempre guanya el més fort (2)

Comença a clarejar. La Maria l’observa des de lluny. Malgrat que el veu
 una mica despistat, li troba, en general un aspecte molt millor que fa una 
setmana. Ell s’apropa a la balconada del passeig i mira cap a la sorra.
 “Si vem quedar aquí, suposot que es referia altre cop a la sorra?” Pensa 
la Maria el que es deu preguntar ell. El vigila asseguda des d’una parada de 
l’autobús. Encara no sap segur si ha fet bé d’assistir a la cita. No se’n vol 
penedir. Ell s’ha acostat a les escales, mira avall i comença a baixar-les. 
La Maria deixa passar una breu estona abans d’aixecar-se. Travessa el 
carrer i s’acosta a la barana del passeig. “El Ribus ja deu seure a la 
sorra”. S’imagina ella. No el veu. Mira amunt i avall i tampoc no el veu enlloc.
 Camina una mica mirant bé, s’aboca a la balconada per veure si és sota el 
buit que hi ha: tampoc. Comença a preocupar-se... “Mira que si en no 
veure’m ha decidit marxar” pensa una mica amoïnada.

De sobte nota que algú l’empeny per darrera i queda atrapada entre la guitarra
 que du penjada a l’esquena i la barana de la balconada. Unes mans li tapen 
els ulls. El que dura l’esglai no dura ni un instant. Li arriba una lleugera olor de
 patxulí.

- Ribus?! – assevera més que no pas pregunta. – Si t’he vist baixar...

- Com m’has conegut? – pregunta mentre li destapa els ulls i la fa giravoltar per 
a quedar tots dos de cara. – La gateta volia caçar el ratolí, oi?

- M’havies vist?

- Quan baixava l’escala t’he vist de cua d’ull asseguda a la parada del 
bus, i he corregut a les altres escales, i...

- És cert, m’has enxampat... t’espiava.

- Baixem a la platja, va, que la setmana passada ens quedà pendent una 
conversa – diu ell agafant-li la mà.

- Ribus, vas serè avui...

- Em vas dir que no em gastés els diners que em vas deixar, al bar, oi?

- Ho vas complir!  - Exclama la Maria amb un ample somriure.

- A mitges. Vaig entrar al bar i em van servir una copa... vaig pensar en tu i 
no me la vaig acabar. I fa cinc dies que no tasto el mam. – diu mentre es
 treu un paquet de tabac. L’hi ofereix una cigarreta. Ella la pren i se l’acosta als
 llavis.

- També el deixaré, però una cosa darrera l’altra. – diu la Maria mentre
 busca l’encenedor a la butxaca. El Ribalta s’ha avançat i li acosta un llumí 
encès. – No he entès com pots encendre un misto amb una sola mà.

- Qüestió de pràctica. L’important és que sigui de fusta. – diu mentre s’encén
 la seva cigarreta.

S’asseuen a la sorra i miren com es fa de dia lentament. Una claror roja trenca
 el blau de la nit de mar endins, una mica cap el cantó del Maresme. Es 
fumen les darreres estones de foscor. El febrer s’acaba i el trenc d’alba arriba 
abans, fred i lluminós.

- Avui faig festa a la feina – diu la Maria mentre enfonsa la punta de la 
cigarreta a la sorra.

- La setmana passada treballaves... – ell aprofita al màxim la cigarreta, 
gairebé fins cremar-se els dits.

- Em devien unes hores i avui és un bon dia per gastar-les. – diu mentre treu la
 guitarra de la funda.- tenim pendent una cançó. – I li ofereix la guitarra.

- Fa temps que no la toco.

- Ja saps que això no s’oblida.

- Te’n cantaré una que vaig fer fa anys, molts anys. – diu mentre fa un acord.

Rasca les cordes amb un ritme accelerat.

- Veus com no has perdut la tècnica? – diu ella.    

