dissabte, 26 de juliol del 2014

Venvinguts a Varcelona

Ens han avisat avans de vacances: falta aproximadament un mes i mig per a tornar a trovar-nos uns quants centenars de milers de persones, potser milions, així en plural, un altre onze de setemvre a Varcelona. Organitzada per Òmnium Cultural i l’Assemvlea Nacional de Catalunya. 
La idea és amviciosa i ja la savem tots: escriure amb persones vives una gran V al paviment de Varcelona. Una gran V que canviarà la nostra història, una V de voluntat, V de vot, V de valor, V de victòria, V de superVivència de la nostra nació.
De l’èxit d’aquesta V, en depèn en part la Consulta del 9 de novemvre, que ens ha de dur a la proclamació, si el poble així ho vol, d’una nova Repúvlica Catalana. Intentant evitar, de passada, amv la nova Constitució fundacional, que ningú se n’enriqueixi amv el rovatori de véns públics.
Els que no escolten ni amv altaveu, tots aquells poca-soltes que pretenen cantar-nos les avsoltes, s’adonaran que ara va de vo, que ara va de veritat, que som insuvmisos, i no tan ovedients com avans. Que s’ha acavat el vròquil, que no som tan vledes i que els fem vutifarra!
 He començat dient venvinguts a Varcelona, perquè segur que centenars de milers de persones vindran a aquesta ciutat des de tots els racons de Catalunya: viatjaran des de Vosost o Viella de la Vall d’Aran pel Port de la Vonaigua i es trobaran amv els que vénen d’altres punts dels Pirineus, de Varruera, i del Pallars: de Rialv, o de Llavorsí. De Vellver de Cerdanya, de Rives de Freser, i altres povles del Ripollès com Sant Joan de les Avadesses o Sant Quirze de Vessora.
I de la Garrotxa,  els  olotins es volcaran amv d’altres povles propers del Vassegoda, Vesalú, i l’alt Collsacavra. De l’Empordà vindran de Portvou, del Port de la Selva, Alvanyà, Vàscara, Vellcaire i la Visval. I de les cales de Vegur i la resta de la Costa Vrava. Girona complirà, com totes les viles del Gironès, fins a Vescanó. 
I comptarem amv la vèstia que viu suvmergida a l’Estany de Vanyoles. I els millors povles de la Selva, on no hi faltaran Arvúcies, Vreda i Vlanes. I els de Sant Voi, al Lluçanès, vaixaran cap a Osona, per reunir-se amv els de Voltregà, Vic, Viladrau i Valenyà.
De totes les viles del Solsonès i l’Alt Urgell! I Vellprat i el Vruc de l’Anoia, del Verguedà, vindran els de la seva capital, Verga, i totes les viles properes, com Vagà. I tampoc no faltaran els povles del cor del Principat, aquells del Vages, tan propers al Llovregat. I la farina de la Segarra, la portaran des de Viosca i Cervera. 
La Noguera és molt ample: de Cuvells i Valaguer a Vellvís. Terra Ferma, amb Lleida al capdavant o Vell-lloc. I comptem amb els targarins, els de Vellpuig, i els d’Ivars de l’Urgell. I els de les Vorges Vlanques i d’altres povles de les Garrigues, des de Vinaixa o l’Alvagés fins a Vovera.
I de la Conca de Varverà, Vlancafort, Povlet i Montvlanc. I del Camp de Tarragona seran innombrables: Roda de Verà, Torredemvarra, Valls, el Pla de Cavra, Vràfim, Alcover, la Selva del Camp, Vilaseca, Camvrils i Vandellós. I per veure-se’ls, els vins del Priorat i del Montsant. També els d’Arvolí.
Com de tots els pobles de les Terres de l’Evre: de Riva-roja i tots els altres de la Rivera. I de la Terra Alta, la Povla de Massaluca i Vatea. I a ritme de jotes del Vaix Evre, vallaran els de Roquetes, Tortosa i la Cava. I vaixaran dels Ports de Veseit i del Montsià cap a Mas de Varverans, i Santa Vàrvara, d’Amposta, del Delta de l’Evre, viatjarem a donar-mos les mans amv els germans del País Valencià i mos emvarcaram a ses Iles Valears.
Ens resta un racó per tastar el Penedès, de Vilafranca i el Vendrell. I de Vilanova i la Geltrú enfilar-nos al Garraf. I rodar cap els horts de Sant Vicenç i tota l’indústria del Vaix Llovregat. Gent del Vallès: de Savadell i Ruví, i universitaris de Vellaterra. El Maresme es vuidarà perquè navegaran cap avall, i entraran per Vadalona.
I tants povles que no citem, i que també hi seran. Tots aquells que van participar a la Via Catalana de l’any passat, i que arrivaran amv autovús o amv varca o vicicleta.
Vindran els que escolten Veatles o Vee Gees, o els que escolten música vallavle. I també els més clàssics que s’estimen més: Vach, Veethoven o Vrahms. Els que van al futvol i els del vàsquet.
Està escrit a la Vívlia: els pobles han de poder viure en llivertat, i avandonar el faraó que els oprimeix.
I ja a Varcelona tots els varris es desplegaran pels carrers. Des de Sants i la Vordeta a la Varceloneta, des de 9 Varris a Pedralves i el Sarrià de J.V. Foix.


