dissabte, 27 d’abril del 2013

Roca Foradada de Montserrat

Fa alguns anys havíem estat a l’interior de la Roca Foradada de Montserrat, i enguany, aquesta mateixa setmana, justament la tarda de la vigília de Sant Jordi hi torno. És una setmana on coincideixen els dos patrons de Catalunya. Si dimarts va ser la diada de Sant Jordi, dissabte és la de la Mare de Déu de Montserrat. 
És doncs una setmana apropiada per admirar d'aquesta muntanya, eixos turons.
Fa poques setmanes ens assabentàrem de la proesa que un paracaigudista noruec va fer el desembre passat. Va passar “volant” a una velocitat de 250 quilòmetres per hora per l'obertura de la Roca Foradada de Montserrat. Li reconec el valor i la punteria, però jo hi pujo a la manera antiga i discreta: caminant des de Can Massana, i ben aviat es contempla sencer el cap de serra on hi ha la Roca Foradada. 
 A mesura que el camí s’hi acosta l’ull de la Roca sembla que observi el que s’hi apropa. No és estrany que a la Ribagorça i concretament a la Terreta, els habitants hagin batejat una altra Roca Foradada com l’Ull de Déu. La tarda és avançada, i mentre avanço, alguns núvols fan que la llum del sol es vagi esfumant. 
 El darrer tros del camí puja molt dret, sort que hi ha bons agafadors de pedra on sostenir-se. O branques i arrels que fan de barana en algun tram.
Quan falten pocs metres per arribar-hi, no es veu llum a la porta d’entrada de la Foradada, perquè es veu de perfil. 

No veure la llum de la Roca Foradada dura poc, ja que de seguida es presenta l’entrada al forat. La primera vegada que hi vam estar, em passà el contrari que a l’actriu valenciana, aquella que quan viatjava per Europa, tot s’ho imaginava més gran. El mateix que avui, jo me l’imaginava més petit. A dins del forat el petit sóc jo mateix, ja que l’alçada és impactant. És un gran triangle que deu fer més de 10 metres d’alçada. El pas interior és bastant ample, però cal anar amb compte: el terra és irregular i hi ha estimballs a banda i banda. No és gaire apte per a qui tingui vertigen. O sigui, per a mi mateix, que en altures com aquesta se’m seguen les cames, i quan m’acosto a la vora per veure millor el paisatge, ho haig de fer ajupit, gairebé de cul a terra per sentir-me més segur. Una mica de vent passa acanalat pel forat i afegeix inseguretat a l'apropar-se a l'estimball. 
L’altura fa una mica de por. Ja m’ho diuen sempre que no s’ha d’anar mai sol a la muntanya, però per a què són els consells, si no per a no fer-ne cas? Ja tinc més edat de donar consells que no pas de rebre’n. I com és lògic, les víctimes que els escolten, tampoc no els han d’obeir. 
És un quart de vuit del vespre, sort que les tardes s’allarguen. És una mica tard, però m'hi estic una estona més: m’he dut una mica de pa amb xocolata, que era el meu berenar preferit quan era petit. I ho segueix essent. 
En tota l’estona no ha pujat ningú més. És un dia laborable i la penya, altra feina té que venir a perdre el temps aquí a dalt.
A part del forat principal, que va en un sentit aproximat de ponent a llevant, a l'interior hi ha un altre forat més petit que s'encara al nord. Una bauma travessa l'alçada. Hi ha algun racó arrecerat i profund on s'hi podria fer nit sense mullar-se en cas de pluja. 
 El camí de retorn a Can Massana, és florit. Se sent olor de flors i de capvespre. L’aire es refreda. 
Per Sant Jordi a tot Catalunya es regalaran milers de roses. 
Montserrat m’ofereix una floreta discreta, humil, amb els pètals rebregats. No la cullo, sé que fora de la planta es panseix de seguida. De tant en tant em giro per tornar a veure la muntanya i la Foradada. 
Alguns ocells canten des de les branques de les alzines i altres arbres i acompanyen el caminant.
 La lluna és en quart creixent. El ple el farà dijous, casualment entremig i equidistant dels dos patrons de Catalunya.
Ha estat un gust menjar pa amb xocolata dins del forat, contemplant el paisatge de ponent. Diria que el noruec volador, en passar-hi, no va tenir temps de fer-ho.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Jordina





Això no és poca cosa:
La Llegenda de Sant Jordi
Amb el drac i la rosa
Ningú hi ha que no ho recordi.

