La tradició de l'Oucomballa

L’àvia du de la mà en Guifré. Entren al pati de l’antic Palau Reial Major de Barcelona.

       - La font florida,  és la pista de dansa de l’ou com balla. Té per parella, la cadència de l’aigua i giravolta...

     - Iaia pe què padlez així? pregunta el nen mirant-la.

     - Parlo com?

     - Padlez dadu.

     - Parlo raro? - diu ella, mentre intenta dissimular que se li escapa el riure.

     - Zí

     - És que l’ou com balla m’ha inspirat la vena poètica.

     - Com en el vedz de Nadal?

   S’han pogut fer un lloc a primera fila, entre barcelonins, i sobretot entre turistes que contemplen, admirats, l’ou com balla.

    - Veus l’ou Guifré?

    - No.

    - Com que no? Al capdamunt del raig d’aigua.

    - No el veig.

  Tot i que en Guifré ja pesa una mica, l’àvia el puja a coll.

     - No veus el raig d’aigua que esquitxa a dalt de tot? - diu ella assenyalant amb el dit, l’ou.

     - Zí.

     - Doncs allà on esquitxa hi ha l’ou com balla.

     - Ara zí que el veig - diu en Guifré posant els ulls com dues taronges.

     - Entens ara perquè deia allò de la dansa?

     - Éz l’oucomdanza?

     - L’ou com balla.

       - A dinz hi ha un pollet?

     - No... l’ou és buit.

     - Han tret el pollet pe a que no ez maregi?

    - Anem Guifré - diu l’àvia mentre el deixa a terra. Anirem a veure el del Palau Recasens.

     - En aquest ou tampoc hi ha pollet?

     - No. El van buidar abans de que es formés...

     - Puja’m a coll iaia, que vull veude bé l’oucomvola.

     - Només una estona, eh Guifré? Que peses molt i l’àvia no té força.

     - Has vist com giravolta?

        - L’oucomgira.

     - És com un castell de focs aquàtic, els esquitxos són espurnes trapelles, fredes i lluminoses. Com espigues d’aigua.

     - Ada també padlez en vedz?

     - L’aigua explosiona... - continua improvisant ella.

     - L’aiga ezplaxiona?

     - Ara ets tu el poeta, Guifré. Has vist quantes flors?

     - L’oucomflodeix.

     - Mol bé Guifré.

       - Si en aquezt hi ha pollet a dins, éz el pollcomballa.

     - Encara tenim temps de veure’n dos més.

     - Ja eztic canzat iaia...

     - Tu ets molt fort Guifré. Són molt a prop un de l’altre.

  Entren al claustre de la Catedral.

     - Aquezts patoz han nazcut de l’oucomballa?

     - No són ànecs Guifré, són oques...

      - Zapz com ze diu l’ou quan neixen lez oquez?

     - No

     - L’oucomezclata.

     - Em deixes parada Guifré!

     - Amb tanta aiga m’ha agafat zet...

     - Anem a veure l’últim - diu l’àvia mentre li acosta una ampolleta d’aigua a la boca. Allà podràs veure l’ou com balla des de dalt.

  Entren a la casa de l’Ardiaca.

    Quan són al pis de dalt comproven que l’ou té dificultats per mantenir-se sobre el raig d’aigua.

     - L’oucomcau! - diu el Guifré assenyalant la font.

       - No t’amoïnis. La pressió de l’aigua el tornarà a fer pujar.

     - Éz màgic! diu el Guifré, admirat, quan veu que l’ou torna a ser sobre el raig.

     - L’oucoms’alça - diu l’àvia seguint el joc...

    Ella recorda quan fa molts anys, el seu d’avi, la duia de la mà a fer el recorregut de l’Ou com balla.

14 matinades

Ja l’esperaves

i el reps amb un somriure.

Arriba el dia!

Claror serena

La nova llum s’emmarca

Per l’alta onada.

Al moll la fosca.

L’horitzó s’il·lumina.

Llum que palpita.

 L’alba pregunta:

On és la teva rauxa?

I me l’estimo.

Hi ha una promesa

després de la nit fosca.

Ben lluminosa.

 L’aigua és salada

de llàgrimes vessades

per tanta guerra.

Hi ha llum rosada.

La matinada fresca,

dolça l’escampa.

El sol mandreja.

He deixat per quan entri,

la porta oberta.

 Ales esteses,

s’enlaira la gavina

en la llum grisa.

Claror a la proa

i veles desplegades,

s’embarca el somni.