Provavlement, amv l’emoció he fet alguna falta d’ortografia. Que mestre Favra em perdoni. 

dissabte, 19 de juliol del 2014

Pica Roja de Romaset

L’excursionista, de bon matí, ha passat de llarg el refugi de la Vall Ferrera, però a diferència de la gran majoria, no segueix el camí a la Pica d’Estats, i es desvia en direcció al Port Vell de Romaset. Fa alguns anys ja hi va ser i sobre el terreny comprovà que fer la Pica Roja no semblava difícil.
Cal travessar un bosc. L’alt Pallars Sobirà fins i tot a ple estiu és ple de flors. De sobte li arriba la flaire de les clavellines silvestres. Petites i escabellades i més perfumades que les seves parentes grans de jardí.
El camí travessa el torrent que baixa del Port Vell. Quan hi arriba descobreix que la palanca per la que havia travessat fa pocs anys està enfonsada. Aquest no és un pont de diàleg, pensa. Fins i tot a la muntanya es trenquen els ponts. És difícil creuar a l’altre costat. Més amunt troba unes roques grosses i calcula que amb un bon salt s’estalviarà de mullar-se els peus. No és una mala solució, si no hi ha camí, cal inventar-lo.
El camí guanya alçada. Ell puja i la ratlla del sol baixa. Hi ha els habitants habituals. Un ramat de vaques amb els seus bedells, i més amunt les eqües. Són d’un pastor d’Àreu, que hi puja de tant en tant. 
En canvi les cabres que es troben més amunt, ja gairebé a tocar del Port Vell, segons li ha explicat aquest mateix pastor, són d’un ramader de l’Arieja. Elles no saben que hi ha una ratlla imaginària, que coincideix amb la carena, que separa els estats, i la passen per venir a menjar l’herba d’aquest costat, que es veu que els agrada més.
Quan arriba al Port, una gossa negra se li acosta i l’ensuma. Més lluny veu que hi ha uns altres excursionistes més matiners que ell, i que descansen. “Nit, vine aquí”, crida un d’ells.
Fa igual que ells i s'atura a descansar. La pujada ha estat llarga i ara falta el tros més dur. Sempre falta el tros més dur.
Les vistes a l'estany del Port Vell, que albira des de la carena li fan el trajecte més agradable. Sempre és un goig superar els obstacles que es troben en  el camí que ens mena a aquella fita que es vol aconseguir. 
Arriba al cim, poc després que els excursionistes de la gossa. La Pica Roja té una altitud una mica més modesta que la d’Estats, però amb els seus 2902 metres, segons els mapa de l’Alpina, iguala a un dels altres gegants de la comarca: el Monteixo.
La visió de les muntanyes des d’aquest punt és privilegiada. Es poden contemplar des de ben a prop els cims de Baborte, Sotllo, el massís d’Estats, el Montcalm que fan frontera amb l’Arieja d’Occitània, amb el Medacorba i el Coma Pedrosa que limiten amb el Principat d’Andorra, el Norís i Monteixo, els Beciberris, els cims de la Bonaigua i allà on es perd la vista: el massís de la Maleïda, amb l’Aneto al centre.
També es poden contemplar uns quants estanys. Els de la Socarana al vessant nord. I els de la Baiau, més llunyans.
Com que ha pujat pel Port Vell, per fer la baixada diferent, ho fa pel Port de Boet.
Des d’aquestes alçades recorda aquell poema de l’Espriu on parla de ponts de diàleg amb Sepharad. Després de comprovar com s’han trencat, si és que mai han existit, en recorda uns altres, del mateix Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”.
No ens cansarem mai de fer-ho. Escolta els batecs del seu cor i li diuen que tampoc no deixarà de contemplar les vistes, de respirar les olors i d’escoltar els sons dels Pirineus.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Nocturn amb sol