Hi ha una llei que és superior    

que la de la gravetat

sempre m’ha condicionat

i m’ha fotut perdre el nord:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Jo no volia pas néixer

Em volia quedar a dins

Sense tardes ni matins

Però vaig tenir mala sort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

De petit ja m’ensenyaren

a ser un xicot com cal

però a l’escola em van fer mal

i vaig triar el camí tort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Mai l’encerto sempre perdo

Ocell trist en una gàbia

Truco una porta i se’m tanca

Tot el que toco ho emmerdo.      

Unes pa-rau-les d’amooor    
ningú no em va dedicar

De qui em vaig enamorar

només em queda un record

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

                  

Sóc fill d’una gran nissaga

però sóc més dolent que el pebre

igual que l’ovella negra

m’ha tocat eixa dissort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Em vaig comprar una guitarra

per ser un bon cantant de rock    

però a casa es va calar foc

no vaig fer ni un sol acord:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Mai l’encerto sempre perdo

Ocell trist en una gàbia

Truco una porta i se’m tanca

Tot el que toco ho emmerdo.

        

Vaig haver de fer la mili:

tretze mesos a Madrid,

Sempre hi ha algun mal parit

Un sergent del morro fort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

                   

Cardava jo amb una tia

però també la vaig fer bona

resultà que era la dona

d’un guàrdia civil del port...

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

He rebut moltes pallisses

no demano re a la vida

m’han encomanat la sida

només espero la mort.             

Sempre guanya el més fort:

És la llei del més fort!

- ... – La Maria resta muda. Sembla que l’interroga amb la mirada.

- No sóc jo el de la cançó! Bé algunes coses que dic són inspirades amb successos que m’han passat, però la majoria són exageracions.

- Doncs m’has espantat. – es queixa la Maria mentre recull la guitarra que ell li ofereix. La deixa estirada sobre la funda.

- Avui quan ens hem trobat no ens hem fet el petó de...

La Maria l’interromp i n’hi fa un a la galta. Ell acosta els seus llavis als d’ella.

- No tan de pressa Ribus! – diu enretirant-se una mica. – La lluna encara està minvant, no la veus? - De seguida fa un somriure que el tranquil·litza.

- És clar que veig la lluna Maria, i també Venus que és molt a prop d’ella. Això és un senyal, no creus? - Xiuxiueja mentre li agafa la mà.

- Ai Venus... la deessa de l’amor. Que lluny està de nosaltres.

- Em vols donar una tercera oportunitat? Vols que et faci una cançó d’amor? Que et digui que el sol està sortint per a nosaltres, que esperaré que torni la lluna plena per a dur-te-la dins d’un cove? Que ens tornem a fer petons llargs com la matinada del març, que t’abraci més fort que una onada? Que tornem a fer bategar els nostres cors com les ales de les gavines? Que culli per a tu totes les flors de la primavera, que t’agafi a coll per quan arribi l’estiu travessar el foc de Sant Joan, que amb les fulles grogues de la tardor et faci un cobrellit, que et construeixi un trineu per baixar per la neu de l’hivern? Tot ho faria per tu...

- Vull que tornis a ser un home.

- Ho seré. – fa posant-se una mica seriós. - Dilluns que ve començo una substitució de vigilant nocturn a un pàrquing. No és gran cosa, però el titular està fotut i potser s’allarga la feina.

- Has estat de sort Ribus. No és fàcil actualment trobar feina.

- Un col·lega em devia un favor i me la proporcionà.

La Maria repenja suaument el cap a l’espatlla del Ribalta. Ell no es belluga per por que ella se’n desdigui. Amb una mà, suaument li acaricia el cabell que la marinada despentina.

- Avui ha guanyat el més fort. - Diu el Ribus. - I el més fort ha estat l’amor.

- Ja ho has dit tu en la cançó: és la llei del més fort!

De sobte ella s’aixeca, es descalça i va cap a la platja.

- On vas boja? - Diu ell cridant. – deu estar glaçada!!

- M’agrada mullar-me! – riu la Maria - Si no fos així, no hauria vingut a trobar-te.

I afegeix – Sóc feliç, feliç, feliç...