Una gran fera té aterrida
la Conca de Barberà.
La població compungida
Una víctima diària ha de lliurar.

Per saciar sa fam desenfrenada
És una ordre i és la llei
Fer un sorteig cada jornada
No s’escapa ni la filla del rei

Diu que no és una enganyifa
A la princesa li ha tocat
Com si es tractés d’una rifa:
S’esmola les dents el drac!

De bon matí la deixen sola
El drac ensuma el seu perfum
El cabell de la noia al vent vola
I el monstre per la boca treu fum.

I passa el que ningú diria
Potser ve de l’estranger?
No comptaven que vindria
Un valent cavaller.

L’ardit jove munta un cavall blanc
El braç empunya, sense recança
Sota la muralla de Montblanc
I al drac li clava la llança.

I aquí s’acaben els plors.
De la taca de sang al terra
Neix un roser de roges flors.
És millor l’amor que la guerra.



Fa alguns anys vaig escriure, mig d’encàrrec, aquest poema gairebé infantil. Rimes forçades amb calçador sobre una història molt coneguda, potser no vaig saber fugir de la carrincloneria.
Les llegendes són així: impossibles, èpiques i romàntiques. Si les mirem amb ulls d’ara, fins i tot desfasades. I si en lloc de Jordi l’anomenen Jordina? A l’edat mitja, i molt més cap aquí també, era difícil que es reconegués públicament el paper de la dona en la lluita per la justícia.
La Jordina és una cavallera i la seva cabellera oneja al vent. Com una bandera. Lluita contra un drac que té tres caps: el de la injustícia social, el de la intolerància i el de l’opressió del seu poble.
La Jordina també es diu Ada, o Teresa o potser Carme.
No du armadura, ni llança, ni espasa. El seu escut és el del seu poble, la força del seu braç li ve de la fe en la raó, en l’esperança d’un món més just, d’un poble més lliure. La seva lluita la fa amb la seva actitud i la seva paraula. La Jordina potser es diu Gemma, Frederica o Núria. Trencant cadenes, lluitant per la utopia, aprofitant totes les oportunitats.
M’agraden les roses i els llibres, i celebrar la diada de Sant Jordi i de Santa Jordina, desacomplexada i alegre. I si convé reivindicativa.
Una rosa és suficient per regalar-li a la Jordina? O a la Fina, la Pilarín, o l’Aina? Potser sí...

Per una rosa,
ho donaria tot
i si te la donés a tu,
donant-te tan poc
em tindries sencer.