El sol es lleva

I pinta els edificis

De Barcelona.

L’aigua tranquil·la

del moll, em va prometre:

amor per sempre.

Colom albira

que ve el temps de platxeri.

La descoberta.

Meravellosa

és la teva companyia:

la llum del dia.

La nit es tanca

Com un miracle,

just quan es fa de dia

els llums s’apaguen. 

Les flors de l’arbre

que la pluja ha fet caure

dormen a l’herba.

Mare, això és la rosada?

Pregunta un nen que passa. 

Sota el paraigua,

com una regadora

la cara es renta.

Quan el dia comença

és quan la nit es tanca.

Al barri gòtic,

el forn l’aire perfuma.

Dolça rutina:

fa olor d’ensaïmada,

croissant, coca i pa tendre.

Un post dolç (Per molts anys Olga)

  Avui l’Olga Xirinacs celebra els seus 80 anys. Molts dels seus lectors fa mesos que ho fem.

   Ho vàrem fer a la Biblioteca del Vapor Vell de Sants, on es van llegir poemes d’ella.

  Més endavant, concretament el 21 de març, dia Internacional de la Poesia, es va fer l’acte Central al centre d’Art Santa Mònica a Barcelona, on com ja és sabut, es recità el seu, ja famós poema, “Preneu les roses” en diferents llengües.

  En Xavi Múrcia i la Mirna Vilasís, la van musicar i la van interpretar en presència de la seva autora, Olga Xirinacs.

   I no fa gaires dies, es va fer un altre homenatge, a la Casa Golferichs, també a Barcelona, amb la presència, entre d’altres, de l’escriptora Isabel Clara Simó.

   Vaig tenir la sort de ser a tots tres actes. Es van dir moltes coses de l’obra i la personalitat de l’Olga. En reivindico una. L’Olga Xirinacs és una escriptora catalana nascuda a Tarragona. Per tant és ens representa a tots els lectors dels Països Catalans.

   A molts blogs avui s’han publicat poemes de l’Olga i m’han agradat molt. Jo citaré un fragment d'un conte del primer llibre que vaig tenir d’ella, i que encara conservo, en la primera edició del 1985: “La Mostela africana i altres contes”

  A “La partida de Mah Jongg” es fa referència a aquest joc. Per qui no el conegui diré que és una mena de dòmino xinès. Havia vist de petit com hi jugaven els homes que passaven la tarda al cafè del Centre Catòlic de Sants. Sobre una taula de marbre. Mai no en vaig entendre les normes.

  “  - Aquest és preciós. És dels millors que tinc. Vegi la qualitat del vori...

  El client passà els dits amb delectació sobre les fitxes.

    - I quin gravat més nítid, tallat a mà. I l’elegància de les figures...

  El client somrigué i observà el magnífic paó reial que representava l’as de bambú.

    - Les flors i els dragons són una petita meravella.

  Al palmell de la mà les fitxes comunicaven una sensació de plenitud. Ben acoblat el vori sobre el bambú tenia un toc càlid, perfecte. Clogué el puny. Les volia...”

   A Barcelona avui, a més dels 80 anys de l’Olga també s’ha celebrat la fira de Sant Ponç al carrer Hospital.

   Una data dolça per fer un post ben dolç.

   Per molts anys Olga!!

Abusos als Maristes Sants - Les Corts

Fa mesos que han esclatat públicament casos de pederàstia als Maristes Sants - Les Corts.  Puc donar testimoni del que passava fa més de 50 anys. Molts mestres i maristes eren veritables torturadors i abusadors, amb la total impunitat que els donava el nacional-catolicisme.

  El curs 1961-62 vaig entrar als Maristes de Sants i vaig tenir la mala sort d’anar a parar amb un mestre maltractador: el senyor (és un dir) Amadeu. Un dia el Sr. Amadeu, em va fer anar a buscar el meu germà, que era més gran que jo, a l'aula del costat per a que presenciés el càstig per haver fet malament les sumes dels deures. Em clavà dues bufetades molt fortes. Jo tenia només 6 anys. Quan vàrem arribar a casa el meu germà, plorava més que jo pel disgust d’haver presenciat aquell acte tan injust.

  L’any següent vaig tenir de tutor un altre mestre cruel: el Sr. Riembau, que era coix i pegava amb el bastó. 

