És doncs una setmana apropiada per admirar d'aquesta muntanya, eixos turons.
Fa poques setmanes ens assabentàrem de la proesa que un
paracaigudista noruec va fer el desembre passat. Va passar “volant” a una
velocitat de 250 quilòmetres per hora per l'obertura de la Roca Foradada de
Montserrat. Li reconec el valor i la punteria, però jo hi pujo a la manera
antiga i discreta: caminant des de Can Massana, i ben aviat es contempla sencer el cap de serra on hi ha la Roca
Foradada.
A mesura que el camí s’hi acosta l’ull de la Roca sembla que
observi el que s’hi apropa. No és estrany que a la Ribagorça i concretament a
la Terreta, els habitants hagin batejat una altra Roca Foradada com l’Ull de
Déu. La tarda és avançada, i mentre avanço, alguns núvols fan que la llum
del sol es vagi esfumant.
El darrer tros del camí puja molt dret, sort que hi ha bons agafadors de pedra on sostenir-se. O branques i arrels que fan de barana en algun tram.
El darrer tros del camí puja molt dret, sort que hi ha bons agafadors de pedra on sostenir-se. O branques i arrels que fan de barana en algun tram.
Quan falten pocs metres per arribar-hi, no es veu llum a la
porta d’entrada de la Foradada, perquè es veu de perfil.
No veure la llum de la Roca Foradada dura poc, ja que de
seguida es presenta l’entrada al forat. La primera vegada que hi vam estar, em
passà el contrari que a l’actriu valenciana, aquella que quan viatjava per Europa, tot s’ho
imaginava més gran. El mateix que avui, jo me l’imaginava més petit. A dins del
forat el petit sóc jo mateix, ja que l’alçada és impactant. És un gran triangle que
deu fer més de 10 metres
d’alçada. El pas interior és bastant ample, però cal anar amb compte: el terra
és irregular i hi ha estimballs a banda i banda. No és gaire apte per a qui
tingui vertigen. O sigui, per a mi mateix, que en altures com aquesta se’m
seguen les cames, i quan m’acosto a la vora per veure millor el paisatge, ho
haig de fer ajupit, gairebé de cul a terra per sentir-me més segur. Una mica de
vent passa acanalat pel forat i afegeix inseguretat a l'apropar-se a l'estimball.
L’altura fa una mica de por. Ja m’ho diuen
sempre que no s’ha d’anar mai sol a la muntanya, però per a què són els
consells, si no per a no fer-ne cas? Ja tinc més edat de donar consells que no
pas de rebre’n. I com és lògic, les víctimes que els escolten, tampoc no els
han d’obeir.
És un quart de vuit del vespre, sort que les tardes s’allarguen.
És una mica tard, però m'hi estic una estona més: m’he dut una mica de pa amb xocolata, que era el meu
berenar preferit quan era petit. I ho segueix essent.
En tota l’estona no ha pujat ningú més. És un dia laborable i la penya, altra feina té que venir a perdre el temps aquí a dalt.
En tota l’estona no ha pujat ningú més. És un dia laborable i la penya, altra feina té que venir a perdre el temps aquí a dalt.
El camí de retorn a Can Massana, és florit. Se sent olor de flors i de capvespre. L’aire es refreda.
Per Sant Jordi a tot Catalunya es
regalaran milers de roses.
Montserrat m’ofereix una floreta discreta, humil, amb els pètals rebregats. No la cullo, sé que fora de la planta es panseix de seguida. De tant en tant em giro per tornar a veure la muntanya i la Foradada.
Alguns ocells canten des de les branques de les alzines i altres arbres i acompanyen el caminant.
La lluna és en quart creixent. El ple el farà dijous, casualment entremig i equidistant dels dos patrons de Catalunya.
Alguns ocells canten des de les branques de les alzines i altres arbres i acompanyen el caminant.
La lluna és en quart creixent. El ple el farà dijous, casualment entremig i equidistant dels dos patrons de Catalunya.
Ha estat un gust menjar pa amb xocolata dins del forat,
contemplant el paisatge de ponent. Diria que el noruec volador, en passar-hi,
no va tenir temps de fer-ho.