Fetge de caducitat (1)

La Maria passeja per la sorra de la Barceloneta, i en ple febrer s’ha descalçat i posa els peus a l’aigua. Riu i salta, i cau de cul a la sorra humida, just quan arriba una onada... encara riu més... Una vegada li van preguntar que per què feia aquestes coses, que ja era una mica gran. Ella calla, somriu una mica silenciosament i per dins pensa: “Quin mal hi ha en fer l’indi una estona? Sóc sultana de la meva vida i amb ella faig el que vull”. 

És de matinada i la platja és deserta, només al passeig, es veu algun esportista matiner que s’ha llevat d’hora i ha sortit a córrer. I ella encara aprofita les darreres hores de la nit anterior. A la sorra hi ha deixat la guitarra. “Jo em puc mullar”, pensa, “però tu t’espatllaries”. Amb molt de compte la desenfunda i fa alguns acords. Un home s’ha acostat a la vora de la platja i s’asseu prop d’allà on les onades s’esfumen. La Maria deixa de tocar i l’observa. “Vols dir que no és el Ribalta?” I tant que sí, fa anys que no el veia, i aquesta manera d’encendre una cigarreta és pròpia d’ell. 

Desa la guitarra, se la penja a l’esquena i se li acosta.

- Ribus? – li diu mirant-se’l.

Ell aixeca el cap.

– Maria! Quan de temps... Estàs com sempre. – diu mentre s’aixeca.

Es fan un petó a cada galta i s’asseuen.

- Tu sempre amb la teva guitarra, eh?

- I tu col·locat com sempre, oi? – diu ella amb un posat de  desaprovació.

- No em renyis Meri. Te’n recordes quan et deia Meri?

- Clar que me’n recordo. Aleshores tu també anaves a tot arreu amb la guitarra. L’anomenaves Joana, oi?

- Me la van prendre... Un dia estava dormint a un caixer, van entrar uns joves a treure diners i quan van marxar ja no hi era. Tant que m’estimava aquella guitarra! Blanca, com la de Jimmy Hendrix...

- Blanca com la neu – afegeix ella - Com devies anar...

- T’asseguro que aquell dia no havia esnifat. Potser anava una mica tocat, però de mam – S’excusa el Ribalta sense deixar de mirar-la.

- No fas gaire bona cara Ribus. Segur que no has sopat.

- Sí que ho he fet, un col·lega em va passar un entrepà. - Li agafa una mà. 

- Podríem tornar a ser amics.

- Érem més que això – Diu ella amb una mica d’aflicció.

- Jo et segueixo estimant, no ho he deixat de fer mai... Perquè no em cantes una cançó de les teves?

- Ribus, la vida no és un musical, la vida és real!

- Em moro de ganes d’escoltar-te. Meri, tu tenies la millor veu de les noies de la colla.

- Gràcies, però ja saps que tu eres millor, tant cantant com tocant – Diu mentre es posa la guitarra a la falda. Fa un acord. No li agrada el so, afina un parell de cordes, i es posa a cantar:

Tens el cervell massa embalat

Per les artèries corre l’alcohol

Els teus pulmons són embussats:

paquet i mig de tabac ros.

Dorms massa poc, mai al teu llit

quasi no menges res de profit

t’ho passes bé amb els amics

i amb les amigues cardes quan pots.

Però tens el fetge de caducitat

I el teu cor, batega infarts.

Ja fa molt temps vas deixar el curro

A fer punyetes l’encarregat!

Sou de misèria, sense contracte

Vas dir cridant: a explotar a un altre!

I ara als teus vells tens amoïnats

Per si fos poc fumes haixix

Crides ben fort: ja n’estic tip!

Vas sempre a vela, sempre porrat.

Però tens el fetge de caducitat

I el teu cor, batega infarts.

Amb la cervesa sempre a la mà

més que amb estrella vas estrellat,

des de que a un  fatxa, li vas pegar

i és fill d’un guàrdia i et vol tancar.

Pel maldecap un honorable

Per col·locar-te wisky o cubata

Per vacil·lar cava o xampany

I de l’anís ja en tens el mono.

Però tens el fetge de caducitat

I el teu cor, batega infarts.

Després d’uns instants ell pregunta.

- És teva? Sóc jo oi, aquest tio?

