Enguany ha fet 40 anys que
Lluís Llach estrenà una de les seves cançons més conegudes - i reconegudes - al
Palau de la Música: “Viatge a Itaca”.
Vàrem tenir la sort de ser-hi.
Al galliner, envoltats d’altres joves entusiastes. Un concert èpic amb un final
sorprenent, quan el canó de llum enfocà l’escut de les 4 barres que hi ha al
centre de l’escenari.
Al maig del 1975 això era una
proesa. El dictador feixista que tant ens amargava era viu, i els seus agents,
i altres llepes, encara més. A Franco li restaven pocs mesos de no-dos i
assassinats.
Haig de reconèixer que no sabia què
era Itaca i encara vàrem tardar a saber que es pronunciava Ítaca, amb accent a
la i. Ni qui era Kavafis, l’autor de la primera estrofa.
El propi Llach amb les seves
segona i tercera estrofa ens ho posà fàcil: “Més lluny, hem d’anar més lluny”.
Alguns dels cantants i músics catalans
més coneguts, encapçalats pel mateix Llach, n’han fet una versió, que segurament
serà cantada aquest vespre multitudinàriament a Montjuïc, en l’acte final del
la candidatura “Junts pel sí”.
Una arribada en son de pau, amb sons alegres i musicals, on el ball de bastons sigui festiu i no d’amenaces.
És millor el valor que la por,
és millor la veritat que la
falsedat,
és millor la independència que
la submissió.
Millor la República que la
monarquia...
Hi ha una cançó més antiga, d’aquelles
que s’anomenen d’abans de la guerra: “Pel teu amor”. Permeteu-me canviar una
sola paraula:
vot de la meva vida...”
