dimecres, 31 de desembre del 2014

Darrer passeig pel teatrí (i 3)

Un pensament s’introdueix, com un papalló, entre els decorats de paper i de cartolina. Passeja pels claustres de l’antigor i sent, potser només s’imagina que ho sent, una mica d’aire de quan era més feliç, de quan no s’adonava que ho era.
S’asseu a una barqueta esperant que un vent favorable la condueixi pel mar dels records, ni que sigui acompanyada d’un sol record, aquell que du impregnat a la seva roba, que li fa companyia quan se sent sola.
Desembarca a un llac. Ve de terres orientals, i s’endinsa als boscos de Folgueroles, llegeix Verdaguer i tota ella reneix.
Descansa a Sant Julià de Vilatorta. La fam que ocasiona la guerra aquí no és tan severa com a Sants. La mare la cuida mentre el pare és fora, i ella ajuda les germanes més petites.
La tarda ha tenyit els arbres de color roig. O no és la tarda qui ho torna tot de color de sang?
Des del mar segueixen bombardejant Barcelona i encara més des de l’aire. També a d’altres ciutats catalanes, el feixisme italià i espanyol castiga la població civil, que com sempre és indefensa, malgrat els refugis.
 Catalunya no té l’exclusiva de l’atac irracional. També el País Basc i la resta de la península que encara és republicana rep la pluja de foc.
Allò que provisionalment en van anomenar pau, esclata per esgotament. Allò que per la majoria va ser la misèria de la postguerra i per als col·laboradors del règim guanyador, va ser l’oportunitat, per fer-se rics, estafant els pobres mitjançant l’estraperlo i d’altres maneres innobles d’enriquir-se.
Arriba una altra persona que li porta l’amor, aquell que comparteix amb la resta de mortals d’arreu dels continents.
I l’amor, ja ho sabem, és un contrast de colors, un constant canviar de moments, d’alegries i de penes. D’il·lusions i d’angoixes.
Monuments fantàstics, meravelles d’arreu del món existeixen a la seva ment. 
Passen els anys arriba gent nova, se’n va l’antiga. És així d’ençà que es va inventar el món.
La felicitat és a prop, diuen. Només cal allargar la mà per abastar-la. Diuen... sempre és una manera de dir-ho.
Camina per paisatges coneguts, per paisatges impossibles, per camins de somni, per corriols inexistents... però camina.

Un matí es desperta escoltant l’ocell que li porta la primavera, aquell que també canta a les muntanyes del Canigó. 

Aquell que li porta nits fresques d’estiu, quan els veïns treuen les cadires al portal i s’asseuen a comentar el que els fa la vida, barrejant històries amb acudits.
Ella ha madurat, i tot canvia. Somnis que s’han realitzat o que ni s’han engegat. Camina pels darrers decorats de la vida. 
Tant se val el que s'ha sacrificat. Segueix treballant per qui té menys que ella. Viu somnis manllevats. És propietària de la realitat.
Ha emmagatzemat tresors. Tresors de saviesa, que són els que compten.
La vida segueix en un nou any que comença.



dijous, 25 de desembre del 2014

Rere les bastides del teatrí (2)


Amplio una mica la informació per als que hagin llegit el post del “Teatrí del Ton (1)”
Com que hi ha moltes fotografies, serveix també per a completar la informació visual per als qui tan sols van mirar els decorats, allò que antigament (quan jo era petit era un d’ells) en dèiem mirar els sants d’un llibre. O sigui, que només miràvem les il·lustracions.
Els treballs els publicava l’Editorial Seix i Barral (can Pixabarral per als foto-gravadors) i venien dins d’un sobre de paper gruixut. El títol de l’obra era al davant, i els sobres acostumaven a ser de colors diferents.
Hi havia obres de Shakespeare. A casa teníem concretament “La fierecilla domada” i “El mercader de Venècia”. També n’hi havia de Cervantes i altres dramaturgs importants.
Els decorats requerien una feinada ja que molts d'ells estaven sense retallar, i calia encunyar els arbres, les finestres, els cels etc. i després enganxar-hi el paper de cel·lofana de colors. Generalment blau per al cel, groc per al sol, vermell per al foc. També les finestres i vitralls tenien els seus secrets, però generalment venen impresos, encara que les finestres més vistoses són les translúcides de cel·lofana.
O sigui, que era com un “ikea” dels teatrins, i el receptor del regal havia de treballar un munt d’hores abans de poder representar l’obra. Estic gairebé segur que les germanes del pare, el van ajudar amb les tisores. Les tietes eren bones talladores de roba, i m’imagino que per a elles retallar paper era com bufar i fer ampolles.
Cal posar un llum sobre el teatre, que no enlluerni l’espectador i que il·lumini els decorats. I al fons de l’escenari un cartró blanc inclinat, on reboti la llum i il·lumini el fons, on generalment hi ha el cel.
En algun sobre encara hi ha el segell que demostrava que el comprador havia pagat el “timbre” franquista.
Segur que els corruptes del règim imperant es van inflar les butxaques, igual com ara segueixen fent els corruptes de la democràcia, amb els impostos dels contribuents. 
Els personatges també venien sense retallar, tots en una làmina. S’havia d’anar amb molta cura per a no afaitar el nas o les orelles del personal. Després cal enganxar el peu dels personatges a un travesser de cartró dur per a poder-los fer avançar o retrocedir a l’escena.
En el post anterior, es veu clarament que un dels decorats està inspirat en la Mesquita de Còrdova, i amb una mica d’atenció, a un altre decorat s’hi pot veure el pont de Besalú.
En el decorat que serveix de fons per a una altra obra, s’hi endevina clarament una vista de la Vall de Núria, amb el Nou Creus al fons, i el Santuari una mica dissimulat. Fins i tot el dibuixant hi va incloure l’ermita de Sant Gil.
Algunes galeries gòtiques semblen inspirades en els patis de casals barcelonins. Al’interior d’un palau es poden observar uns escuts amb les quatre barres catalanes.
Tot un miracle en els primers anys de la dictadura feixista que Franco imposà.
Potser havien estat dibuixats en temps de la República i els censors del règim franquista per ignorants o per ganduls no se n’adonaren.
Amb una mica d’imaginació podem veure les muralles d’Hostalric o pobles de la Garrotxa. 
O el Partenó d’Artenes, o la basílica d’Hagia Sofia d’Istambul.
A més de l’escenari de gala, també en teníem un de més petit, que podia servir per als assajos, encara que per a les representacions importants utilitzàvem el que apareix a la primera fotografia de l’anterior post.
Una de les coses més fantàstiques, és sortir-se del guió i adaptar l’obra segons l’espectador, o l’època que es viu.