- Fa anys que vaig fer aquesta cançó.

- Al principi creia que et referies a la “fecha” de caducitat, com als llagurts.

- Els iogurts tenen data de caducitat - fa ella somrient. - Com nosaltres – diu mentre s’aixeca.

- Que vols marxar? Si em deixes la guitarra et canto jo una cançó!

- Si vols, la setmana que ve ens tornem a trobar i me la cantes – diu la noia mentre s’espolsa la sorra dels pantalons. – Haig d’anar a treballar.

- Encara neteges la merda dels altres? Pregunta ell aixecant-se també.

- Escolta maco, és una feina  tant bona com qualsevol altra. A més ara faig d’escombriaire per a l’ajuntament... Què més voldries tu, segur que no tens feina.

- Perdona no et voldria ofendre... tens raó, què més voldria jo. - Se la mira amb ulls de gos perdut.

- Ja ho sé que no ho deies per... Va, fem-nos una abraçada que me’n vaig.

- Per cert Meri... no tindries...?

Ella li fa un petó a la galta i li deixa un bitllet a la mà.

- Gràcies - fa ell – La setmana que ve te’l torno.

- No cal... si em promets que no t'ho gastaràs al bar. Ja han obert el forn del costat del mercat i fan uns entrepans molt bons. Però beu-te un cafè, no comencis el dia bevent!

- No prenc cafè.

- Doncs un cocacola... Me’n vaig. – li fa un somriure i se’n va cap el passeig. Es gira i li fa adéu amb la mà.

La veu allunyar-se. El Ribalta li fa cas i va cap a la plaça del mercat. Just quan arriba al forn, escolta el so d’una persiana. Estan obrint el bar del costat. Mira els dos establiments. Ha d’escollir. Prem el bitllet a la mà i s’hi encamina. Ja ha triat.

Ocells de l'Urgell

Una tórtora crida la seva parella amb el seu cu-cuuuu... 
  La Ivonne escolta aquest cant amb posat de tristesa, ella ja no té parella. És una colometa tudó que fa poques setmanes es quedà vídua. Estava una tarda al seu niu, amb els seus dos colomins quan va sentir un espetec llunyà. De l’ensurt, les gavines que reposaven sobre la superfície de les aigües tranquil·les de l’estany, havien aixecat el vol.

Al cap d’una estona les gavines van tornar al seu lloc, però el Tom, el seu mascle, no va tornar mai més. Aquella nit els colomins no van sopar. Encara sort que ja eren uns polls gairebé fets, i els acabà de pujar ella, tota sola. Aviat els canons de les ales es cobriren de plomes, i s’atreviren a deixar el niu, a buscar-se la vida. I la Ivonne restà sola.

La Ivonne i el Tom estaven acostumats a enllaçar una cria amb la següent posta d’ous, i així quan els polls abandonaven el niu, començaven a covar els dos ous nous, per a tenir, al cap de vint dies, dos colomins tudons, amb els ulls tancats, un borrissol groc en lloc de plomes i un bec que demanava menjar.

Un colom tudó jove,  se li acostà, inflat de pit, de puntetes per semblar més alt, amb la cua en forma de vano escombrant el terra i roncant el seu amor, tot fent cercles al seu voltant. Ella primer es feia l’estreta, fent veure que no s’adonava de la presència d’aquell festejador passerell.

Però la naturalesa és forta i l'instint l'atreia cap a ell. “En Tom segur que no tornarà més” pensà la Ivonne. I es mirà aquell colom tudó jove, amb uns ulls més tendres i un posat més interessant. Deixà que se li acostés. Al cap d’unes hores el masclet, que resultà ser més atrevit del que ella creia, li estava fent petons suaus a les plomes del coll. 

Ella acceptava les carícies, amb les plomes estarrufades i les parpelles mig closes. L’engrescament mutu ja no tenia aturador, i aviat començaren a donar-se el bec. A intercanviar-se les besses de l’esmorzar.