La Sol entra al Pla d’en Sala de Canet de Mar, just quan l’altre sol, aquell que li dóna nom, cau a plom. L’altre  Sala, el Pep, ben puntual comença a tocar amb la seva banda. 
La Sol va sola i es barreja entre el públic. A banda i banda de l’escenari han penjat uns cartells on es llegeix “Canet Rock 2014”.
En Pep Sala canta cançons de Sau, i ella les coneix bé. Els seus pares tenen bastants discos d’aquell desaparegut conjunt, i alguns, els més antics, són de vinil, i de petita els escoltava.
Fa més de tres mesos que té l’entrada. A finals de maig, quan va fer els 18 anys, el seu oncle la hi va regalar. Juntament amb una samarreta del Canet Rock del 1975. “És un tresor, guarda-la bé” - li va dir. I mentre es picava la panxa va afegir: “a mi ja no m’entra”. La Sol li havia preguntat si ell també hi aniria. “Buf! No em veig capaç d’aguantar tota la nit al ras” I fent-li l’ullet li va advertir: “això és cosa de joves com tu”.
“Cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit!” canta el Pep Sala.
- Ja tens el bitllet? - Li pregunta gairebé a crits un noi, que se li ha anat acostant.
- Quin bitllet? - contesta la Sol mirant-se’l. - Jo no viatjo amb estranys.
- Doncs avui ho has fet amb mi. Seies al mateix vagó que jo, i tots dos hem pujat gairebé junts a l’estació de Sants. I junts hem baixat a Canet.
- Això no vol dir res - crida ella per fer sentir la seva veu per sobre els decibels de la cançó de Sau.
- A partir d’ara no sóc un estrany: em dic Jaume.
En Pep Sala canta “l’11 de setembre”. El Joan de l’Elèctrica Dharma s’hi ha afegit. Comencen a voleiar estelades, i a sonar crits de: “In-inde-independència!” S’escalfen motors. Amb el "Boig per tu", que canta tot el públic, acaba suau l'actuació del Pep.
Caïm Riba canta “l’Home llop”. Al Jaume se’l veu content. De tant en tant s’acosta a l’orella de la Sol i li diu alguna cosa. 
Si algú els mirava de lluny quan xiulaven la tornada del “Pa amb oli i sal” dels Blaumut, i com cantaven la tornada de les cançons del Dausà, hauria dit que eren amics des de sempre.
Amb el “Jo vull ser rei” els Pets demanen al públic que per reblar el seu republicanisme es treguin la samarreta i l’enarborin com una bandera. Bastants nois i noies ho fan. El Jaume és un d’ells i malgrat la insistència, no convenç la Sol per a que s’afegeixi al gest proposat pel Gavaldà. 
El sol s’apaga, però no pas la Sol, que està més radiant que quan ha entrat.
La Companyia Elèctrica Dharma surt a l’escenari quan la llum del dia baixa. Fa 39 anys van ser aquí mateix, just quan sortia el sol. Era la matinada de la seva carrera. Avui són al crepuscle, i es recorden dels enyorats Esteve i Josep.
- A casa meva, els pares tenen discos dels Dharma, diu el Jaume.
- Fins i tot els meus avis en tenen - contesta la Sol - Quan de petita anava a casa d’ells havia escoltat l’Oucomballa i el Tramuntana moltes vegades.
25.000 persones salten i ballen com si fossin a la Patum.
Amb els Amics de les Arts, la Sol i el Jaume, interiorment es pregunten si la seva aventureta acabarà com un “Jean-Luc”. Ho volen entendre i no poden. Porten hores de salts i cants.
- Anem a fer una cervesa mentre el Gerard Quintana prepara els instruments? - proposa el Jaume.
- I un entrepà - demana ella - estic morta de gana.
Es posen a la cua d’una de les barres, i de cua d’ull vigilen l’escenari.
- Això no és una cua -  es queixa la Sol - Això és una aglomeració!
