4 mesos justos

Ahir vaig haver d’agafar el metro de Barcelona. Concretament a la parada Plaça de Sants de la línia blava, vaig veure aquests dos cartells de costat, i vaig fer la fotografia amb el mòbil. 

No és un muntatge. Entrem a una altra dimensió? Indubtablement. Pot passar de tot. Sóc dels que pensen que si els sobiranistes seguim amb pas ferm, com hem fet fins ara, la més que probable nova alcaldessa no serà un obstacle pel procés.  

Quantes vegades hem omplert la plaça de Sant Jaume d’estelades? Amb sol o amb paraigües. De dia o de nit.

Avui he hagut de tornar a agafar el metro i portava la càmera de debò per a fotografiar millor els dos cartells. El de “Poltergeist” encara hi és. El de la Colau ha estat substituït, el mateix dia que ella entrava a l'ajuntament. 

Ja hem fet un pas més a la nova dimensió, a la que ens acosta a la nova República de Catalunya.

Falten 4 mesos justos per les eleccions del 27 S.

Aquí obrim totes les portes.

Amb la Idea sempre intacte

i esperances més que fortes

posem la clau al contacte.

Quatre mesos només falten

correm a tota castanya

els dies salten i salten

per poder marxar d’Espanya.

Al votar no hi ha perill

una Catalunya eterna.

No serà del tot senzill

però serà la més moderna.

Si el vot és sobiranista

Millor encara que el futbol

separats o en una llista

driblar bé i marcar un bon gol.

El món dóna moltes voltes

El present es fa i desfà

Sempre hi ha alguns poca-soltes.

Catalunya ha de marxar.

Catalunya ha de marxar
Tot són entrebancs i penes
Això no es pot aguantar
Si tenim sang a les venes.

                                                                       (C. Rosanas)

Primavera a Sevilla

La Xènia i el Carles s’arrisquen a tornar-hi. A reviure la primavera andalusa, l’encís d’una tarda de primavera que semblava d’estiu. 

Una tarda viscuda amb intensitat uns mesos abans que la roda que fa girar les estacions se n’adonés. Comproven que no totes les primaveres són iguals.

Busquen les fotografies i fullegen l’àlbum dels records. Moments passats, contra un present d'esglai.

       - Carles te’n recordes quan m’eixugaves les llàgrimes?

    - Xènia, et feia petons salats. - respon mentre li acaricia la galta.

     - Què ens resta estimat? - pregunta ella.

     - Et puc oferir la meva mà. -  diu en Carles mentre li pren i li prem.

    - I jo la meva - diu ella agafant-li l’altra.

       - (La meva incertesa, la meva mà insegura), pensa ell mentre diu en veu alta: “Sempre ens quedarà Sevilla”.

       - “Però això no és París”

     - Et compraré París sencer, amb la seva torre inclosa i tots els ponts del Sena.

      - De moment em conformo amb contemplar el Guadalquivir des de la vora, prop d’un pont.

     Tots dos veuen passar les fotografies, veuen baixar l’aigua del riu:    

      - “El procés d’una malaltia seriosa és com morir-se dues vegades... la que estem passant i la de veritat, la que tard o d’hora ens vencerà.” - No se sap qui dels dos ho ha dit. L’altre contesta:

     - Quantes novel·les has llegit on s’explica que a una parella que s’estima els passa que un dels dos s’ha de morir?

     - Tantes com tu ho has vist en pel·lícules.

       - I tots dos a la vegada? Que el mateix dia, amb una hora de diferència els diagnostiquin una malaltia greu?

    - El lector no s’ho creuria. Això no passa ni al cinema. No hi ha cap guionista que sigui tan innocent d’intentar fer creure a l’espectador una coincidència tan tràgica!

      - Ja ho deia Bécquer. A la primavera sempre tornen les orenetes, però les nostres, “aquelles que se sabien els nostres noms, aquelles, no tornaran”

Se’n van a dormir. El capvespre els ha vençut. Potser la matinada els revifa.

Aigua de maig

A l’aigua verda

renovada embranzida.

Brolla esperança.

Neven flors blanques

per sobre l’aigua quieta.

I el cigne avança.

Que no s’aturi

l’aigua de maig.

Prec de deessa.

La llum i l'aigua

Enlluernat mirall.

Màgic esguard.

 (Carme Rosanas)

Olga Xirinacs

El blog Fita se suma a aquest homenatge:

La dona es passeja per una platja de prop de Tarragona. Al sol encara li falta molt per deixar de fer claror.

“Llavors pensà en la seva pròpia infantesa. Ella petita, en un dia de sol, potser en aquesta mateixa platja. Sí, aquí ja hi havia estat, però que en recordava ara? (O.X.)

Hi ha vaixells que esperen. L’espera és llarga, però segur que aviat entraran a port.

Tocà les escales de pedra blanca i eren tèbies de sol. (O.X.)

Pedrera de les lletres. Pàgina a pàgina s'ha construït la ciutat de TarracOlga.

                                  Foto: Núria Arroyo

TarracOlga és territori Xirinacs.    

                                                                                                                    Foto: Antoni Pujol

Territori dels Països Catalans. Territori d’Honor de les Lletres Catalanes.

Per molts anys Olga.

(Que Andy Warhol, des d’allà on sigui, em disculpi la gosadia de plagiar el seu “pop art”.

Gràcies a l’autor de les fotografies originals de l’Olga. He tingut la barra de multiplicar, d’acolorir, etc.)

Primavera venjativa

Ella s’ha posat un vestit nou. Ha sortit a volar ran de planes aturonades. Vuit vents, canvien constantment les formes dels núvols. Al matí feia sol i després d’un migdia plujós ha tornat a sortir l’astre. 

Una estona lluminosa sota un cel que acaba de descarregar, i que té els seus núvols de plom prenyats d’amenaces.

Fitem la vista cap els horitzons sembrats d’oliveres, que ja hi eren quan vam arribar i que hi romandran quan haurà sonat l’última estrofa d’una cançó de la que ens fa mal recordar la lletra. La melodia sona llunyana: és el punteig de les cordes d’una guitarra.

Hem desfullat margarides. Com la vida mateixa: ara t’estimo, ara et deslliuro del meu amor.

A vegades hi ha primaveres tràgiques. També hi ha perfums d’herbes humides de tímids ressols. De tantes coses que hem de viure, de tantes altres que no tornaran.

Hi ha primaveres que acaben bé. Els brots que neixen, encesos d’esperança, ara ens enlluernen.