“Vull ser la teva parella” digué el mascle. “Si encara no sé com et dius”, digué la Ivonne. “Em dic Max, i tu”? “Ivonne”, respongué ella. “Ivonne..." repetí en Max en beu baixa mentre rumiava quin afalac li podia dir... "És un nom molt original, oi?” “Me’l van posar perquè té la mateixa arrel que Ivars” “Ah! Molt encertat...” Sense dir res, contemplaven, el paisatge que els descansava la vista, que els portava pau a l’esperit.

“Podríem demanar a les cigonyes que ens portessin dos colomins” digué el Max trencant el silenci i gratant-se amb el bec, sota l’ala. “Les cigonyes?” Però Max, encara creus en la cigonya?” Aleshores la Ivonne s’ajupí una mica, i amb la mirada el convidà a acostar-s'hi. L’amant incipient, no va saber perquè, però s’enfilà sobre ella. La Ivonne havia enretirat la cua cap un costat i a ell no li va ser difícil trobar-la. Hagué de fer un aleteig sense enlairar-se, per no perdre l’equilibri... i quan baixà de nou a terra: “Oooh! Quina intensitat! Ja som amants! La Ivonne és la meva femella!” pensava el Max. Es quedaren una estona l'un al costat de l'altre, relaxats i sense saber què dir-se. Ell encara estava meravellat per l'extraordinària sensació que representa l'amor.

La Ivonne s’enlairà i es posà dalt d’un arbre despullat de fulles. Les seves branques semblava que esgarrapaven el cel. Ell la seguí i es posà al seu costat. “Estimada, si per tenir colomins hem de repetir l’aleteig, t’asseguro que omplirem els voltants d’aquest estany, de coloms tudons.” 

Ella afegí: “I tindran tot el cel per vestir la vida, per gaudir de la llibertat, per volar, per fer poesia amb les ales, per saber què hi ha sota els enagos dels núvols, per trencar el tel de la boira que els matins sura sobre l’estany, per saber perquè tremolen les estrelles...”

Ell anava a dir que tremolaven de fred, però callà, s’atansà més a la seva estimada, tancà els ulls i s’adormí sota la llum de la lluna. 

De la lluna de mel, que en deien en aquestes ocasions, els habitants d’Ivars.

Hivernal

Color d’or de bon matí, una fulla s’ha adormit, la glaçada l’ha assecada, la neu li ha fet un sudari. Sobreviure a la tardor de molt poc li haurà servit. Finalment el cru hivern l’ha arrencada del seu arbre, i ara jeu sobre el camí.

Caminant que busca pau, des de lluny se n’ha adonat, i s’ajup i es treu els guants, amb els dits li fa carícies, amb l’alè li fa escalfor.

Mes la fulla no es desperta, el seu cos s’ha refredat, la seva ànima ha fugit, ja no es pot fer res per ella, es fondrà junt amb la nit. Sota terra ja l’espera vida nova, primavera. 

Vianant aixeca’t ja, potser mai més la veuràs.

Caminant que busca estima, pel camí la trobarà, fa unes passes vers el nord, fa pujada aquesta vida, paisatges sense mida, nuvolades dalt del cel, ressegueixen la carena de la serra Cavallera, des del Taga al Puig Estela.

I s’encanta pas a pas, puja amunt, ja és prop del port. Un vent fort fa aparició, li provoca un llagrimeig. Cal cordar-se i abrigar-se, i aleshores se n’adona, ben glaçades té les mans. On haurà perdut els guants? Es regira les butxaques, cerca al fons de la motxilla.

La ventada es fa més freda, espurnegen pics de neu, i a la cara se li claven, potser és rufa o aiguaneu. Gira cua i torna enrere, ha passat ja molta estona i amb les mans a les butxaques fita bé la dura crosta que la fred ha endurit.

De lluny veu dues mans amigues, reconeix aquells instants, sap que aquí s’ha tret els guants i ha pregat per la fulleta. El que creia no ha passat, es retroben i es recorden. 

S’han trencat les previsions, el temps no admet raons, i l’amor del fons del cor, mai s’emporta un bell record.

Cap al tard mentre s’allunya, mira al cel i veu la lluna, Se la mira reverend i n’admira el seu creixent. 

