El pla de la Cabana Rull és en silenci. Amb els
companys amants de la muntanya i de la llibertat ens decidim a pujar el Pic de
Baborte, a la Vall Ferrera.
El camí
que hem triat no l’havíem fet mai, tot i que té molt de renom. És una via de
nom carnerià, de “bella anomenada”.
Sortim
de bon matí. El sol tot just toca l’enforcadura de Forcadell.
L’estany
de la Rovira encara és a l’ombra. Fa fred per ser agost.
Arribem al refugi Bivac d’en Jordi Sànchez on per fi escalfa el sol.
Mentre descansem
aprofitem per esmorzar i observem el turó Comín.
Quan re-emprenem
la pujada passem per un seguit d’estanys. Com si fossin un rosari. El primer
que trobem és la Bassa de la Dolors.
Més
amunt hi ha els estanys de Romeva que son als vessants del Puig del Lluís.
Passada la
collada de les Junqueres comença la pujada dura.
Cal grimpar per les roques
Turull.
Un isard que hi ha sobre la penya Cuixart ens observa.
L’alçada
aconseguida fa que les vistes s’eixamplin, i veiem ben propers els cims del
Sotllo, la Pica d’Estats i el Puig de Mont.
Darrere
del Serret de la Meritxell es veu la serra de la Maladeta.
L'estany de Sotllo, i més amunt els estanys Fons i el de la República Catalana.
Des de
dalt del pic de Baborte, a una alçada de 2938 metres la vista és encara més extensa.
Ens hi
estaríem tot el dia, però la baixada serà llarga i cal marxar.
La davallada
fins la plana de Ponsatí es veu més clara.
És
migdia, el sol és alt i a la tartera del Forn passem calor.
Sort de
les aigües dels estanys que refresquen la mirada. A la vora d’alguns d’ells hi
creixen flors Gabriel. Segur que a l’Anna li agradaria veure-les.
Les
baixades es fan llargues, tornem a passar per tots els llocs de bella
anomenada. Com que hi ha estona per pensar, a la ment portem les nostres
persones estimades. Impossible oblidar-les.
Per a totes elles, els millors desitjos de pau i llibertat. I que ben aviat puguin venir, si ho desitgen, a contemplar elles mateixes aquestes vistes.
