diumenge, 30 de setembre del 2012

Còmplices de l'espera




Fa anys, al Baix Penedès vaig conèixer un parell de joves filòsofs aficionats, d’aquells de tebeo. I vaig poder escoltar com un d’ells proclamava que havia pres l’heroica decisió de viure la vida en directe, sense play-back, minut a minut, per no tornar a trobar mai més el raïm massa verd, com la guineu, que per no haver el raïm, va dir que era verd.
Tots dos van anar a asseure’s a prop de les vinyes dels seus avantpassats. I cadascú carregant les seves eines contemplaven els ceps secs. Asseguraven que d’allà no s’alçarien fins que no veiessin reverdejar la vinya sencera.
I veien com apareixien els primers brots carregats d’il·lusió de vida, i després els primers raïms. Esperaven tranquil·lament que maduressin.
A finals d’estiu quan arribaren els veremadors els hauria agradat anar amb ells i ajudar-los a tallar el raïm, i només per fer una mica més de via anaren amb els altres nois i noies del sindicat a follar a la cooperativa. Tenien pressa per beure’s el vi. Trepitjaven el raïm mentre cantaven les cançons pròpies del temps de collita.
I després esperaven que anés fermentant el most. Per a d’aquí un any o dos, o els que calgui – deien – , embriagar-s’hi. 
Còmplices de l’espera. 



(Pintures: Enric Domingo)

dimarts, 25 de setembre del 2012

El somni ha començat


Fa 15 dies exactes de la manifestació multitudinària de l’11 de setembre d’enguany. I la sensació és que en lloc de dues setmanes hagin passat 2 anys. O més! Els esdeveniments en la política catalana han desbordat totes les previsions.
El somni pot ser realitat. Això no és cap joc, però si ho comparéssim amb una timba, diríem que els naips són sobre la taula, i que molts catalans estaran alerta amb aquells que  juguen amb les cartes marcades sempre al seu favor. I a la nostra baralla no hi figura el rei, i n’estem farts de les cartes que reparteix el crupier de la por. Es queden els oros i ens donen els bastos. Acaparen les copes i ens amenacen amb les espases.
El somni català ha començat. Podríem dir aquella frase del Cèsar: “alea jacta est”, els daus ja són tirats. És una frase molt enginyosa per aplicar-la avui, que s’han convocat noves eleccions al Parlament de Catalunya. Però després d’aquella frase a Roma es va encetar una guerra civil. Per això m’estimo més encapçalar aquesta reflexió amb el “somni ha començat”. Els somni que tenim és pacífic. I els somnis, tots ho sabem, moltes vegades es fan reals.
Tornant a les coincidències de dates, en aquest mateix blog, l’11 de juliol, 2 mesos justos abans de la diada d'aquest 11 de setembre, hi vaig incloure una corranda, on ja s’augurava aquesta possibilitat:
Eleccions al Parlament
Sense haver de fotre canya
Prefereix ja molta gent,
aviat marxar d’Espanya.
És evident que no ens hem tornat independentistes d’un dia a l’altre. Però també ho és que tot s’ha accelerat. A passes de gegant. Del Gegant de la Ciutat. I a Barcelona, el gegant sens cap mena de dubte va ser el poble català, vingut de totes les comarques, de l’Empordà al Baix Ebre, de la Cerdanya a la Terra Alta, del Maresme,el Vallès i el Baix Llobregat, a la Noguera, la Ribagorça, el Pallars, etc. Hem d'agrair l'esforç dels que van venir de lluny, i sobretot el treball abnegat de l'Assemblea Nacional Catalana, que és qui tan encertadament  va convocar la marxa.
Fa anys el mestre Lluís Llach ens ho va anunciar en el seu Viatge a Ítaca, en paraules de Kavafis. D’altres vegades ens ho ha cantat en poemes de Martí Pol. O en les seues pròpies:
Jo només tinc un desig d’amor, un poble i una barca”.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Mort a Terradets