Cau la tarda a poc a poc i a la serra es clou el vent.

Ara i sempre

Després de la mort de Pete Seeger, les persones que hem escoltat, i fins i tot cantat algunes de les seves cançons, hem pensat en altres temps. Cantàvem el “Què se n’ha fet d’aquelles flors?” quan encara no n’havíem plantat cap, quan gairebé no havíem fet cap pom. 

Era l’època que també entonàvem “Paraules d’amor” del Serrat, i feia poc que havíem deixat els 15 anys, i l”Ara que tenim vint anys” quan encara no els teníem. Anàvem amb tren d’excursió i al vagó combinàvem el “Diguem no” i “Al vent” del Raimon, “la Gallineta”, “l’Estaca” i “el Bandoler” de Lluís Llach, amb el “No serem moguts” i el “Vull ser lliure” del folk-song americà. O espirituals negres que barrejàvem amb repertoris de les primeres cançons del Pi de la Serra o el Pau Riba, i la “Cançó del noi dels cabells llargs” dels Tres Tambors.

Totes aquestes cançons, exceptuant el “Guantanamera”, el “Bella Ciao” “La Quince Brigada” i alguna altra, tenien en comú que les cantàvem en català. En la nostra llengua, en la que el franquisme, encara vigent (més o menys com ara els agradaria a alguns) ens la tenia vetada a l’escola. Cap dels entusiastes que cantàvem aquelles cançons en català no havíem pogut aprendre el català a l’escola, i pràcticament érem analfabets de la nostra pròpia llengua.

Les apreníem, en discos, alguna en els pocs programes de ràdio, on eren permeses, i després, ens passàvem els acords de guitarra i les cantàvem al refugi de muntanya, la nit abans de fer el cim, al foc de camp quan érem de colònies o de campaments, i al tren, on a vegades havíem de suportar la cara de desaprovació d’algun revisor franquista, o el que era pitjor, d’algun policia o gruo de falangistes que estiguessin presents al vagó.

Segurament que els cantants catalans que van conèixer personalment en Pete Seeger, com el Raimon o el Xesco Boix, el devien informar que les seves cançons, traduïdes al català, servien, a més de lluitar contra el franquisme, per reivindicar la nostra llengua.

Lamentablement, encara que l’Estat espanyol, al que pertanyem (de moment) forçosament, en el tema de la persecució a la llengua catalana, practica gairebé la mateixa política d’eliminació que feien els feixistes que governaven a l’època de Franco. Però ara, encara que ells l’utilitzen com una piconadora, tenim democràcia, i encara que no els agradi, mana el poble.

Ara torna (si és que mai l’han abandonada) l’ofensiva contra l’ensenyament en català a les nostres escoles. En aquest mateix bloc, el desembre del 2012, ja hi ha un post parlant d’aquest mateix tema. Si amb el Franco ens van guanyar per K.O. ara intenten vèncer per punts. Ens intenten cansar. Ignorants!! No saben que no defallirem?

La vaca no és cega i es manté ferma, pels prats dels Pirineus o pels del Montseny. I encara que ens ho vulguin fer creure, no està sola. Ara som milers i milers que l’acompanyarem i no permetrem que la segueixin munyint fins deixar-la eixuta, aquells que per al seu bé, ens volen mal. D’en Maragall, escollirem l’Adéu Espanya i del Pere Quart, la vaca de la mala llet!

És imprescindible que la Consellera d’Ensenyament, el President, tot el Govern Català, i els partits de l’oposició favorables a la Immersió Lingüística i a l’escola en català, donin suport als directors i mestres dels centres. La Norma s’ha fet gran demanat la normalització, i tampoc no es cansarà de demanar que “no ens toquin el català”... ni res més, afegiria jo.

És ser poc original, perquè aquesta setmana que tant hem parlat de Pete Seeger, molta gent ha utilitzat el títol d’una de les seves més conegudes cançons. No ens cansarem de repetir-ho. 

 “Tots junts vencerem!”

In-insub-insubmissió!

Des-desob-desobediència!!

In-inde-independència!!!