dissabte, 13 d’abril del 2013

Abril


Guardo dins del cor aquell poema que és per a l’abril, i que mai no he sabut escriure. Té a veure amb allò que tu ja saps abans de que t’ho digui. És com un ocell que vola, ni Massa alt ni Massa baix.
Seria la lletra d’aquella música que ens explica la il·lusió que ens fa escoltar la primera oreneta que porta la primavera, o la primavera que porta la primera oreneta. Tornarem a escoltar la remor de les pedres de la cala, just quan l’onada es retira. És la força que ens uneix i que ens dóna l’abril. 
L’amargor agradable d’una cervesa, el compartir una pizza, el cobrar en monedes d’aire, i tenir un compte corrent d’aigua, que a vegades és salada. Uns pins arrelats pàtria endins, un aire que comença a escalfar-se a mitja tarda i que es torna a refredar al capvespre. És el retorn de la florida de la ginesta, el flaire de la flor del taronger, la millor farigola de l’any, els espàrgols més saborosos... 
El record llunyà de la República Catalana, aquella que van proclamar els nostres avantpassats i que aviat tornarem a assolir. I és que els sons de l’abril, sempre ens fan tornar a escoltar la llibertat, com si fossin himnes.
Torna aquell temps de penjar domassos a les finestres i als balcons, de Sants, de Barcelona, de tot  Catalunya... Una clau de sol per a contemplar la seva sortida o la seva posta. L’abril que obre finestres de bat a bat, per a percebre la seva humitat. Aquella que llisca pel cervell i que sense ella el cos s’enceta. Tornar a sentir la febre de l’abril, que provoca bombolles a la sang, que ens fa fer tombarelles al llit, batalles de coixins, de sentiments que voleien com plomes. Quan la roba neta estesa s’eixuga de seguida, ballant amb l’aire i frisa per tornar-se a impregnar d’olors corporals. Aire que escalfa els sentits, que accelera la respiració i els batecs del cor, que ens fa entrar en coves secretes, només per saber què hi ha dins, que fa reposar els guerrers de l’amor després de tornar a desar l’espasa a la beina. Quan tot l’ordre de la naturalesa regalima, quan les aigües del desglaç tornen a omplir els afluents i fa que els rius aboquin la seva riquesa al mar. L’abril i jo... per sempre!

dissabte, 6 d’abril del 2013

Abocat al balcó


El cor s’aboca balcó enllà, i arriba a racons de Barruera i de Durro que encara dormen. La barana del balcó separa dos móns: un d’interior que somnia la vida, del de l’exterior on els altres viuen la seva. També separa el temps d’ara amb el del precipici dels anys. És la balconada abocada a l’espai dels segles. El ferrer va forjar formes arrodonides als senzills guarniments que trenquen la monotonia dels barrots verticals. La rosada del matí, ha deixat una gota d’aigua suspesa de la barana del balcó. Capta la llum del primer raig de sol, i tota ella tremola lleument quan sonen les campanes. Entre barrots les aranyes filen i esperen l’esmorzar. A la barana s’hi atura un ocellet i fa un parell de piuls, abans d’adonar-se de la proximitat del gat. Arranca el vol i no s’atura fins el penell del campanar.  
Campanes que també s’escolten des de les tombes del cementiri parroquial que hi ha ran d’església. 
L’ Ermengol descansa 900 anys sota terra, i el campanar que va ajudar a alçar aviat en farà 1000,  des de l’arrelament a la terra, toca les hores per a tota la vall. L’Ermengol, que tota la vida treballà més que el seu matxo, sap que són les vuit del matí. 
En una altra època feia hores que feinejava. Ara li toca descansar i malgrat el fred que sent als ossos ja no tremola. A vegades es pregunta: no serà que sóc mort? No seria estrany. Sap que viu al segle XII i ara mateix no recorda quan es va adormir. El que no es pot ni imaginar és que en ple segle XXI hi ha qui essent viu, no s’ha adonat que sembla mort.
I mentre espera que sonin les nou del matí l’Ermengol recorda... Recorda l’avi de Cardet que li explicava que quan era fadrí festejava la pubilla de Ca Nou d’Erill. I també rememora els sons del tamborí i les notes del flabiol del pastor d’Araís, quan perseguia la joventut, entre les rialles de la noia de Cal Coix de Gotarta, que corria alçant-se una mica les faldilles per no ensopegar. 
Dels contrabandistes que romanien tancats al calabós de Pont, mans enganxades pel fred als barrots de la finestra enreixada que donava a la Noguera Ribagorçana, mentre esperaven sentència.
La pluja de mitja tarda acaba amb un arc de Sant Martí que travessa el poble. Llum diatònica, harmoniosa i acolorida com la música d’acordió que ressona rere les antigues pedres que han viscut mil festes majors.
L’Ermengol recorda moltes més coses, algunes de les quals no gosaria dir mai públicament, a mig camí entre l'existència i la perdurabilitat, mentre compta les hores i les llunes que li manquen per arribar a l’eternitat.