Es passen tota l’actuació del Quintana i l’Aresté entre els afamats i assedegats que demanen un entrepà i una cervesa. Entre rock and rolls, escolten alguna cançó de les més conegudes dels Sopa de Cabra.
- Encara sort que la penya no es ratlla! - diu el Jaume perdent la paciència - portem més d’una hora per comprar el sopar!
La Sol que és més menuda s’esmuny entre la gent i aconsegueix dos entrepans a una mà, i els que són a la cua li fan arribar al Jaume les dues cerveses. Miraculosament li arriben sense que se n’hagi abocat ni una gota.
Retornen entre el públic, quan el Gerard Quintana es retira. El Jaume li proposa de seure a terra a menjar l’entrepà.
- Prefereixo quedar-me dreta - diu ella.
- Aquests són els inconvenients d’anar amb una minifaldilla de risc, oi? No t’amoïnis que és fosc i la gent no mirarà.
Finalment s’asseuen. El Jaume ho vol evitar, però no controla la seva mirada. Entre el públic hi ha un grup de gent gran que coregen:
- Sisa, quan surtis, avisa!
- Aquests, segurament que devien ser al Canet Rock del 75. Deuen tenir uns 60 anys! - Diu el Jaume.
- Els trobo entranyables - diu la Sol. Troba divertit el crit de “Sisa, quan surtis avisa”.
Apareix a l’escenari sense avisar i cantant “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Aquesta cançó la canta tot el públic. Els grans que la saben des de sempre i els joves que potser l’han après a l’esplai o de colònies.
“Oh benvinguts, passeu, passeu”” Canta un orfeó de 25.000 persones.
- Aquesta nit per a mi ja ha sortit el sol. Fas més llum que l’astre a que es refereix el Sisa, Sol - li diu ell entre estrofes.
-  No sé si és la cervesa - riu ella - És com si estigués al “setè cel”.
No se n’han adonat que els Manel estan tocant. La Sol i el Jaume es posen drets i s’endinsen al mar del públic. No saben qui dels dos ha començat però escolten la música agafats, i quan sona el “que ve l’amor, que ve l’amor, propagant-se com un incendi forestal”, els agafa un rampell, com a la Teresa protagonista de la cançó, i l’acaben abraçats.
No se separen i van més enrere, per escoltar els “Love of lesbian” asseguts. Han anat fins el final i s’estiren. La Sol s’endormisca.
- Tinc fred, - diu la Sol gairebé entre somnis. I nota com el Jaume li tapa les cames amb la seva jaqueta.
S’ha adormit i es desperta amb les veus dels Gossos. “Corren, corren pels carrers corren...”
- Han obert una xurreria - diu el Jaume assenyalant-la. I no hi ha tanta cua com la que hem fet per als entrepans.
Assaboreixen la música dels Mishima, sucant-la a la xocolata calenta.
Es vol fer de dia i retornen amb el nombrós grup que resisteix ballant prop de l’escenari. S’hi afegeixen al ritme de Txarango. Ball, bon humor, rialles i llum de dia. 
Quan surt el sol, el Titot dels Brams arenga la tropa, i tots junts maleeixen la memòria de Felip Quint i el cunyat de l’Urdangarin. El camp de batalla és ple de vasos de plàstic i embolcalls dels entrepans.
Inevitablement les actuacions s’han endarrerit.
- No em puc quedar fins el final - diu el Jaume - demà al matí treballo i haig d’anar a Esterri d’Àneu. Si perdo l’Alsina Graells no hi arribo.
- T’acompanyo - fa ella - I amb un badall afegeix - estic rebentada! Ho sento pels “Flores Azules” i els “Pink Tones”. Els veurem l’any que ve?
No són els únics desertors. Pels carrers de Canet baixen “rius de gent” cap a l’estació de tren.
Abans d’acomiadar-se ella pregunta:
- Ens tornarem a veure?
- Creus en els finals oberts, Sol? Si aquesta nit ha sortit el sol, qualsevol altra ho pot tornar a fer.

