Algú ha deixat la tanca del restaurant de la platja oberta
i la Roja i el Gínjol han aprofitat per sortir a estirar les cames. Tenen tota
la platja de Badalona per córrer.
Admiren la lluna de desembre.
De sobte en Gínjol s’atura.
- Per què
t’atures? - li pregunta la Roja amb la mirada.
- Em fa
por aquella silueta. És un jutge del TSJ? - pensa amb la cua entre les cames.
- No has de témer res Gínjol - li transmet la gossa
- No és un jutge, és un mono.
Tot i així quan passen per davant de la figura del
mono de l’anís, el Gínjol no mira gaire i s’endinsa, pel Pont del Petroli, cap
al mar.
Un deliciós capvespre de tardor fa que no s’adonin
de que són lluny dels seus amos. La Roja percep que el Gínjol torna a estar
amoïnat.
- I ara què tens Gínjol?
- Ens hem
perdut? - pregunta amb el posat.
- Ja ens
trobaran. Sempre que em perdo em troben.
- I et
renyen?
- L’alegria
d’haver-nos retrobat sempre supera l’angoixa que puguem haver passat tots
plegats.
Lluny es veuen les xemeneies de Sant Adrià del Besòs.
- Anirem
fins allà? - Pregunta el gosset remenant la cua.
- Ca! És
massa lluny. Allà sí que no ens trobarien mai més.
Un noi fa fotografies a la seva xicota amb les
xemeneies al fons. El Gínjol es mira la Roja.
- ...
- No em
miris així Gínjol, que la pel·lícula de “la Dama i el Vagabundo” ja existeix.
- Què tal un remake? - insinua mentre intenta ensumar-li el darrere.
- No
insisteixis - diu ella amb un lladruc - No és no.
Quan tornen a passar pel davant del mono, el Gínjol
aixeca la pota i li mulla els peus.
- Segueixo
creient que és un jutge del TSJ...