En Joan i en Miquel estaven al peu de la Roca Regina, una tarda de principis d’agost, preparant el material per escalar la paret. Començaren el primer pas de la via quan el sol ja no tocava la paret. Tenien pensat fer un bivac a mitja paret.
 Els cops de martell que feien ressonaven pel congost i els ocells aturaren una estona el seu vol i fitaven la roca, per endevinar d'on venia aquell repic metàl·lic.
 Quan el Joan i el Miquel ja eren a una alçada d’aquelles de vertigen, els ocupants d’uns cotxes que s’havien aturat per contemplar el paisatge, observaven l’escalada dels agosarats muntanyencs.
     - Que no els veus mare? – deia un noi d’uns dotze anys assenyalant la roca. – N’hi ha dos: un que va blanc i un de vermell.
      -  Jo no veig res...
      -  Sí dona - intervenia el seu home – Veus la clapa d’arbres?
      -  Sí.
      -  Doncs vés tirant amunt i quan arribes a aquella canal inclinada...
      -  Ah! Ara els veig. Verge Santíssima! Marc, no vull que mai t’enfilis a un lloc així. Ho sents? Pobres pares, com patirien si ho veiessin.
A la paret, indiferents a l’esglai que produïen als badocs que seguien els seus moviments, ells dos seguien fent via.
    -  Ja devem ser a una cinquena part del trajecte.
    -  Quan arribis a la reunió, fem un descans. – Li demanà el company.
En Joan, que era el que anava al davant, superà el pas que li faltava per arribar a un replanet on tenien previst fer la reunió. De sobte s’esfereí per la visió que tingué. A un racó de la paret, mig tapada per una caputxa negra hi havia una dona d’edat indefinida, cabells panotxa, pell blanca com si fos un ciri, amb una dalla a les mans i que li somreia perversament.
    - Què hi fa vostè aquí? Com ha pujat? Li preguntà esbufegant per l’ensurt i el cansament.
   - Saps qui sóc? – li preguntà la noia sense deixar de somriure.
    - No em dirà que és la mort!
   - Tu ho has dit. I em falten dues vides per acabar la jornada. He vingut a llevar-vos les vostres. No heu de tenir por.
Però en Joan en tingué i en un instant se n’adonà que el seu esport era massa arriscat i avui ho pagaria.
   - Em creia que eres una llegenda. - Digué en Joan, gairebé més blanc que ella.
  - La mort és real sigui quina sigui la forma de la seva presentació...
En aquell moment la corda que unia tots dos escaladors es tensà. En Miquel havia quedat en suspensió sense tocar la paret, i ell, que s’havia assegurat malament també relliscà i quedà penjant de la corda. Aguantava el pes de tots dos amb les mans.
Aleshores la dama aixecà l’eina de segar vides, disposada a tallar la corda. Dubtava: hi havia dies que la feina era especialment dura, va pensar.
Per la carretera un cotxe ocupat per dues persones feia xisclar els neumàtics a l’asfalt. La fatídica senyora mirà els ulls del Joan. Eren bells, suplicaven. Se n’enamorà. I llançà la godalla contra el cotxe. El va encertar just en una de les rodes davanteres i el cotxe caigué rodolant al fondal que s’obria al mig del congost.
-       Ja tinc les dues vides que necessitava – Digué la noia mentre ajudava en Joan a sortir d’aquell mal pas.
Més avall en Miquel també aconseguia la roca, més mort que viu.
- Joan! Deixa’m recuperar una estona! - Li demanà.
Ella mirà en Joan. Potser amb una tendresa inesperada en un moment com aquest.
-  Ara ja no em feu falta minyons.
-  Ens perdones la vida doncs?
-  Us perdono la mort... de moment. No saps què deia el poeta? “Amor per mort és anul·lat”. Jo ho he invertit i la mort per amor és la que ha estat anul·lada.
-  Estic en deute amb tu. – Digué en Joan agraït. - Com t’ho podria pagar?
Ella es tragué la caputxa i els cabells rojos se li abocaren per sobre el pit que palpitava d’emoció. I tornà a somriure, maliciosa i femenina. Els ulls de tots dos es van trobar en una mirada de complicitat.
Quan arribà en Miquel trobà en Joan sol. Lluny quedava l’ombra de l’ensurt. 
     -  Ens podíem haver matat! M'has salvat la vida, Joan...
     -  Agraeix-ho al cotxe que s'ha estavellat al riu.
    -  Però què t'empatolles? Quan aquells se l'han fotuda jo ja penjava de la corda!
En Joan preferí no donar més explicacions. Només l’amoïnava la frase de comiat que pronuncià ella. Quin significat exacte tenia aquell “A reveure”?

dilluns, 10 de setembre del 2012

Camins de somni (la vigília)