  És de justícia que citi el bon mestre que vaig tenir el curs 1963-1964: el Sr. Josep Juan (apareix  a la fotografia assegut al centre del grup)  No recordo que el Sr. Josep m’hagués pegat mai. Era un home recte i amable amb els alumnes. En aquella època els dissabtes al matí fèiem classe, i ell ens la feia agradable. Duia llibres del Tintín i ens els llegia. Per a fer-los més entenedors, dibuixava amb guixos de colors el Tintín, el capità Haddok, el Milú, i altres personatges a la pissarra.

   Malauradament l’hermano que vingué el curs següent ja no era com ell, però no recordo que pegués molt fort. No puc dir el mateix del Sr. Cebrian que és el tutor que vaig tenir els cursos 1964-65 i 1965-66. Gaudia humiliant i pegant els nens. Jo vaig rebre bastant, i recordo especialment la pallissa que va infringir a un nen d’uns 11 anys. El va fer caure a terra de tants cops, i un cop a terra encara li donava puntades de peu amb ràbia. Els cops de regle a la mà eren constants. També feien posar les ungles mirant amunt, i pegaven amb tota la força amb un aparell que acabava amb una bola de fusta i que anomenaven "xasca". Una vegada un hermano va llençar la xasca contra un nen. Per sort no l’encertà. També els esborradors de la pissarra, eren utilitzats pels hermanos o mestres per tirar-los contra els alumnes si no sabien la resposta.

  L'hermano Ivars, que mai va ser tutor meu, em clavà molt fort un cop de xiulet de metall al cap, sense absolutament cap motiu. Era quan acabava el "recreo". Potser perquè vaig arribar a la fila dels últims?

  Un altre mestre s'enfadava amb el meu germà perquè pronunciava la j del cognom Pujol amb fonètica catalana i ell volia que ho féssim amb fonètica castellana. Per ridiculitzar-lo deia que era de la ceba.

  Tot aquests abusos físics i psíquics passaven als Maristes de Sants.

 Quan els curs 1967-68 van inaugurar els Maristes a Les Corts, ens hi van enviar. Vaig ser dels que vàrem estrenar les instal·lacions. Van convertir una antiga fàbrica de galetes en un antre de maltractaments físics i abusos sexuals als alumnes. De mi  no van abusar sexualment, però veia i no entenia com ho feien a d'altres. 

 Parlo de tercer de batxillerat (curs 1968-69), quan jo tenia 13 anys. Vaig ser testimoni de com l'anomenat (perquè acostumaven a canviar-se el seu nom real) hermano Máximo abusava sexualment d’un company de classe. Ficava la mà per dins dels pantalons, per sota els calçotets i l’hi tocava els genitals sense ni amagar-se'n. Com que anàvem amb pantalons curts es veien perfectament els dits de l'hermano com es bellugaven per dins. Més endavant ho va fer a un altre alumne, i també ho vaig presenciar.

  Jo no sabia què era la masturbació, fins que un company, menys innocent que jo, em va advertir que mirés els moviments enèrgics de la mà de l’hermano Máximo sota la sotana, i les gesticulacions de la cara i la boca.

  Un hermano jove de matemàtiques (hermano Vagarías?) era especialment sàdic amb els càstigs. Li agradava pessigar molt fort les galtes. Sé del que parlo: feia saltar les llàgrimes de dolor. Un dia, semblava que ho fes per "xulejar" de la seva força, pessigant les galtes d'un alumne, el va aixecar del terra.

  Un professor de llatí, crec que es deia Sr. Forcano, era molt alt, i intimidava. Va ridiculitzar davant de la classe dos nois perquè eren efeminats, i ens recomanava que no anéssim amb ells per a que no se'ns enganxessin les maneres.

  Un alumne m’explicà que havia anat al despatx del subdirector de Sants i que havia sortit corrent perquè l’hermano se l’asseia a la falda. Aleshores vaig recordar que quan et feies mal, havies d’anar a la classe de l’hermano Miguel. Una vegada hi vaig haver d’anar perquè em vaig fer una petita ferida. Em sorprengué que per curar-me m’hagués de seure a la seva falda. No estava acostumat a que un hermano em tractés afectuosament. No va anar més enllà.

  Passo sovint pel davant d’aquests 2 centres, sobretot pel de Sants.

  Ara diuen que “impulsen valors”? Ja els conec. Pel que s’està destapant darrerament, en el tema dels abusos sexuals no han canviat gaire.

“Gràcies per la confiança”. Tenen els contenidors prop de la porta... que reciclin la direcció i posin persones dignes a dirigir-lo. Potser aleshores començaran a guanyar-se una confiança que si mai han tingut ha estat immerescuda.