diumenge, 6 de juliol del 2014

Flor de Falgars

Els darrers dies de juny conserven les flors que dugué la primavera, i guarneixen els verds de Falgars. Si no fos per la calor del matí, sembla que encara no hagi arribat l’estiu. El sol gairebé ha eixugat del tot les gotes d’aigua que la rosada ha deixat a  l’herba.





La Marta i l’Enric pugen per un prat suau. De sobte ell troba una flor de neu. Feia 30 anys que no en trobava  i s’ajup a collir-la.








- No la tallis - li demana la Marta.
Aleshores s’adonen que n’hi ha més.
- N’hi ha moltes, no ve d’una... - insisteix l’Enric.
- Deixa-la pobreta -  Diu ella amorosament - Aquesta flor és el símbol de Falgars, quina llàstima si desapareix.
- Al menys em deixes fer-li una foto?- Diu ell exagerant un temor que no sent.
- No em vulguis fer llàstima ara -  fa la Marta.
- Recordes la primera nit que vam passar al Prat Gespedor? Et vaig venir a dir bon dia amb una flor de neu, i et va agradar.
- És clar que la recordo. La nit de Sant Joan. “Quina nit la d’aquell dia” que deien els Beatles. Han passat 30 anys, Enric. Aleshores estava permès acampar lliurement a aquests prats, i actualment no, oi? I ara la flor de neu està protegida.
- Han passat molt de pressa aquests anys - diu l’Enric mentre ajupit enfoca una flor de neu.
- I també han passat moltes coses - diu ella. I tot seguit entona la cançó “Edelweiss” de la pel·lícula “Somriures i llàgrimes”
- Aquell dia també la vas cantar.
- I després sortírem de la tenda i corríem pel prat - diu la Marta mirant-lo, com si la memòria la tingués als ulls.
- Més que córrer semblava que volaves.
- I tu més que córrer saltaves.
- El vent t’aixecava les faldilles.
- Em sembla que no era el vent, pillo! - diu ella sense dissimular un somriure maliciós.
Segueixen la pujada en direcció al prat del Joc de la Pilota.
- Saps perquè li diuen el Joc de la Pilota?
- Enric!! Que cada vegada que hi pugem m’ho expliques! Diu ella amb un to de deliciosa paciència. - Hi pujaven a jugar els antics miners...
Arribar al Prat del Joc de la Pilota és com entrar a l’escenari d’un teatre real. Avui els actors són ells. Per una estona, els actors principals, papallones i ocells és com si esdevinguessin secundaris. S’asseuen una estona sobre l’herba i contemplen els avets i els altres arbres que envolten el prat.
- És d’hora - diu l’Enric mirant-se el rellotge. - Podríem arribar fins el refugi Ardericó. He vist que el camí passa per aquí a prop.
- Tan bé que s’està aquí! Si anem allà la tornada se’ns farà llarga...
- No hi hem estat mai, Marta, i m’agradaria conèixer aquells paratges.
- No en tens mai prou! - diu ella mentre s’aixeca.
- Si no et ve de gust ho deixem.
- Ara ja ens hem aixecat... i com t’has posat els pantalons - diu mentre els espolsa.
- No em peguis Marta...
- Exagerat!
Van seguint les marques de pintura que hi ha a algun arbre. Una bona part del camí passa pel bosc. De tant en tant, ell s’atura a fotografiar una flor, o qualsevol altra cosa que li crida l’atenció.
 Entren al paratge d’Ardericó quan les ombres de la tarda també hi han arribat.
A un costat de la pista, i prop d’unes ruïnes, hi ha el refugi.
- Aquí seríem feliços Marta.
- No em facis riure... - i assenyalant més avall - mira! Un cotxe com el que teníem. Com està el pobre.
- Res, un retoc de vidres i queda com nou - diu ell mentre el fotografia.
No s’entretenen gaire. Calculen que són lluny de Falgars. Tornen per la pista.
A un revolt descobreixen la boca d’una antiga mina.
- Aquí devien treballar els miners del joc de la Pilota - diu la Marta divertida.
La pista es troba la principal, que ve del Prat Gespedor. Ben a prop tenen el cotxe aparcat. 
Entre els arbres s’endevina la silueta del Pedraforca. 
El contemplen. Ell se li acosta i l’acaricia.
- Què fas?
- Aquí em vas robar el cor. Encara que el nostre amor sembli d’estar per casa, per a mi ha estat apassionant...
- Tira que encara farem tard a sopar.
Amb el cotxe arriben aviat al Santuari de Falgars, on estan allotjats. Pugen a l’habitació. Ell s’entreté a repassar les fotografies que ha fet al llarg del dia.
Ella l’observa. I somriu.

- Enric, tanca la porta, que encara falta una estona per al sopar...
- Tu ets la flor de Falgars - diu mentre fa girar la clau del pany.