Camins de somni,
Camins de canvi.
Diuen els que hi entenen que el triomf a vegades és més al camí que no pas a l’arribada. Més en el somni que en el despertar. L’escalador gaudeix igual a la paret de roca o de glaç que quan arriba al cim.
Tots els humans portem congènitament, el desig de llibertat, i els catalans no en som l’excepció.
Demà els catalans tenim l’opció d’encaminar-nos, un pas més, cap a la llibertat. I no és un pas petit!
A l’estiu,  la major part de pobles de Catalunya, degut a les festes majors engalanen els seus carrers amb banderes catalanes, i enguany moltes d’elles són estelades. Els pics dels Pirineus i d’altres serres del país ja acostumen a ser coronats amb banderes que s’entortolliguen a la creu del cim, i no és cap novetat que siguin estelades. Però enguany n’hi ha més.
Dels balcons i finestres de Barcelona i de tot Catalunya ja fa dies que la gent hi penja les banderes, i mai se n’havia vist tantes amb tanta antelació com ara.
Es preveu que la manifestació de demà, 11 de setembre sigui de les que fan història, com la del 1977. Els que hi érem recordem que bàsicament el que es demanava era l’Estatut d’Autonomia. Després de 35 anys d’incomprensió i de constants atacs al país, ja sabem que el clam de demà serà per demanar (per exigir!) l’Estat propi a Europa, sense dependre d’intermediaris tan tramposos com són els governs espanyols. No és cap novetat. Fa moltes dècades que molts catalans estan desenganyats d’Espanya i se’n volen separar. Alguns em sembla que són independentistes, des del naixement, i jo mateix sóc un d’aquests. 
I si als carrers de Catalunya, a l'exterior de les cases s'hi veuen banderes, és d'imaginar que també n'hi ha a l'interior. A l'interior dels pisos i les cases, i naturalment a l'interior dels anhels de la gent. És difícil d’explicar, possiblement és una reacció per compensar l’odi que exercia el franquisme cap a tot el que era català: la llengua, la dansa, les tradicions, la història, etc. En teoria el franquisme fa anys que ha acabat, però desgraciadament en l’ànima de molts espanyols encara s’hi coven sentiments contraris a la fraternitat i la comprensió que ha d’haver-hi entre pobles. I els atacs a la llengua, lluny d’apaivagar-se són cada vegada més exagerats, i a vegades la intolerància cap al català, esdevé, a més de severa i injusta, ridícul.
Molts independentistes ho són per motius econòmics. Potser també n’és un motiu important. Particularment les matemàtiques mai van ser el meu fort. Només sé que dos i dos fan quatre, i que dos menys dos fan zero.
Probablement hi ha qui pensa que hi ha camins intermedis entre Espanya i Catalunya, abans de la ruptura definitiva. Això ho decidirà el poble, i em sembla que la riuada de gent que es preveu que demà inundarà els carrers de Barcelona, ja ha triat el camí.
Hi ha una nit estelada, hi ha una utopia. I es farà realitat.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Port Vell (de Romaset)


Tal com el seu nom indica, el Port Vell (a la Vall Ferrera) és un pas gairebé en desús. Antigament pastors i contrabandistes l’utilitzaven per comunicar-se amb la comarca de l’Arieja de l’Estat Francès. Més tard es van decantar per anar a França pel Port de Boet i a Andorra per la Portella de la Baiau. I amb la construcció de la pista que uneix el Pallars Sobirà, amb Pal a Andorra pel Coll de Cabús, tots aquests passos naturals han quedat per als alpinistes i excursionistes, i de tots ells, el Port Vell és el que ha restat més solitari.
El camí que hi puja, a estones va de bracet amb el torrent que serpenteja pels prats. En guanyar alçada el paisatge rocallós dels vessants de la Pica Roja, semblarien més propis del planeta Mart que del nostre.
 Només cal girar-se i mirar enrere per tornar en un instant a ser al Planeta Blau. En una tarda transparent es distingeix perfectament tota la serralada del Pallars Sobirà, la Ribagorça, l’Aran i la Maladeta i l’Aneto coronant a la llunyania els Pirineus.
El Port Vell és el solc entre el pic de Romaset i la Pica Roja. Són paratges d’una bellesa solitària i un silenci planetari que han forjat centúries d’abandonament.
Sense voler ens hem passat de llarg la perla amagada d’aquests paratges, que és l’estany del Port Vell. A mesura que hi baixem la natura es torna més amable. No descobrim res: un ramat d’eugues (éqües en el parlar ferreny) pasturen  prop del llac, i emmirallen les seves siluetes a l’aigua. 
De tant en tant un fi oratge que baixa del port arrissa la superfície i esborra la simètrica postal. L’aire ens acaricia també a nosaltres i ens fa adonar que les tardes d’estiu en aquestes alçàries dels Pirineus, són com tardes de primavera.
Ens reca deixar aquests paratges. Sembla que passegem pel damunt de la tapa d’una capsa de llapis de colors, d’aquells que de petits humitejàvem amb saliva per a que pintessin millor. Marxem cautelosament, intentant copsar en la baixada, tota la bellesa d’una tarda pirinenca. Tornem a travessar pradells blans i creuar torrents i rierols.
Ens enduem un segon al cor, un instant d’il·lusió a la ment per apaigavar els neguits que sens dubte tornaran amb la fi de l’estiu.