Busco un pastoret per a que digui:

dijous, 18 de desembre del 2014

El teatrí del Ton (1)

El pare té un teatrí de paper que si no fos perquè no hi caben les persones sembla de veritat. Els decorats semblen reals. 
A d’altres cases alguns nens tenen televisió. 
Alguna vegada hem anat a casa d’algun veí a veure-hi les marionetes d’Herta Frankel, però són en blanc i negre i en canvi els decorats del teatre són en color.
La neu que va caure per Nadal ja s’ha fos però segueix fent molt de fred. Els avis diuen que ni ells recordaven una nevada com la d’enguany. "Quin desastre d’any" diu l’àvia, "primer els aiguats del Vallès i ara la nevada a Barcelona". Es van haver de quedar a dormir a casa.
Diumenge a la tarda vénen els cosinets a jugar amb nosaltres. Ells també són tres i d’edats semblants a les nostres.
El pare ens deixa el teatre amb la condició que tinguem molt cuidadu amb les cel·lofanes del cel, els peus dels actors, que són molt delicats, i amb els travessers per on es pengen els decorats, que no es dobleguin.
És fàcil de muntar. Cada decorat du el número on s’ha de posar a les bastides dels costats. He vist treballar els tramoies del centru, quan munten els decorats dels Pastorets i sempre porten un martell al cinturó. Al teatrí no calen martells, tot és molt delicat.
Ens repartim per parelles, i cada una farà una representació. Els grans decideixen que ho farem per ordre d’edats. Així el meu germà gran fa parella amb el cosí més gran, que té uns dos anys més que ell.
Mentre els grans munten els decorats ens van explicant als mitjans i als petits com se fa. Jo m’ho miro mentre em vaig pensant una comèdia per representar amb l’altre cosí, que és més petit que jo. Ell acaba de fer 7 anys i jo ja fa mig any que els he fet.
Quan aixequen el teló, fan música i tot. Amb la boca: tatxaaaan!!
Han escollit una de les històries més divertides la de “Viajeros al tren!”. És la que hagués triat jo. Sempre és la primera que li demanem al pare i és molt diver. Com que són grans llegeixen els llibrets i la fan sencera. Sencera és molt llarga! 
El pare sempre l’escurça una mica per a que puguem veure més decorats.
Els grans fan trampes i posen decorats que no són de l’obra. 
"Mireu", diu el meu germà gran, "l’habitació de la Puntual".
 “Qui ha vist l’Auca del senyor Esteve?” pregunta el cosí gran. Jo no. I no m’interessa la vida d’un botiguer que té una merceria.
Quan els toca als mitjans trien la llegenda de Sant Jordi. Com que aquest conte se’l sap tothom el diuen de memòria. A mi m’agrada més de memòria que llegint el llibret, perquè els llibrets són massa llargs i a sobre són en castellà. 
El Sant Jordi, abans de matar el drac que es vol menjar la princesa, es passeja per la Venècia del mercader, i per palaus luxosos.
El germà i el cosí mitjans també s’allarguen. Mentre canvien decorats li explico la història que hem de fer al cosinet petit. Hi posa atenció però em sembla que no s’enrecordarà.
Quan ens toca a nosaltres busco els decorats de “La estrella de los magos” perquè hi ha els personatges dels Pastorets. Posem cada decorat al número que li correspon. “Tatxaaan!” Obrim el teló...
Els grans i els mitjans han marxat a jugar a una altra cosa, i ens quedem el cosinet i jo començant uns pastorets sense públic. Jo que m’havia inventat una aventi diferent a la del Jonàs i Mataties de l’Estel de Natzaret, i que tampoc no s’assemblava al Ruquet i Rovelló dels altres pastorets, els de Folch i Torres.
El cosinet petit s’avorreix i ho deixem.
Han passat més de 50 anys i encara no he fet la representació.

Vaig a casa la mare i faig fotografies del teatrí. Poso un decorat que per a mi representava l’infern dels pastorets. Ja no recordo la història, el temps l’ha coberta de pols, com els meus cabells. Van passant els decorats fins que arriben els personatges del naixement. Els poso al seu decorat corresponent. S’acosta el Nadal.